Tormenta de Espadas
per Pere Sanmartí el gen.06, 2013, a Fantasia
Tormenta de Espadas és el tercer volum (1r i 2n) de la famosa saga d’en George R.R. Martin Cançó de Gel i Foc i en aquesta novel·la torna a recuperar el ritme trepidant de Juego de Tronos, més de 1200 pàgines de plaer adictiu que t’impulsen a llegir-te el llibre d’una revolada.
A aquestes alçades es fa difícil fer una ressenya dels llibres d’aquesta saga sense revelar massa trama i omplir-la d’spoilers, però ho intentarem. Som-hi!
Continuem amb la trama de sempre, però que mica en mica es va complicant més i van apareixent petites dosis de nous elements que preveiem com a decisius. El Mur de Gel es veu assetjat pels salvatges, un salvatges que semblen fugir d’alguna cosa misteriosa; tenim un rei vençut que s’amaga sota les faldilles d’una nova religió que es preveu força destructiva, tenim la família Stark, destrossada, desmantellada i que lluita per sobreviure, una jove reina que ha aconseguit desfer-se del llast del seu germà i busca trobar el seu lloc al món i reclamar les terres dels seus ancestres, una família que mira d’estabilitzar el seu control sobre el territori a la vegada que lluita contra tots els enemics que se li posen per davant i la que sembla la reaparició d’una antiga màgia misteriosa i d’un antic enemic només conegut a les llegendes.
George R.R. Martin és especialista en mantenir la tensió i l’atenció del lector, i en aquest nou volum de la saga res ha canviat, continua sorprenent-nos a cada capítol, a cada pàgina, a cada gir en la trama; ens manté pendents de les traïcions que ja coneixem, de les noves traïcions que apareixeran com una sorpresa, de la mort i la supervivència dels menys esperats i trencant esquemes. Martin és un geni en aquest aspecte, condueix el lector a fer-se un esquema general de les relacions entre personatges i la política de la trama per després, PAM! Introduir un gir inesperat, o no, i desconcertar el lector.
Un autèntic mèrit després de les 3.000 pàgines de trama amb l’actual volum –que com sabeu en són moltes més ja que, de moment, ja hi ha 5 volums publicats-.
En aquest tercer volum, Martin torna a centrar-se en molts dels personatges de Juego de Tronos repartint, això si, els diversos punts de vista de la trama global de manera que el lector tingui difícil etiquetar molts dels personatges com a simplement bons o dolents i presentant-nos les seves motivacions i pensaments, un fet molt poc habitual en la literatura actual. Tot amanit amb una prosa i un ritme magistrals que fan les delícies de milers i milers de lectors.
És, com he dit ja en alguna ocasió anterior, una de les sagues més completes, més ben pensades, més adictives i més recomanables de la història de la literatura fantàstica –sota el meu punt de vista de lector habitual-.
Conclusió: Imprescindible si esteu enganxats a la saga. Una lectura que ens garantitza hores i hores de diversió i misteri.
Títol: Tormenta de Espadas
Títol Original: A Storm of Swords
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 3r
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt
El Hombre en el Castillo
per Pere Sanmartí el des.03, 2012, a Ucronia
Aquest cap de setmana, per fi, he aconseguit -després de setmanes de no disposar de massa temps lliure per la lectura- finalitzar amb l’última obra d’en Philip K. Dick que va caure a les meves mans: El Hombre en el Castillo.
El primer que he de dir és que, no sé si ha estat per la poca disponibilitat de temps d’aquestes setmanes o per una manca de ritme i ganxo de la novel·la, he trigat molt a finalitzar el llibre. No és que m’hagi semblant dolent, al contrari! però per alguna raó no m’ha enganxat massa tot i que les sessions de lectures eren llargues i gens avorrides! És estrany. Això si! la ucronia que ens planteja K. Dick és d’allò més interessant!
Potser és la confusió regnant en les pàgines i el fet de que anímicament no tenia el millor moment per llegir una novel·la amb una estructura, un llenguatge i un redactat complexos. És una d’aquelles novel·les que sé que m’hauré de rellegir en un altre moment per acabar de captar tot el que l’autor vol transmetre i gaudir-la com crec que es mereix i em mereixo.
Philip K. Dick, un del grans mestres de la ciència ficció i un especialista en desconcertar el lector, ens planteja a El Hombre en el Castillo una realitat paral·lela a la nostra història i situa la novel·la als EUA, durant els anys 60, uns anys 60 que poc s’assemblen als recullen els nostres llibres d’història.
En aquesta ucronia, l’Eix va guanyar la Segona Guerra Mundial i ara controlen el món, han esclavitzat Àfrica i sotmès Europa, Àsia i Amèrica. S’han repartit els antics Estats Units d’Amèrica, desmembrant aquesta nació i els japonesos i alemanys governen el món sota la seva peculiar manera: La costa est nord-americana, l’Atlàntic i el vell continent sota la dictadura absolutista, repressiva i tecnològicament molt avançada dels Nazis i la costa oest, el Pacific i Àsia sotmesos cultural, espiritual i “voluntàriament” als japonesos.
K. Dick ens presenta aquesta ucronia gracies a tota una sèrie de personatges amb unes vides interconectades d’una manera a vegades directa i d’altres molt més indirecta, mostrant-nos les diverses maneres de viure aquest món tant estrany a ulls nostres, una visió especialment centrada en el que succeeix en els antics Estats Units d’Amèrica. Percebrem aquest món estrany a través de les vides, estat d’ànim, dilemes ètics i morals d’ocupants, nazis, funcionaris japonesos, simples treballadors americans, agents de la SS i fins i tot alguna pinzellada molt tangencial d’algun personatge històric.
Hi ha dos aspectes que m’han cridat molt l’atenció en aquest llibre d’en Philip K. Dick: un és la picada d’ullet al surrealisme i a la confusió que fa al parlar al llarg de la trama d’un llibre ucrònic en el context però prou real en el nostre: La Langosta i l’altre és el punt espiritual i de força o debilitat interior que transmeten els personatges, la trama i el món que envolta el personatge ens és explicat a través de la cerca interior que fan els personatges. És clarament un missatge de l’autor.
Conclusió: Una novel·la de pura ciència ficció, diria que no apta per tots els públics, no pel seu contingut, sinó per la forma d’escriure d’en Philip K. Dick. No es pot ser un novell en la ciència ficció o la lectura per atacar aquesta novel·la, però tot i així és un gran exercici que ajunta en unes poques pàgines l’essència de la ciència ficció i el talent d’un dels millors escriptors americans del segle XX.
Títol: El Hombre en el Castillo
Títol Original: The Man in the High Castle
Autor: Philip K. Dick
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Ucronia
Nota: Bé Alt (pendent d’una lectura en un altre moment)
Se Sabrà Tot
per Pere Sanmartí el oct.30, 2012, a Thriller
Feia temps que tenia els dos llibres d’en Xavier Bosch a la cua per ser llegits i arran d’un comentari d’un amic i després de llegir Aigua Bruta, vaig decidir-me per atacar el Premi Sant Jordi del 2009 per esbrinar que tal és com escriptor aquest periodista que tantes bones hores em va fer passar a RAC1 i, ara, a l’Àgora de Televisió de Catalunya.
Recordo perfectament l’època en que va aparèixer el llibre: una època en que en Xavier Bosch havia deixat RAC1 per ser cap de L’Avui per, poc temps després, dimitir d’aquest càrrec enmig de tota mena de rumors i teories conspiratives que es van veure magnificades per l’anunci de la novel·la i el seu misteriós títol. Una gran campanya de publicitat i màrqueting intencionada o no.
Se Sabrà Tot respon força a l’habitual tòpic de novel·la policial, però igual que Aigua Bruta, deixa enrere el clàssic enfocament de policies vs delinqüents i ens presenta un esquema i un punt de vista força diferent, amb una història relatada en primera persona –ens situem a la pell d’en Dani Santana– tot i que amb alguna pinzellada, també en primera persona, protagonitzada per personatges més o menys secundaris. Som-hi!
En Dani Santana tot just acaba de fer públic, als membres de la seva redacció, la dimissió del seu càrrec com a director del diari Crònica poc mesos després d’accedir-hi, renunciant a una feina rellevant en un dels grups de comunicació més grans del país i ens fa saber, a nosaltres els lectors, els motius d’aquesta renuncia tot mostrant-nos una part del seu passat més recent.
En Dani comença el primer dia com a director del diari amb il·lusió i ganes de fer un diari modern, d’explicar històries i acostar la veritat als ciutadans, però de seguida es veu envoltat de la crua realitat: els interessos que mouen els seus caps, corrupció política, l’autocensura dels mitjans, la mort d’uns dels seus periodistes i fins i tot l’existència de cèl·lules terroristes islàmiques al barri del Raval.
En Xavier Bosch com a escriptor m’ha sorprès gratament. És un gran comunicador, un gran periodista i un magnífic entrevistador, amb un estil propi. Un estil que impregna les pàgines de Se Sabrà Tot i que dota la novel·la d’un ritme molt interessant, que enganxa, tot i no tenir l’esquema i ritme de thriller o de les novel·les de misteri i investigació policial. La novel·la es llegeix molt fàcilment, és distreta i la trama crida l’atenció, especialment si has treballat en algun mitjà de comunicació o tens cert interès en el tema.
Conclusió: Novel·la digne de premi, digne d’un Sant Jordi, molt interessant i molt recomanable. Apta per a tot tipus de lector i especialment recomanable per començar a esborrar aquella concepció estúpida de que la literatura catalana només és alta literatura apreciada per literats o que només pot ser costumbrista o guerra-civilista.
Títol: Se Sabrà Tot
Títol Original: Se Sabrà Tot
Saga/Núm.: Dani Santana
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa Editorial
Gènere: Thriller
Nota: Bé Alt
Aigua Bruta
per Pere Sanmartí el oct.15, 2012, a Novel·la Negra
Aigua Bruta és una d’aquelles novel·les estranyes de ressenyar, i perquè us preguntareu? Doncs per que té un miler de fils conductors per on fer passar la ressenya, alguns que tracten sobre la trama i d’altres que se’n poden allunyar d’allò més, i la veritat és que no sé per quina banda tirar. Se’m fa força difícil i fer un mix 50-50 crec que sortiria més un xurro que no una altra cosa. Anem a intentar-ho i que surti el que surti.
Vagi per endavant que primer vaig conèixer la persona i després la seva obra (la de traductor i la de novel·lista), una situació poc corrent tot i moure’m en els ambients que em moc. Va ser conèixer la persona el que em va obrir les portes a Camilleri i a Camiller i benvinguts siguin!
Aigua Bruta és una novel·la policíaca tradicional, però allunyada del tradicional, m’explicaré: el personatge principal, en Miquel Camiller, és el personatge més allunyat possible del típic protagonista de novel·la negra: és un lingüista membre de l’Institut d’Estudis Catalans, més proper a la imatge carca –sense ser-ho- que tenim d’aquests membres que al d’un investigador que persegueix criminals per la Barcelona fosca. Potser s’assembla més al personatge típic de les novel·les de fantasia iniciàtiques que a l’investigador ultra-intel·ligent d’en John Verdon per posar un exemple ressenyat recentment.
Un altre aspecte general a destacar de la novel·la, a banda del protagonista atòpic, és l’ús intel·ligent i divertit de la llengua en que excel·leix en Pau Vidal. Les situacions més còmiques del llibre tenen a veure amb aspectes lingüístics i la veritat és que m’han entrat com un corrent d’aire fresc en plena onada de calor. És una situació poc habitual, ja que hi ha pocs autors i traductors que juguin d’aquesta manera amb el llenguatge amb el que volen transmetre una història i per això mereix una menció a banda.
Pel que fa a la trama, la veritat és que pateix d’un ritme potser una mica massa lent. La història en si és xula i entretinguda –delictes ecològics- però hi trobo a faltar més moments de tensió crítica o estones d’aquelles de “collons, i això!?”. Segurament la manca de tensió i de sorpreses és la pitjor part de la novel·la, sobretot tenint en compte que se suposa que tota bona novel·la negra hauria de tenir aquests dos ingredients ben servits…
Conclusió: Una novel·la distreta i força interessant tot i els aspectes negatius que he destacat. Això si, és especialment recomanable per aquells que tinguin un mínim de curiositat per la llengua catalana. Un clar exemple que l’ús de la llengua i dels registres no estàndards no perjudiquen gens ni mica una història.
Títol: Aigua Bruta
Autor: Pau Vidal
Editorial: Editorial Empúries – La Butxaca
Gènere: Negra
Nota: Bé
Fronteras del Infinito
per Pere Sanmartí el set.25, 2012, a Space Opera
Immediatament després de llegir Cetaganda, gairebé sense temps de deixar reposar el bon humor amb el que sempre finalitzo les històries d’en Miles Vorkosigan i aprofitant les vacances vaig devorar Fronteras del Infinito. Aquest llibre és una mica diferent dels altres de la saga de na Lois McMaster Bujold ja que són tres històries curtes en un mateix volum amb un lleuger fil conductor per justificar l’edició conjunta: en Miles es troba a l’hospital després d’una de les seves reiterades operacions d’ossos quan rep una visita inesperada del seu cap que li demana explicacions sobre tres missions.
La primera història, Las Montañas de la Aflicción –guanyadora de diversos premis- ens situa al món natal dels Vor, al districte governat per la família Vorkosigan que, de fet sense aquest context, podria ser una novel·la ambientada a qualsevol part del món en èpoques menys civilitzades que l’actual. Se’ns presenta una trama centrada en el món rural analfabet on les supersticions imperen el dia a dia i on sembla que, una d’aquestes tradicions brutals ha acabat amb un infanticidi que el nostre jove Miles Vorkosigan haurà de mirar d’esclarir, a la vegada que prova de fer respectar les noves lleis i tradicions en un racó abandonat de la ma de la modernitat.
La següent història s’anomena Laberinto –també premiada amb un Hugo- i ens transporta a una aventura típica de l’univers Vorkosigan: una missió aparentment rutinària de l’alter ego d’en Miles, l’almirall Naismith dels mercenaris Dendarii, que es complica a desgrat i plaer seu en un món que és un vesper. Un món governat per unes quantes famílies mafioses que es dediquen al tràfic d’armes, d’esclaus i a la manipulació genètica per encàrrec i sense preguntes; el típic escenari on hi ha masses secrets a protegir i gent amb la pell massa fina.
L’última història i que dona nom al llibre és Fronteras del Infinito i torna a estar protagonitzat per l’alter ego d’en Miles, l’almirall Dendarii Naismith, que en aquesta ocasió pren forma en una història de presoners i de fuges espectaculars com en el millor cinema bèl·lic inspirat en la segona guerra mundial. En una missió especial contra l’imperi de Cetaganda, en Miles acaba dins d’una presó de màxima seguretat, una presó amb unes característiques molt especials que fa que se’t posi la pell de gallina només d’imaginar-te estar-hi reclòs unes quantes hores.
Les tres histories són interessants de manera diferent i segurament, la més típica i a la que estem més acostumats els habituals de l’univers Vorkosigan és Laberinto, tot i així la que més m’ha agradat –tot i que amb un final agredolç- és la història que dona nom al llibre, ja que ens dona un punt de vista força diferent d’una guerra i a més permet veure com l’heroi pateix una mica i no és totalment invencible, encara que al final… bé… el final… millor el llegiu! ^_^
Conclusió: Unes bones històries curtes, que no aporten massa informació al conjunt de l’univers Vorkosigan però distretes i interessants pel canvi de rumb, d’estil i fins i tot de gènere que hi practica Lois McMaster Bujold sense oblidar, és clar, l’humor característic d’en Miles Vorkosigan.
Títol: Fronteras del Infinito
Títol Original: Borders of Infitity
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 8è volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable
-
-->
Aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons
