StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Feia temps, molt de temps, que tenia aquest llibre a la pila gegant de novel·les de ciència ficció pendents per llegir i… va ser agafar-lo, començar-lo i polir-me’l en dos dies! Genial! I és que, evidentment, estem parlant d’una història sorgida de la ment del gran mestre del gènere: Isaac Asimov!

El Fin de la Eternidad és una novel·la de ciència ficció especulativa, de viatges en el temps, però amb un punt de vista una mica diferent del que trobem al clàssic del subgènere: La Màquina del Temps d’en H.G Wells o a La Mujer del Viajero en el Tiempo de l’Audrey Niffenegger (ja ressenyada). Asimov no se centra en un personatge que visita el passat o el futur en una visió lineal del temps, Asimov com el gran mestre que és, ens presenta una societat complexa i creada arran del descobriment dels viatges en el temps al segle XXVII, una societat que actua com a guardiana de la humanitat al llarg de milers de segles, una societat capaç de fer desaparèixer invents, persones o provocar situacions a la cerca del bé suprem de la humanitat… o no.
Aquesta societat, que viu al marge del temps, al marge de les societats i modes culturals de les diverses èpoques, es nodreix de la mateixa humanitat: recluta nois -gairebé sempre nois- de 15 anys que són aïllats del seu temps i entrenats per a ser Eterns i formar part d’aquesta elit de científics, antropòlegs, sociòlegs i tècnics que viuen fora del món i que tenen com a única finalitat realitzar tots els canvis que facin falta en qualsevol època del temps per assolir els seus ideals d’estabilitat i conservació de la humanitat. L’Eternitat, com a societat, també necessita de recursos materials i s’estableix, també, com una empresa de comerç intertemporal: es dedica a vendre excedents de producció d’un segle a l’altre com qui transporta mercaderies d’un continent a un altre.

La novel·la està molt ben construïda, té uns personatges profunds, plens de contradiccions, amb inquietuds i es nota que Asimov ha treballat dur en construir un fonament científic pels viatges en el temps. Al llarg de la trama, Asimov, ens va deixant anar píndoles d’informació que aporten un caràcter de versemblança científica -no sóc pas físic, que consti!- que ajuden a creure’s la història. Això si, no és una novel·la fàcil, hi ha estones en les la sensació d’excés d’informació o de complexitat et supera tant que has de parar i rellegir la pàgina sencera, però aquestes estones estan acompanyades d’altres en les que l’excitació de descobriment i el gaudi d’una bona lectura t’embriaguen profundament.
A banda del concepte de l’Eternitat, hi ha dos altres aspectes a destacar que basteixen aquesta novel·la: un és la figura de l’Etern que ha estat utilitzada abastament per la ciència ficció en els últims anys -un clar exemple i que me’l recorda molt és la figura del “observer” de Fringe- i un altre és el concepte del temps en si, el debat filosòfic existent des dels temps dels presocràtics, la contraposició de la concepció del temps lineal i la del temps circular.

Conclusió: Una novel·la genial, fantàstica! Un boníssim exemple de la bona ciència ficció i una gran obra d’un gran mestre. Molt recomanable.

Títol: El Fin de la Eternidad
Títol Original: The End of Eternity
Autor: Isaac Asimov
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Excel·lent

Sota aquest nom -ara famós gràcies a la sèrie de TV d’ABC- s’amaga un llibre que fa uns anys s’havia publicat com a “Recuerdos del Futuro”. Aquesta novel·la d’en Robert J. Sawyer tot i compartir portada i nom -avui al 2010- amb la sèrie de TV, poc hi té a veure. La sèrie agafa la idea general del llibre, però els yankis fan de les seves i canvien doctors en física per agents del FBI i Suïssa per Estats Units; així que si heu vist la sèrie, no descarteu aquest llibre! tenen una base en comú (el flashforward) però la història en si és diferent. I si la sèrie no us va agradar, tampoc descarteu aquest llibre de ciència ficció hard perquè val la pena.

Flashforward és una novel·la de viatges en el temps, però en comptes de ser un viatge on la matèria -normalment el protagonista- va a un passat o a un futur més o menys llunyà, en aquest cas, Sawyer fa viatjar la consciència de la humanitat, no la consciència d’una sola persona, sinó la de tots els habitants de la terra amb conseqüències funestes.

Durant un experiment científic a l’accelerador de partícules subterrani del CERN (Suïssa), un accident -o una casualitat- fa que la consciència mundial viatgi cap al futur, salti, durant gairebé dos minuts, vint-i-un anys endavant. Durant aquests dos minuts de viatge, en el present tot ésser humà perd el sentit, la consciència del present, fent que tothom deixés de fer el que estava fent (dormir, conduir, pilotar, menjar…) cosa que provoca incomptables accidents, amb milers de morts, ferits i multitud de desgràcies arreu del món. Però, el més important, no són els morts, sinó les conseqüències socials, polítiques i econòmiques d’aquesta visió del futur. Hi ha gent que s’ha vist amb altres parelles, s’han vist nous invents i nova tecnologia revolucionaria, hi ha governs que han caigut i totalitarismes que continuen, gent que veu frustrats els seus somnis i hi ha gent que, però, no ha vist res, no recorda res d’aquests dos minuts. Una gent que sap que d’aquí vint-i-un anys haurà mort.

Amb aquest punt de partida i basant-se especialment en la vida i evolució dels dos principals científics responsables de l’experiment -un es veu al llit amb un altra dona quan és apunt de casar-se i un altre que no ha vist res- Sawyer inicia una novel·la especulativa plena de llenguatge i coneixements científics -és una novel·la de les que en diuen hard sci-fi- on juga amb l’argument principal per fer-nos veure dos exemples de les implicacions a nivell mundial del flashforward i fa girar la novel·la al voltant de tota una sèrie de qüestions existencials cabdals. Es pregunta si la visió del futur determina la humanitat, si el futur és mutable i existeix una infinitat de futurs o si per contra el futur ja és escrit i res del que hom faci podrà variar el seu destí. Sawyer es pregunta sobre el lliure albir, sobre si és una il·lusió o si només afecta el present sense modificar el gran curs de la història i especula amb l’existència de móns paral·lels centrant-se més en les conseqüències socials del salt temporal que no pas en l’explicació de què l’ha provocat.

Robert J. Sawyer aconsegueix brodar una novel·la de les que en diríem purament de ciència ficció; potser no apta per a tots els públics a causa d’un ús intens de coneixements i llenguatge científic amb una col·lecció d’aforismes i pensaments filosòfics que li donen un cos i un ambient relativament profund i complex. En tot cas, però, tot i ser una novel·la “hard sci-fi” no es fa gens pesada i un lector habitual no hauria de tenir cap mena de problema per seguir-la i només necessitaria un diccionari físic en alguns moments puntuals per satisfer la seva possible ànsia de coneixements ja que Sawyer escriu d’una manera fluida, amb multitud de diàlegs que fan que les pàgines passin volant i amb notes de premsa d’arreu del món que ens ajuden a situar-nos en les conseqüències del salt i en la col·lectivitat humana que viu el moment.

Conclusió: Una bona novel·la, de consum ràpid -a l’estil best sellers d’en Crichton, Follet i companyia-, entretinguda i que aconsegueix fer-nos pensar sobre el teixit temporal, les paradoxes i el lliure albir.

Títol: Flashforward
Títol Original: Flashforward
Autor: Robert J. Sawyer
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Bé Alt

Aquest cap de setmana he finalitzat una altra gran obra mestra de la ciència ficció: El Libro del Dia del Juicio Final.

Aquesta gran història de la Connie Willis és una fabulosa barreja de ciència ficció, novel·la històrica, drama i intriga amb tocs d’humor. Willis ens presenta una història de viatges en el temps on el més important és l’acció que passa en el passat on es desenvolupa un drama, una trama impactant amb el rera fons de l’arribada de la Pesta Negra a Oxford i el present, on tot i els avenços tecnològics de mitjans del segle XXI una grip virulenta i mortal deixa fora de joc l’equip científic de la universitat que realitza els viatges en el temps -la novel·la va ser escrita el 1991 i la descripció de l’epidèmia de grip és molt semblant, massa, al que hem tingut aquest estiu-tardor amb el virus N1H1-.

Connie Willis fa honor als premis rebuts per aquesta novel·la -Hugo, Nebula i Locus- i desenvolupa una història immersiva amb una trama espectacular, diferent i addictiva on una estudiant d’història medieval és llançada al passat per investigar als contemporanis, els seus costums i recopilar informació sobre aquells temps remots; però, en el moment del llançament, un estrany virus que causa pànic a tot Oxford fa que part de l’equip científic del projecte quedi incapacitat abans de poder validar si el salt al passat ha anat com s’esperava.

El que potser sembla una novel·la d’aventures a l’edat mitjana, no és tal, és quelcom molt més complex ja que la novel·la reflecteix magistralment el que va passar el 1348 a Oxford i rodalies amb l’arribada de la Pesta Negra, el drama de veure desaparèixer famílies i pobles sencers, al mateix temps que hom comparteix l’angoixa de la protagonista al saber quina és la causa i el remei però no poder subministrar-lo, aconsegueix com pocs autors saben fer que el lector es posi a la pell de Krivin -la estudiant llançada al passat- i pateixi igual que ella el desenvolupament de la infecció.

“El Libro del Dia del Juicio Final” no pot ser considerada una novel·les d’aventures a l’edat mitjana, de fet tampoc tenim especulació científica com en moltes històries de viatges en el temps ja que el viatge en el temps és una excusa argumental magistral per posar dos temps diferents, dos segles diferents, en una situació anàloga però amb les característiques típiques de cada època i veure desenvolupar la història en dues societats situades en el mateix lloc físic però a distancies psicològicament abismals.

Conclusió: Considero aquesta novel·la una obra mestra apta per a tots els públics, no només pels aficionats a la ciència ficció, altament addictiva per la seva gran dosi d’intriga que provoca que només la son, els rellotges o els compromisos familiars aconsegueixin apartar-te de les seves pàgines i tornar a principis dels segle XXI.

Títol: El Libro del Día del Juicio Final
Títol Original: Doomsday’s Book
Autor: Connie Willis
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Obra Mestra

Ahir a quarts de cinc de la matinada vaig acabar de llegir-me aquest llibre, aquest gran llibre que sembla que ha passat desapercebut per a molts. Uns perquè al ser una història d’amor els prejudicis tipus Corin Tellado impedeixen que hom el trii de l’estanteria de Ciència Ficció i el compri; i els altres perquè precisament és un llibre que es troba en aquesta estanteria. Però sincerament, és un greu error passar per alt aquesta novel·la, és un gran error descartar aquesta novel·la amb la pobra contraportada que duu.

Jo he tingut “la sort” de comprar aquest llibres a cegues, fent cas d’algunes llistes d’imprescindibles que he decidit seguir i he de dir que és un gran llibre, perfecte, imprescindible i digne d’estar al Top10 personal. Aquest llibre és tant gran perquè encara que l’Audrey Niffenegger és una autora novell, aconsegueix escriure una novel·la impecable, amb una història d’amor preciosa (gens ensucrada o típica i tòpica) i és capaç de dur el gènere dels viatges del temps a noves dimensions, creant una nova forma d’abordar aquest tòpic de la Ciència Ficció.

La història de Niffenegger té un únic eix central: la relació entre Henry DeTamble i Clare, la seva dona. Sé que aquest eix sembla molt simplista, però de fet, res més lluny de la realitat. Niffenegger és capaç de desenvolupar una història excel·lent, m’explicaré:

Hendry DeTamble pateix una malaltia genètica que el fa viatjar de forma inesperada en el temps, cap al passat o cap al futur durant un període temps sempre incert -segons, minuts, hores o dies- per retornar després altre cop al seu present. Això provoca situacions estranyes, delicades i sovint perilloses ja que quan Henry viatja en el temps és incapaç d’endur-se cap objecte, es deixa al seu present la roba i tot objecte que no formi part de la biologia humana. Així doncs, més cops dels que desitjaria, en Henry ha de lluitar contra la meteorologia de Chicago o intentar no ser detingut per escàndol públic. Molt sovint, aquests viatges inesperats i no desitjats duen a Henry a trobar-se amb Clare, la que ha de ser la seva futura dona amb qui inicia una relació que els marcarà per la resta de la vida. I clar, mentre en Henry viatja, Clare es queda en el present patint per no poder estar amb el seu estimat, per no saber què li pot passar allà on hagi viatjat i un llarg etcètera de patiments i angoixes.

Amb aquest argument central, l’autora ens presenta una història d’amor, del dia a dia d’una parella d’allò més estranya que ha de fer mans i mànigues per mirar de mantenir en secret l’estranya malaltia d’en Henry tot patint la llunyania del ésser més estimat, de la teva mitja taronja. La novel·la se centra específicament amb en Henry i la Clare i la resta de personatges que hi apareixen només donen una mica de volum a la història però sense excessiva influència a la vida de la parella. És una llarga (602 pàgines) i peculiar història d’amor que té els seus moments tendres i on es descriu de manera sublim els sentiments, l’enamorament. Si hom ha estat mai realment enamorat, no un rotllo d’una nit o una relació adolescent, sinó enamorat de per vida, marcat per sempre, trobarà en aquest llibre un clar reflex del que va sentir o sent, serà un agradable descobriment perquè pocs cops s’ha escrit amb aquest realisme i convicció lo fàcil i lo difícil de les relacions i menys en un gènere en el que no abunden les històries d’amor.

Sorprèn d’allò més que en la seva primera novel·la, Audrey Niffenegger sigui capaç d’abordar un tema tant delicat d’explicar com l’amor (mai un tema fàcil d’explicar de forma creïble) i que a sobre sigui capaç de fer front amb èxit a les paradoxes temporals que fan empaladir als més veterans, fent-ho d’aquesta manera aparentment tant senzilla. Niffenegger ha posat el llistó molt alt, tant alt que haurem de veure si no serà una autora d’una única història.

Sincerament, aquesta novel·la és un imprescindible, us la recomano, ha estat una agradable experiència el gaudir amb les 600 pàgines, fins hi tot el final de la història ha estat capaç d’arrencar unes llàgrimes al que us escriu aquestes línies. Val la pena gastar-se el euros, és una obra mestra i capaç d’agradar als lectors de Ciència Ficció però també als més reticents a entrar en aquest fantàstic gènere.

Conclusió: Una obra mestra que cal llegir, gaudir i recomanar.

Títol La Mujer del Viajero en el Tiempo
Títol Original: The Time Traveler’s Wife
Autor: Audrey Niffenegger
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Obra Mestra