StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Ahir a la nit vaig acabar de llegir Ender en el Exilio després de només tres “estones” -de varies hores- de llegir compulsivament. Un llibre fantàstic d’un dels meus escriptors predilectes: l’Orson Scott Card. Gràcies a la meva llibretera de confiança -moltes gràcies Àngels!-, he pogut tenir a les meves mans i llegir aquesta esperadíssima novel·la de l’Univers Ender abans que oficialment es posés a la venda, de fet surt a la venda demà dimecres 17 de març.

Ender en el Exilio se situa cronològicament entre el final de El Juego de Ender i La Voz de los Muertos i segons el mateix Card se situaria entre el capítol 14 i 15 de El Juego de Ender. Es podria considerar com una obra paral·lela a la saga de l’Ombra (saga Bean) tot i que centrada en Ender. Res a veure, com podreu veure, amb les ressenyes o la informació de contraportada que corren per internet i que situen l’acció 400 anys després de El Juego de Ender centrant l’acció a la colònia Ganges.

Aquesta nova novel·la comença un any després del final de la guerra contra els Insectors i quan els nens, els genis militars de l’Escola de Batalla, comencen a tornar als seus països d’origen, mentre que a l’Andrew Ender Wiggin no se li permet gaudir del mateix privilegi per por de les tensions que aixecaria que l’heroi de la humanitat, el més gran geni militar de tots els temps, acabés dirigint les forces militars dels Estats Units d’Amèrica. Com que Ender no pot tornar a casa, se li ofereix ser el governador del primer món insector colonitzat per la humanitat, càrrec que accepta acompanyat de la seva germana Valentine. És en aquest punt quan comença el nostre viatge, la nostra història.

Durant un viatge relatiu de dos anys, 40 anys per a la resta de la humanitat, Ender i Valentine -que no fan el viatge en èxtasi- viuen a la nau comandada per l’Almirall Quincy Morgan, un investigant i repassant tots els informes dels xenobiòlegs de tots els móns insectors descoberts i colonitzats i l’altra escrivint la Història de l’Escola de Batalla i de les Guerres Fòrmiques. Durant aquest viatge veiem com Ender va formant-se com a futur governador, com arriba a conèixer tots els colons pel seu nom i cognom mentre fa front a diverses intrigues, una d’elles encapçalada per l’Almirall Morgan que tenia planejat usurpar el poder i dirigir la colònia “controlant” a Ender. Enfrontament que se soluciona amb la mestria inigualable i sorprenent d’Andrew Wiggin.

Ender passa uns quants anys a Shakespeare com a governador -primer imposat per la F.I. i després com a governador electe- i ja cap al final del seu govern, viatja pel planeta acompanyat d’Abra per tal de localitzar un nou assentament per una nova nau de colons enviada des de la Terra. Durant aquest viatge d’exploració Ender i Abra localitzen unes estranyes estructures insector, i allí descobreixen una larva de Reina insector fertilitzada i apunt per regenerar l’espècie. Ender i la reina inicien una relació de descobriment mutu i el gran viatge ja conegut i descrit als llibres de la Saga d’Ender, amb una primera parada a la colònia Ganges on es trobarà a Virlomi -clar enllaç amb la saga de l’ombra-, on haurà de fer front a les intrigues d’en Randall Firth que es creu el fill d’Aquilles però que realment és el fill perdut d’en Julian Bean Delphiki i Petra Arkanian.

Aquesta nova novel·la de l’univers Ender és fantàstica, no arriba al nivell de “sorpresa” del Juego de Ender ja que és quelcom extremadament difícil, però és igualment bona, de lectura fàcil, intensa, amb el toc intimista i psicològic característic d’en Card, on es nota la maduresa com a escriptor del mateix Card, que és capaç de transportar-te dins de la nau que duu els germans Wiggin a Shakespeare, capaç d’immersar-te dins el cap d’Ender, capaç d’arrancar-te una llàgrima en algun moment especialment emotiu i capaç, en definitiva, de fer de manera excel·lent la feina de tot bon escriptor: transportar-te a una altra realitat i fer-la creïble.

Conclusió: Un gran llibre que ens aporta més detalls de la vida d’Ender, de l’univers d’Ender i que lliga les dues grans sagues de la ciència ficció actual. Imprescindible si voleu comprendre més aquest món i a Orson Scott Card.

Títol: Ender en el Exilio
Títol Original: Ender in Exile
Saga/Núm.: Ender’s Game. 2on volum
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent Alt

Aquest cap de setmana, com una mena de prèvia a la lectura de Ender en el Exilio, m’he llegit aquest conte curt d’un dels meus autors predilectes: Orson Scott Card.

Aquest llibre, només amb aquesta curta història sobre un Nadal a l’Escola de Batalla, tenia sentit fa un any quan es va publicar perquè incloïa el primer capítol de l’esperadíssim Ender’s Exile que sortirà a la venda -en castellà- aquest dimecres dia 17 de Maig. Si, també té sentit pels fanàtics de la sèrie d’Ender, no ho negarem, però pel meu gust el petit conte era això, massa petit.

Guerra de Regalos ens situa a l’Escola de Batalla just quan Ender encara hi era, per tant ens situem en un temps contingut dins del Ender’s Game però amb un altre protagonista i amb algun “cameo” dels nostres coneguts i estimats genis militars. Zeck Morgan és el protagonista d’aquesta novel·la curta, un nen que com Andrew Wiggin i la resta dels companys que hem conegut al llarg de totes les novel·les d’aquesta sèrie va ésser escollit per les seves capacitats mentals i militars per a lluitar contra els Insectors; però, el que fa que la història d’en Zeck sigui diferent és que la família Morgan i ell mateix son uns devots i fanàtics cristians pacifistes.

Zeck és dut a l’Escola de Batalla i entrenat, però sempre fidel a les seves conviccions es nega a participar en qualsevol acció bèl·lica, fet que provoca que tant professors com alumnes el vaig desplaçant i deixant de banda mica en mica. Amb una intel·ligència extraordinària en Zeck serà capaç d’enfrontar alumnes i crear situacions inestables per tal d’aconseguir que el retornin a casa amb el seu estimat i adorat pare.
Quan un nen d’origen holandès fa un regal a un compatriota seu en motiu d’una festivitat tradicional del seu país emmarcada dins del Nadal, Zeck veurà els seus drets religiosos lesionats i ho denunciarà als professors, que amb la política de prohibir tota expressió religiosa provocarà un enfrontament, una lluita, dins l’escola entre les diferents religions i tradicions existents a causa de la gran varietat de procedències dels alumnes. Un conflicte que serà resolt, altre cop, per el nostre estimat Ender Wiggin que al acostar-se i entendre un Zeck completament aïllat el farà replantejar algunes d’aquestes creences suposadament inamovibles.

La novel·la en si no aporta gran cosa a la saga, de fet podria ser tranquil·lament un capítol secundari de El Juego de Ender, però coneixent a en Card, de ben segur que en el seu moment li van quedar ganes d’explicar el conflicte entre religions i ho ha aprofitat per fer una novel·la curta -menys de 100 pàgines- amb un Ender que amb prou feines apareix per tal de donar-li una mica de cos a tot plegat. La resta del llibre encara aporta menys a l’univers Ender ja que només conté el pròleg d’en Miquel Barceló que serveix per “recordar” les anteriors novel·les i la presentació de la gran novetat llargament esperada: la continuació d’Ender’s Game: Ender’s Exile.

A mi personalment aquesta novel·la curta de fàcil lectura l’únic que m’ha aportat ha estat una re-immersió, anys després, a l’univers Ender i a l’atmosfera de l’Escola de Batalla per poder encarar completament motivat la lectura d’Ender en el Exilio.

Conclusió: Novel·la curta, de fàcil lectura, distreta però prescindible.

Títol: Guerra de Regalos
Títol Original: War of Gifts
Saga/Núm.: Ender’s Game. Història a incloure en el 1er volum
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Aprovat

Ahir nit, a quarts de quatre de la matinada vaig acabar de llegir l’últim llibre de la sèrie Old Man’s War d’en John Scalzi: “La Colonia Perdida”. Aquest tercer llibre i fins al moment l’últim publicat per Minotauro, tot i que Scalzi ja ha fet una quarta part anomenada Zoe’s Tale, m’ha tornat a enganxar i me l’he tornat a llegir d’una revolada i en molt poques hores. De fet només ahir em vaig polir 3/4 parts del llibre!

Amb “La Colonia Perdida”, Scalzi torna a narrar una gran història amb connexions amb la resta de llibres, però desenvolupant -com ja ens té acostumats- una història autoconclusiva permetent que hom es pugi llegir els tres llibres de forma independent sense perdre’s massa en aquest curiós univers de la Unió Colonial. Però, si que és veritat, que la millor manera d’endinsar-se a l’univers Scalzi és llegir els tres llibres de forma cronològica ja que això permet copsar molts detalls, conèixer subtrames i adquirir un més gran coneixement de les societats de la galàxia i les relacions que mantenen entre si.

John Scalzi s’ha convertit en un expert narrador d’Space Opera i ho sap fer molt bé, evita caure en el recurs fàcil de desenvolupar una única trama principal, amb uns mateixos personatges que protagonitzen diversos llibres, essent capaç de desenvolupar una discreta trama de fons que es converteix en el fil conductor dels tres volums i que proporciona una coherència espectacular a l’univers creat amb “La Vieja Guardia” mentre que al mateix temps -en cada llibre- ens proporciona una nova perspectiva, una visió des d’un angle diferent d’un mateix univers en un mateix temps cronològic.

Aquest tercer llibre tanca un cercle iniciat a la Terra amb John Perry -que torna a ser un dels protagonistes juntament amb Jane Sagan de “Las Brigadas Fantasma”- explicant-nos aquest cop la problemàtica que comporta una colonització, sense deixar de banda el rerafons plantejat en els dos anteriors volums i plantejant una Unió Colonial que no vacil·la a l’hora de manipular els seus ciutadans i colons per tal d’aconseguir victòries militars i psicològiques davant dels seus enemics que han format una aliança anomenada Conclave amb la intenció d’aturar l’expansió humana.

En aquest volum, tot i ser una Space Opera, potser no trobarem tanta acció militar com en els altres dos, però en canvi si trobarem molta diplomàcia, política i traïcions que mantenen el nivell de suspens de la novel·la en molt bon nivell, amb diàlegs sense floridures -marca de la casa- humor i algunes sorpreses que ajuden a que un cop hom comença la lectura dels primers capítols no ho pugui deixar fàcilment, sigui quina sigui l’hora que marca el rellotge i sigui quina sigui l’hora en que un ha de llevar-se l’endemà. Potser, la nota negativa seria que es troba a faltar l’aparició dels consu -un raça superior a nivell tecnològic i filosòfic- que en les altres novel·les si tenien un paper mínim però rellevant.

Personalment ha estat un gran descobriment conèixer John Scalzi i la seva gran capacitat narrativa en el gènere del Space Opera, les seves obres son entretingudes, dinàmiques i encara que curtes (tenen unes 300 pàgines cada llibre) no provoquen la sensació de que s’hagi deixat massa res al tinter. Com les altres dues novel·les “La Colonia Perdida” és una lectura recomanada pels amants de la Ciència Ficció i la sèrie és una alenada d’aire fresc molt benvinguda en el subgènere de l’Space Opera.

Conclusió: Cal conèixer Scalzi, cal llegir la sèrie Old Man’s War per passar-s’ho bé i no perdre la oportunitat de gaudir de la Space Opera moderna.

Títol: La Colonia Perdida
Títol Original: The Lost Colony
Saga/Núm.: Old Man’s War. 3r volum
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable

Aquest llibre és el segon volum, la seqüela si voleu, de l’univers que John Scalzi va crear amb “La Vieja Guardia”. És una història semi-independent ja que tot i estar ambientada en el mateix univers, Scalzi decideix no seguir explotant el filó d’en John Perry i agafa altres personatges per desenvolupar una nova historia que segueix cronològicament a la anterior, però aquest cop, desenvolupant molt més el tema de les Brigades Fantasmes que en el primer llibre només van aparèixer de forma puntual i tangencial.

La història se centra en la vida -curta vida- d’en Jared Dirac, un soldat de les Brigadas Fantasma creat artificialment a partir d’ADN humà i amb una segona consciència inoculada, la consciència d’un traïdor que s’ha aliat amb tres espècies alien per destruir la raça humana i la Unió Colonial. En Jared juntament amb la resta de FDC miraran de descobrir els plans del traïdor i evitar la massacre de la raça humana. Amb aquesta línia argumental, Scalzi ens explica la vida d’un Brigada Fantasma, ens proporciona més detalls sobre aquest cos d’elit misteriós que ja apareix a La Vieja Guardia, endinsant-se més i més en el mite de Frankestein, i endinsant-se més i més en una estructura militar i social en la que tothom neix amb un objectiu, en la que tothom troba el sentit de la vida ja que la FDC li proporciona des del primer moment de “néixer”. Seguirem l’evolució d’en Dirac des del moment en que surt de la incubadora, seguint el seu curiós entrenament, la seva maduració mental i la lluita de saber si té una consciència pròpia o no; tot plegat mentre la Unió Colonial i les Forces de Defensa Colonials intenten esbrinar i esguerrar els plans dels seus enemics.

Al contrari del que pugui semblar, Scalzi no entra excessivament en debats metafísics sobre la consciència humana, sobre la moralitat de crear clons, éssers humans artificials o les possibilitats de la manipulació genètica; aquest llibre segueix essent un Space Opera pur com el primer volum de la sèrie tot i que amb unes quantes pinzellades que presenten tots aquests dilemes que tant bé sap tractar la Ciència Ficció. Scalzi és un mestre a l’hora de plantejar diversos fils argumentals mentre va descobrint, mica en mica, nous aspectes de l’univers i de les civilitzacions que hi habiten, teixint un univers complex que dona molt de joc mentre que al mateix temps, al final del llibre és capaç de deixar tots els fils argumentals secundaris tancats i de posar-nos la mel a la boca per a la següent part, però no d’una forma evident, no sense concloure l’actual aventura.

Així doncs, Scalzi es presenta com una revelació en les Space Opera, escrivint unes històries complexes, divertides, plenes d’acció i aventura que fan que les 300 pàgines de cada volum passin d’allò més bé i evitant-nos les típiques històries de 600 pàgines en les que hi sobren 200. A nivell personal, Las Brigadas Fantasma no m’han enganxat tant com La Vieja Guardia, no he l’he devorat de la mateixa manera, però tampoc m’ha desagradat.

Conclusió: Interessant, distret i que permet continuar submergit en el món d’Scalzi.

Títol Las Brigadas Fantasma
Títol Original: The Ghost Brigades
Saga/Núm.: Old Man’s War. 2n volum
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Bé Alt

Aquest llibre és el primer volum de la sèrie anomenada Old Man’s War i la primera novel·la que va escriure John Scalzi qui ens presenta un pur Space Opera on la raça humana s’està expandit per l’univers creant diverses colònies i guerrejant amb alienígenes; un univers on la tecnologia que permet els viatges espacials està sota el control d’un monopoli supra-governamental i on l’única manera de viatjar per l’espai es tenir “la sort” d’haver nascut en un dels països subdesenvolupats i superpoblats de la terra o tenir més de 75 anys i enrolar-te a les Forces de Defensa Colonials a canvi de recuperar la joventut.

El llibre comença amb en John Perry -el nostre protagonista- visitant la tomba de la seva dona per ultima vegada abans d’acostar-se a la oficina de reclutament local de les FDC. Aquest inici, amb un senyor gran que vol entrar a l’exèrcit a canvi de recuperar la joventut perduda i iniciar una nova vida fora de la Terra és si més no original i un bon punt de partida per una gran història que enganxa: m’he llegit el llibre en dues nits. En pocs capítols, en poques pàgines, Scalzi construeix un univers coherent, divers i curiós, filosofa sobre la vida i la creació de la vida tot recreant -en algun moment- el mite de Frankenstein, amanint-ho tot amb aventures, diàlegs interessants, humor i un argument que farà la delícia de tots aquells als que ens agrada la Ciència Ficció i la Space Opera.

La Vieja Guardia tot hi tenir certes similituds amb Starship Troopers -el llibre d’en Heinlein no la penosa adaptació al cinema de Verhoeven- o La Guerra Interminable del mateix Heinlein, i crear-me -sobretot les primeres pàgines- una mena de déjà vu mereix estar a l’alçada dels mites dels que clarament ha begut -el mateix Scalzi agraeix la feina d’en Heinlein al final del llibre- ja que agafa l’argument típic d’una novel·la bèl·lica, agafa l’estructura d’space opera típic i crea un nou món, una nova història, quelcom diferent al que estem acostumats, sobretot durant la primera part del llibre on se’ns relata l’estrany reclutament de tropes septuagenàries. Tant és així que Scalzi va ser finalista del Hugo i guanyador del Campbell l’any 2006 amb aquesta novel·la.

Conclusió: Molt recomanable per a qui vulgui passar una bona estona i gaudir d’un bon Space Opera.

Títol La Vieja Guardia
Títol Original: Old Man’s War
Saga/Núm.: Old Man’s War. 1r volum
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable