StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

L’Ocell de la Revolta és el tercer i últim volum de la trilogia Els Jocs de la Fam; un llibre que és la continuació de En Flames –un sense l’altre no s’entenen- i que continua la trama ja coneguda de la Katniss, en Peeta i companyia.
Els jocs han passat a la història i els districtes s’han revelat contra el Capitoli, és temps de guerra, és temps de lluita i la Katniss és la cara visible d’aquesta revolta, una revolta que cal estendre fins a derrocar el president Snow.

Suzanne Collins fa gala, altre cop, d’una escriptura i una fluïdesa genial en aquest tercer i últim volum. Potser és la novel·la que més he trigat a llegir, però també és el llibre que més contingut té, que més desenvolupa els personatges –especialment la Katniss- i que explica una història més enrevessada. Lluny queda la planor i la lectura fàcil d’aventures de Els Jocs de la Fam. És una evolució lògica, tant de l’escriptora com dels seus personatges. A mida que van succeint coses, a mida que van patint –i si heu arribat aquí, haureu notat el patiment dels protagonistes- els personatges van canviant i es van accentuant les seves característiques de manera que a cada pàgina que passem, anem simpatitzant més i més amb algun dels personatges i per tant, patint el que ells pateixen.

Collins ens mostra, sense maquillatge, els efectes d’una política despietada com eren Els Jocs i els efectes d’una guerra sobre la població, independentment de que sigui gent dels districtes o del Capitoli. Mostra una visió crua, sense tremolors, i descriu situacions tenses i de patiment, fins al punt que en relata oberta i cruelment les tortures i les conseqüències que aquestes tenen sobre les víctimes que sobreviuen al procés; siguin aquestes gent anònima o algun dels nostres protagonistes.

L’Ocell de la Revolta està plagat de paral·lelismes amb la societat actual: manipulació informativa, el tot s’hi val per l’audiència, l’ús de figures públiques o la construcció d’ídols que són sacrificats un cop han servit el seu objectiu. Tota una sèrie de situacions que donen un plus a la novel·la, una sèrie d’ingredients que m’han fet gaudir, encara més, de la història plantejada per Collins.

Conclusió: Una novel·la magnífica, un final genial per una trilogia ben construïda que sota l’aparença innocent de “novel·la juvenil” amaga una crueltat i una manera de mostrar les vergonyes de la societat brutal. No us podeu perdre aquesta trilogia, sigueu amants de la ciència ficció o no.

Títol: L’Ocell de la Revolta
Títol Original: Mockingjay
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 3r volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Ditopia
Nota: Excel·lent

En Flames és el segon volum de la trilogia Els Jocs de la Fam i tal com em va passar amb el primer llibre, aquesta és una novel·la que m’he llegit en un tres i no res.
Tot i que Els Jocs de la Fam és una novel·la autoconclusiva, aquesta deixa una porta prou oberta per a continuar amb la història de la Katniss i companyia, una història que en aquest segon volum és complica una mica més però sense perdre el ritme frenètic que em van enganxar a Els Jocs de la Fam.

La veritat és que els fets de En Flames són una mica previsibles veient com acaba el primer llibre, però tot i tenir una trama global gens nova al gènere de la ciència ficció, Suzanne Collins és capaç d’oferir-nos una lectura entretinguda i addictiva amb un ritme trepidant, com amb l’esmenta’t Jocs de la Fam, acompanyat d’alguna sopreseta i gir argumental prou interessant. És una digna successora i 100% recomanable per aquells que us va agradar el famós –a hores d’ara- Jocs de la Fam. Però, aquest cop, no ens trobem amb una novel·la autoconslusiva, aquest cop Collins agafa la trama de Els Jocs de la Fam i l’encara cap a la resolució a L’Ocell de la Revolta lligant-los de manera irremissible, de fet podríem considerar-los un únic llibre pel nivell de continuïtat i dependència extrema que presenten l’un de l’altre.

La trama d’aquest segon volum –miraré d’evitar spoilers- continua girant al voltant de la Katniss, d’en Peeta i de l’animadversió que el President Snow té cap a una Katniss innocent que sense voler-ho, sense ser-ne conscient, sembla que hagi exaltat els ànims als districtes fins al punt de la revolució, una revolució que Capitoli vol evitar mirant d’atacar, sempre subtilment per no despertar suspicàcies, el símbol, l’espurna que ha encès la foguera: la Katniss. Però, sempre hi ha un però, les coses no es desenvolupen tal com voldria el President Snow o la mateixa Katniss i ens trobem de cop i volta immersos en una nova edició de Els Jocs, una edició especial per commemorar el 75è aniversari de la submissió dels districtes que promet provocar molt terrabastall a tot Panem.

Conclusió: Altament recomanable, Suzanne Collins torna a fer gala del seu talent i tot i que potser no hi ha la frescor de Els Jocs de la Fam, En Flames és un gran llibre amb una trama excel·lent que farà les delícies de tots els lectors que han gaudit amb Els Jocs de la Fam.

Títol: En Flames
Títol Original: Catching Fire
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 2n volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Notable

Aquests són una sèrie de llibres que ja fa temps que em rondaven, sempre que entrava a una llibreria -i ja sabeu que hi passo unes quantes hores, al final de mes!- eren per allà al damunt cirdant-me l’atenció, però mai havia fet el pas d’esbrinar res d’ells ja que per desgràcia està etiquetada com a “literatura juvenil” -si, ho sé… els prejudicis de sempre i els errors editorials típics…-. No va ser fins que l’altre dia, al cine, vaig veure el tràiler de la pel·lícula que vaig pensar que la història potser valia la pena i tot. Així doncs, vaig comprar-me el primer llibre per treure’m d’una vegada per totes aquesta mena d’inquietud que tenia al veure els llibres i esbrinar si la història valia la pena, o no…

He de dir que Els Jocs de la Fam potser és una de les novel·les que més ràpidament m’he cruspit. Amb menys de vuit hores, i aprofitant unes estones de relax del cap de setmana, hem vaig polir les 340 pàgines de la novel·la. Si! és un llibre de lectura fàcil, amb una trama que recorda a estones 1984 de George Orwell, els camps de concentració nazis i els jocs del coliseu romà però sense excessives complicacions i amb una trama de ritme accelerat, brutal i amb majoria de personatges que bàsicament serveixen per donar estructura a la novel·la i, especialment, potenciar l’única protagonista del llibre: la Kathnis.

Ens trobem en el futur, un futur no massa definit temporalment però un futur on els EUA fa temps que han desaparegut, on alguna mena de desastre ha canviat el món, un futur on Panem -el nou país sorgit de les cendres dels EUA- regna amb ma de ferro sobre una sèrie de districtes/territoris amb la majoria de població sotmesa a unes lleis i un control brutal, que és recordat anualment gràcies a uns jocs televisats de màxima audiència a Capitoli i d’obligat visionat als districtes: Els Jocs de la Fam.
En aquests jocs cada territori és obligat a aportar dos tributs (un noi i una noia), escollits a l’atzar a menys que surtin voluntaris, d’entre 12 i 18 anys amb objectiu de coronar un únic vencedor: l’últim supervivent d’una competició a mort retransmesa per milers de cameres i en temps real a la TV per a gaudi dels ciutadans de Capital i per ràbia dels districtes més díscols.

Panem representa un plantejament clàssic a la ciència ficció distòpica i recorda societats brutals com la de 1984 o la divisió de la societat per sectors productius com a El Món Feliç d’Aldous Huxley i és una clara crítica a la indústria del Reality Show -i al control que els governs, a través d’aquesta, efectuen sobre la societat- que només mira els números sense importar-li la moral o l’ètica.
El plantejament no és nou per als lectors habituals de ciència ficció, però Suzanne Collins agafa aquest rerafons i l’eleva de categoria gràcies a la seva narració, als diàlegs i a la manera de descriure aquesta societat tant brutal. El personatge principal és el que porta el pes de tota la novel·la i és un personatge complex que et transporta a un món, a una sèrie d’aventures que un cop iniciades ets incapaç de deixar-les de banda ja que la prosa i la tensió és altament addictiva.

Conclusió: Llibre molt recomanable, potser no excel·lent, però ideal per passar una molt bona estona, gaudir i fins i tot enganxar gent reàcia a la ciència ficció -ja sabeu… allò dels tòpics i prejudicis-. És addictiu i la gestió del ritme i la tensió és genial, això sumat que no té una prosa difícil i a que té un munt de diàlegs, la fa ideal per ser una novel·la de consum ràpid i per convertir-la en guió de pel·lícula -que ja veurem com resulta-.

Títol: Els Jocs de la Fam
Títol Original: The Hunger Games
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 1r volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Notable

Fluyan Mis Lágrimas, Dijo el Policia és una novel·la difícil però a la vegada accessible, una novel·la d’un autor que considero especial i diferent: Philip K. Dick.
K. Dick és un autor que fa gala d’un surrealisme oníric de vegades extravagant -segurament ajudat per les amfetamines a les que l’autor era addicte- i, per mi, Fluyan Mis Lágrimas és un clar exemple d’aquest estil. És una novel·la de lectura accessible però a la vegada conceptualment difícil i clarament molt influenciada per la cultura i els moviments socials dels anys 70 als EUA que va bé conèixer per entendre la profunditat de la història.

Avís a navegants: si us agrada el surrealisme no dubteu a llegir les obres de K. Dick, de fet si no el coneixeu podeu començar amb aquesta obra o amb Ubik. I si el surrealisme més aviat us provoca mal de cap, millor oblideu-vos d’aquesta ressenya i d’aquest autor. Sincerament.

No he llegit masses obres de K. Dick, però la sensació immediata de després de girar l’última pàgina és sempre la mateixa: una sensació estranya que et deixa preguntant-te “realment què he llegit?”, “m’ha agradat? o no? o no en tinc ni idea?”, “què és això tant espès i estrany que he llegit?”. Al finalitzar una novel·la de K. Dick el que queda és un aigua barreig de sensacions i preguntes que et perseguiran dies després d’haver finalitzat la lectura i fins i tot en algun moment et trobaràs pregunta-te “com seria llegir la novel·la col·locat?”. L’estil de Philip K. Dick és tant estrany i oníric que a la vegada m’entusiasma i em genera respecte.

Amb Fluyan Mis Lágrimas, ens situem en una -avui dia- distopia ucrònica en la que els Estats Units, després d’una Segona Guerra Civil, és un estat policial fèrreament controlat que manté en estat de setge tots els campus universitaris. En aquesta ucronia els estudiants són l’enemic número 1 de l’estat, no anar amb documentació perfectament reglamentaria pel carrer pot suposar, ipso facto, l’internament als camps de treballs forçats i, per acabar-ho d’adobar, els negres i afroamericans són una raresa ultraprotegida després de que durant la II Guerra Civil se’ls perseguís fins al llindar de l’extinció.
En aquest context ens trobem amb Jason Taverner, un famós cantant i presentador de TV amb milions de fans, que després d’una baralla amb una ex, no massa mentalment estable, es desperta en un hotel en el pitjor barri de Los Angeles sense documents d’identificació, on resulta que ningú el coneix -tot i que se suposa que és molt famós- i que, per a més inri, ni tant sols apareix a les bases de dades de la policia. I això, en un estat com el plantejat, només significa una cosa: internament en un camp de treballs forçats sense preguntes, sense respostes, sense comunicació amb l’exterior.

La novel·la tracta un dels temes predilectes de K. Dick: la percepció de la realitat juntament amb temes més universals a la literatura com la sol·litud i l’amor. Com ja he esmentat, considero K. Dick un autor surrealista i quan parlem de realitat parlem de realitat surrealista. Jason Taverner un personatge famós, ric i acostumat a no torbar-se impediments a la vida, de cop i volta es troba en l’escalafó més baix de la societat, sense identificació, vestit amb roba cara i sense possibilitats de reivindicar el seu estatus ja que misteriosament ha desaparegut de tots els arxius del govern. Simplement, ja no és ningú, no existeix. Què ha passat? realment ha estat mai un personatge famós? realment és en Jason Taverner? o és un producte de la seva imaginació? Aquestes preguntes juntament amb una sol·litud negra i asfixiadora que ho embolcalla tot és l’eix principal que condueix unes pàgines plenes d’angoixa, dubtes i pors que qüestionaran en tot moment quina és la realitat, una pregunta que el mateix lector es farà infinitat de vegades fins a l’última pàgina de la novel·la.

Conclusió: Sincerament, una novel·la a tenir en compte però no apte per a tots els públics. Una dosi de preguntes filosòfiques i reflexions sobre la sol·litud o la societat, embolcallada en una història que podríem haver somiat una nit d’imaginació desbordada.

Títol: Fluyan mis Lágrimas, dijo el Polícia
Títol Original: Flow my Tears, the Policeman said
Autor: Philip K. Dick
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Distopía
Nota: Notable

Aquesta és una gran, gran novel·la, una gran novel·la de ciència ficció. Aquesta obra és apta per a tot tipus de lectors, els habituals que llegim ciència ficció i pels que llegeixen narrativa general. Sí que la trama de la història se situa en un futur no massa llunyà (any 2041) però el que explica és d’allò més proper i actual: negocis vs l’ètica, el sistema capitalista dels mercats vs el proteccionisme dels sistemes social-demòcrates i moltes altres dualitats que fan reflexionar prou.

Morgan desenvolupa en aquesta novel·la una continuació en el futur de la nostra societat, una continuació brutal però creïble, on a gran part del món impera la llei de les mega-corporacions, la llei del diner. Som a l’any 2014, el món després de diverses crisis greus que han anat apareixent una darrera l’altra -efecte dominó l’anomena Morgan- es troba governat per grans corporacions amb molt de poder i molta influència, la diferència de classes s’ha accentuat fins al punt que una gran majoria de la població és pobre i viu reclosa en zones molt ben delimitades on impera la llei de la selva i on els governs -titelles de les empreses- no hi actuen. Aquest sistema econòmica ha creat una nova classe social, una elit mundial: els alts executius; capaços de canviar un règim, un govern o d’iniciar una guerra fent una trucada, pitjant un botó o donant una ordre a un subaltern. Chris Faulkner és el nostre protagonista, un alt executiu novell que s’ha guanyat l’ascens per mèrits propis i gràcies a la sang. I és que en aquest món d’alts executius els contractes i els ascensos s’aconsegueixen en duels a la carretera, amb cotxes que s’han convertit en armes brutals.

El futur que ens planteja Morgan en aquesta novel·la és clarament una extrapolació de l’actual societat i de les actuals multinacionals més cruentes i amb menys ètica. Morgan va escriure aquesta història pocs anys abans de l’esclat de l’actual crisi financera que ens ha permès descobrir moltes pràctiques criticables i si alguna vegada heu treballat en una multinacional d’estil diguem-ne “nord-americà”, us trobareu amb un univers que us sonarà i us immergireu encara més en aquestes fantàstiques línies ja de per si addictives.

Estem acostumats a veure articles, reportatges i novel·les que critiquen la globalització i la depredació de les grans corporacions que arriben a menysprear estats i governs, però el gran èxit de Morgan no és fer una crítica directa del sistema o d’explicar-nos com un pobre desgraciat de les classes baixes arriba al poder en un viatge iniciàtic i canvia la societat com a gran acte de fe i esperança per a la humanitat, no. Morgan és rotund i ens proporciona el punt de vista de la classe dominant. En Chris Faulkner és un executiu que treballa al departament d’Inversió de Conflictes, que com el nom indica, es dedica a invertir en petites guerres i cops d’estat que puguin proporcionar beneficis a l’empresa. En Faulkner no és un desgraciat que vulgui canviar el món, el món l’ha canviat, s’ha adaptat: en Chris viu en un món d’executius que menyspreen la majoria de lleis, que fan el que volen, que poden matar a qui els molesti quan vulguin sense por a les conseqüències d’unes lleis, d’uns governs -reduïts a simples realitats econòmiques- i d’unes institucions internacionals frívoles i sense poder real. Una classe dominant governada per l’ètica del rendiment, del benefici, dels actius i dels variables salarials capaç d’inciar una guerra a quilòmetres de distància o de fer volar un edifici per eliminar qui els destorbi.

L’autor és capaç de plantejar-nos una idea aparentment complicada de manera senzilla, fàcil, sense que es necessiti cap esforç per entendre aquest món, de manera que la lectura es converteix en una delícia, distreta i addictiva. Anirem descobrint el centre de Londres, la ciutat protegida, però també les zones on la violència i la pobresa és el pa de cada dia mentre el tercer món es dessagna per alimentar aquestes corporacions i encara que la lluita a les carreteres soni a acudit -pelis com Death Race han fet molt de mal- Morgan tracta tots els aspectes d’aquesta societat d’una manera molt seriosa. Les lluites a les autopistes desèrtiques -només els executius es poden permetre mantenir un cotxe- són brutals, primàries, autèntiques baralles de carrer explicades amb pèls i senyals de manera que el lector és capaç de posar-se a la pell del conductor i sentir el mateix que sent en Chris mentre vas devorant pàgines i més pàgines; els diàlegs entre Chris i la seva dona Carla són francs i clars, la vida dels executius fora de la feina està desenvolupada amb mestria i ens mostra la seva humanitat al mateix temps que ens mostra la seva cara més cruel i violenta en altres passatges del llibre. En definitiva, es nota que en Morgan s’ha treballat el relat i que ha consultat moltes obres sobre economia i la globalització -al final del llibre en tenim la llista- per desenvolupar una història de les millors que he llegit en els últims temps.

Conclusió: Una obra molt ben construïda, amb una redacció i una història addictiva capaç d’enganxar els més escèptics i que ens mostra una possible realitat, un possible futur no gaire improbable.

Títol: Leyes de Mercado
Títol Original: Market Forces
Autor: Richard Morgan
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Excelent Alt