StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

La Gente del Margen d’en Orson Scott Card és un llibre que gràcies al seu format m’he anat llegit a trossos. Vaig començar-lo a l’estiu i per varies circumstàncies hi he intercalat els llibres de La Guàrdia i Homefront; però finalment he finalitzat amb tots els relats curts que conformen aquest llibre.

La Gente del Margen és un llibre polèmic, i no per plantejar un escenari post-apocalíptic nuclear, sinó per les referències gens dissimulades a la religió dels Mormons, congregació que com tots sabem en Scott Card en forma part i n’és un ferm defensor. Aquesta polèmica sempre ha acompanyat a l’Orson Scott Card, sempre hi ha qui en les seves novel·les i relats hi troba elements de la religió mormona i evidentment en una novel·la on s’expliquen relats d’una època post-apocalíptica, post-holocaust nuclear on l’únic reducte de civilització i de govern que queda als Estats Units es troba al voltant de Salt Lake City i al voltant de la fe mormona, no podia ser una novel·la que passés desapercebuda als polemistes d’arreu.
Personalment, a l’inici de la novel·la si que em feia una mica de basarda el llegir el que semblava un pamflet mormó, però essent Scott Card qui és li vaig donar una oportunitat i un cop superada la primera reticència al tema religiós la novel·la em va agradar, és una autèntica delícia i simplement és una sèrie de relats que al més pur estil Scott Card expliquen més el que senten les persones que no pas el que passa al seu voltant. Com sempre, en les seves novel·les Scott Card posa l’ésser humà, les seves contradiccions, la seves debilitats i la seva psicologia al centre de la trama fent que l’entorn sigui una simple excusa per explicar com el protagonista de cada relat se sent i interactua amb la seva realitat.

La novel·la, tal com he comentat anteriorment, es composa d’una sèrie de relats independents entre si, tot i que amb un context i una història general comuna que fa de fil conductor. Se’ns presenten una sèrie de personatges, alguns errants, d’altres que són pagesos amb infinitat de problemes, d’altres que són comediants nòmades i que viuen del que la gent els ofereix a canvi dels seus espectacles; però al final, tots són membres d’una mateixa societat, d’una mateixa comunitat, una comunitat que està i ha d’estar per sobre de tot ja que la fallada d’un sol dels membres pot fer perillar la llarga i dura batalla contra el clima i a favor de la recuperació dels Estats Units.
Com que la societat perfecta no existeix, ens trobarem amb pagesos i bisbes corruptes, gent que roba el gra dels seus veïns per vendre’l al mercat negre, gent que no accepta la religió oficial i malviu a les terres ermes del voltant del Mar Mormó, gent amb somnis de millora i gent melancòlica que encara recorda com eren els EUA abans de la gran destrucció.

Menció a banda mereix l’últim relat. Tot i estar situat en el mateix espai temporal que la resta de relats, aquest en difereix completament. No tracta de la comunitat mormona, no tracta sobre el dia a dia de la gent que viu als EUA post-holocaust sinó que tracta sobre el renaixement de l’Amèrica dels nadius, de l’Amèrica que definitivament han perdut els mormons i els europeus a causa dels seus actes, de l’Amèrica que ha de tornar a mans dels seus habitants originals, de l’aparició d’una nova raça que supera l’autoodi dels nadius i que lenta però inevitablement van recuperant les seves terres i expulsant els “colons”.

Conclusió: La Gente del Margen és una bona novel·la, amb una literatura bonica, fins i tot poètica. Ens presenta un món devastat però on l’esperança i el futur hi tenen cabuda. Podria resumir-ho en poques paraules: és una mena de quadre, de pintura, una imatge que presenta un desert a l’estil Mad Max amb una mena de cowboy futurista protegint quatre plantes mal contades d’una granja.

Títol: La Gente del Margen
Títol Original: The Folk of the Fringe
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Post-Apocalíptic
Nota: Bé Alt

Aquests dies m’he llegit d’una revolada el primer llibre que entra a la meva biblioteca basat en un videojoc: “Homefront: La Voz de la Libertad”. No tinc clar com és que vaig acabar comprant-lo, potser per la història (no he jugat al videojoc), potser per la portada, no ho tinc clar, però si que he de dir que l’he gaudit força tot i el final.

Homefront, el llibre, es publicita per tenir el guionista d’Apocalypse Now, Red Dawn o Conan: John Milius i estar novel·lat per un especialista en novel·lar videojocs: Raymond Benson. Però, per mi, el que més em crida l’atenció és la història en que anuncia el llibre: Estats Units d’Amèrica és derrotada i envaïda per una Corea unificada sota la direcció de Kim Jong-un, fill i successor de l’actual dictador de Corea del Nord: Kim Jong-il.

Ens situem en un futur no massa llunyà, un futur on una crisi econòmica mundial ha afectat especialment l’economia d’Europa i els Estats Units, un futur que ha obligat als EUA a tancar bases arreu del món, a deixar d’intervindre al Orient Mitjà (fet que provoca que els grups islàmics deixin d’atemptar contra els interessos dels EUA) i fins i tot a fer un canvi de rumb en la política internacional i convertir-se en un país aïllacionista. La força militar dels EUA ha accentuat la seva dependència dels Drones, de robots amb IA i/o controlats a distància; ha passat de ser un exèrcit amb milers d’homes entrenats pel combat cos a cos a convertir-se en un exèrcit on uns pocs soldats controlen amb un ordinador centenars de màquines d’atac.
Mentre tant, amb la pujada al poder de Kim Jong-un, Corea es reunifica, impulsa un creixement econòmic brutal en un context d’acusada crisi internacional, crea un imperi amb la conquesta dels seus veïns, especialment Japó i inicia un pla llargament pensat i esperat per posar de genolls el seu enemic més odiat després dels japonesos: els Estats Units d’Amèrica.
Després d’anys de vendre, a través d’empreses fantasma i socis tecnològics que fabriquen a Corea, tecnologia al govern dels EUA ha arribat el moment de despertar les cèl·lules coreanes dorments, ha arribat el moment d’escometre d’un sol cop les infraestructures defensives dels EUA: un virus informàtic que es cola als sistemes informàtics per les “backdoors” instal·lades a la tecnologia coreana per apagar els sistemes defensius mentre es prepara el cop de gràcia: un arma nuclear tàctica per generar un PEM (Pols Electro-Magnètic) i fregir tots els components electrònics dels EUA i generar el caos.
En aquest context la novel·la se centra en un periodista frustrat, en com viu la situació econòmica, en com viu la invasió coreana i en com aquest es converteix en la veu de l’esperança, en La Veu de la Llibertat que crida als americans a revelar-se contra l’invasor.

El pitjor de la novel·la? Mentre que en Walker, la Veu de la Llibertat, és un personatge bastant desenvolupat i en certa mesura complex, la resta de personatges que l’acompanyen són totalment plans: els estatunidencs són patriotes disposats a sacrificar-se pel seu país i Salmuda (l’anti-heroi amic personal d’en Kim Jong-un) és un coreà despiadat sense remordiments, un total i absolut psicòpata.
El millor? la facilitat de lectura, el ritme de la trama i l’ambient de guerra que s’hi respira que fàcilment et transporta.

Conclusió: Una novel·la que passarà sense pena ni glòria, una història que duta al cinema seria un blockbuster d’acció i efectes especials però que difícilment sortirà en cap recull anual o històric de novel·les.

Títol: Homefront, la Voz de la Libertad
Títol Original: Homefront
Autor: John Milius i Raymond Benson
Editorial: Timun Mas
Gènere: Ciència Ficció / Post-Apocaliptica
Nota: Bé

Vaig comprar “La Chica Mecánica” per impuls, un dia que no volia comprar cap llibre. I el vaig comprar només per una cosa: pels premis que ha guanyat i que molt efectivament el dept. de màrqueting de Plaza & Janés va destacar hàbilment a la portada. Premi Nebula (2009), Hugo, Locus (2010), el John W. Campbell Memorial (2010) i nomenat com un dels 10 millors llibres de ciència ficció del 2009 per la revista TIME.

Si que no acostumo a fiar-me massa dels premis i de les “recomanacions” de diaris, editorials i revistes, però veure que una mateixa novel·la ha guanyat el Nebula, el Locus i l’Hugo és sinònim d’èxit assegurat, de que com a mínim passaré una molt bona estona llegint un bon llibre. I no em vaig equivocar massa, no! Si que potser no és el que jo qualificaria com a Obra Mestra, però el llistó és alt, molt alt per ser un escriptor desconegut.

En situem al segle XXII, en un futur no massa llunyà on l’escalfament global ha arrasat nacions i països, on la tracció animal és la tònica general, substituint els motors de combustió -reservats només per als més ric i per als estats i governs-. Un món inhòspit, assolat per plagues i malalties virulentes com mai s’havia vist, amb escassetat d’aliments i controlat per grans corporacions, gran fàbriques de menjar transgènic que competeixen ferotgement unes contra les altres a qualsevol cost, sigui aquest milers de morts, desaparicions de països sencers i col·locant governs titella on calgui.

Anderson Lake, el nostre protagonista, és membre d’una d’aquestes companyies AriGen i gràcies a una tapadora com a fabricant de molles percutores ha aconseguit el permís per establir-se a Tailàndia, un regne tancat als estrangers i bastió, sembla ser, d’una gran quantitat de mostres genètiques no modificades de plantes, fruites i cereals que s’havien donat per perduts. Evidentment, aquest tresor de valor incalculable és un caramel per una companyia com AriGen, que està disposada a invertir milions i milions en una tecnologia inútil per tal d’accedir al país i aconseguir mostres d’aquestes meravelles. El futur que ens planteja Bacigalupi és apocalíptic, post era del petroli, on les grans corporacions són les que realment manen al món i on el fanatisme de les noves religions és a l’ordre del dia. La humanitat ha de lluitar contra les mutacions desconegudes i incontrolades (o no) d’animals, plantes i malalties manipulades genèticament, els governs han de comprar a les corporacions com AriGen les llavors esterilitzades per a les collites de cada any i les societats envellides han de crear éssers humans artificials per tal de dotar de ma d’obra jove els seus teixits industrials i econòmics.

En aquest entorn es desenvolupa un thriller d’acció i d’intriga política on s’hi barregen interessos econòmics, fonamentalisme religiós, les ganes de sobreviure a qualsevol preu d’uns i les ganes d’aconseguir nou material per a l’empresa dels altres, juntament amb el conflicte dels Nosers. Éssers humans o no? esclaus o manipulacions genètiques que poden ser el següent pas en l’evolució de l’homo sàpiens sàpiens?.

La novel·la té la virtud d’atrapar-te des de la primera pàgina, l’escriptura magistral d’en Bacigalupi ens transporten perfectament a una Tailàndia semblant a l’actual però decididament diferent. La tasca d’ambientació és especialment destacable i l’ambient d’opressió i xafogor que s’hi descriu fa que, de vegades, t’entrin suors estranyes. És, decididament, un món en el que no voldria viure.

Conclusió: Molt recomanable, especialment perquè s’allunya dels típic-tòpics de la ciència ficció i ens presenta un món que, per desgràcia, sembla massa possible i real en un futur no massa llunyà. Ideal per gaudir amb la trama de thriller primer i per reflexionar sobre l’escalfament global i la manipulació genètica dels aliments després.

Títol: La Chica Mecánica
Títol Original: The Windup Girl
Autor: Paolo Bacigalupi
Editorial: Plaza & Janés
Gènere: Ciència Ficcó – Post-Apocalíptic
Nota: Notable

Aquesta nit passada, després de gaudir veient dos capítols de “Planet Earth” he finalitzat aquest llibre d’en Cormac McCarthy. Si ho sé, un contrast dels grans passar de veure l’exuberància i al bellesa del nostre planeta en HD al món post-apocalíptic, gris i ple de cendres d’en McCarthy; però crec que aquest contrast ha fet que gaudeixi molt més del llibre i que en llegir les seves línies sigui més conscient del que, a la història, s’ha perdut.

Cormac McCarthy va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, i no m’estranya! perquè és una gran novel·la, fantàstica, plena de sentiment, dura i imprescindible.

McCarthy ens situa en un futur no massa llunyà, en un futur post-apocalíptic, en uns Estats Units morts on l’escàs moviment que s’hi aprecia és el dels carronyaires, el dels supervivents i el de la cendra i el sutge que, de tant en tant, una ventada aixeca formant follets negres i sinistres en un paratge fosc, gris, escassament il·luminat per una llum somorta, desolat i depriment, amb rius d’aigua negra, bruta i poc potable. La nostra història se centra en les desventures d’un pare i el seu fill durant el viatge que fan cap al sud, cap a una destinació sense concretar, mentre ressegueixen una carretera inter-estatal i miren de sobreviure amb les llaunes de menjar que aconsegueixen rescatar de les runes de cases, supermercats i pobles tot evitant ésser atrapats pels assalta-marges caníbals que ronden la carretera.

He de dir que tot i que la lectura d’aquest llibre ha coincidit en el temps amb la pel·lícula del mateix nom d’en John Hillcoat protagonitzada per en Viggo Mortensen, no he vist el film. Si que el fet que la peli anés a les sales cinemes em va fer descobrir el llibre, però he volgut evitar de totes, totes el saber res del film per evitar contaminar-me i gaudir així de la novel·la al màxim. Tot i l’hermetisme auto-imposat no he pogut evitar imaginar-me el pare amb la cara d’en Mortensen de tants cartells que s’han penjat i de la publicitat que s’ha fet; però és un acte sense conseqüència i que no ha restat interès a la novel·la.

El llibre és una petita obra d’art d’escassament 260 pàgines. McCarthy planteja una història humana, de sentiments, reflexiva i netament psicològica en un entorn hostil que ajuda a centrar-se en els personatges, uns personatges en els que hom fàcilment s’hi identifica gràcies al gènere narratiu, gràcies a que en tot el llibre els personatges no tenen nom, sinó que són simplement un pare i un fill i gràcies, sobretot, a que el que s’explica i el que viuen és proper. Tot plegat amanit amb grans moments en els que la tensió t’accelera el pols i et dispara l’adrenalina provocant que llegeixis ràpidament les línies de lletres negres amb una angoixa creixent mentre es van succeint els fets, amb gran espais per a que el lector pugi fer volar la seva imaginació i especular sobre fets i orígens que l’autor no explica i amb una narració incisiva i fosca que acompanya el text. Un text depriment que explica una desgracia, la lluita d’un pare per la supervivència pròpia i la del seu fill, fent front a la gana, a la inanició, a la por, al fred i a les pluges d’aigua bruta, però amb un lleu raig de llum blanca, d’esperança, reencarnat en la bondat i la candidesa d’un nen que plora i que encara creu en la raça humana.

La novel·la, tal com he dit anteriorment, és una gran història, gran, molt gran, però que flaqueja al final, trontolla i fa que hom, un cop ha tancat definitivament el llibre i rumia sobre el llegit, senti una petita decepció a causa d’aquesta mena de happy end que en Cormac McCarthy, com a bon nord-americà, col·loca en les últimes pàgines, passant per alt la importància que en certs moments adquireix aquella última bala de la pistola que carretegen durant tot el periple. Un altre final era possible penso jo, però ni aquesta petita decepció fa que el nivell de l’obra decaigui i de fet, el lector tancarà el llibre, girarà la última pàgina, amb una sensació de satisfacció, d’haver llegit una història sublim.

Conclusió: Una novel·la imprescindible, que s’allunya del tòpic del gènere post-apocalíptic (Mad Max, Waterworld, Fallout i companyia), reflexiva, dura, immersiva i altament addictiva.

Títol: La Carretera
Títol Original: The Road
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62
Gènere: Ciència Ficció – Post-apocalíptic
Nota: Excel·lent tirant a Obra Mestra