StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Per recomanació de l’Àngels -la meva llibretera de tota la vida- aquestes passades vacances vaig agafar el primer llibre d’aquesta trilogia sobre vampirs i éssers de la nit escrita per un autor rus de nom Sergei Lukyanenko. La veritat és que no tenia masses ànims per encarar novel·les d’aquest estil -m’esperava alguna cosa com Crepuscle o Retrum- però aprofitant les estones mortes al transport públic vaig començar a llegir les primeres línies de “Guardianes de la Noche” i ja no vaig poder parar fins a finalitzar la trilogia: “Guardianes del Dia” i “Guardianes del Crepusculo”.

Ens situem en la Rússia del canvi de mil·lenni, més concretament a la seva capital: Moscou. Allà descobrim que hi ha els anomenats “Altres”, persones -he dit persones?- amb poders màgics. Criatures fantàstiques que viuen barrejats amb la resta de la humanitat sense ser destorbats i sense que la seva presència i poders siguin coneguts pel comú dels mortals. La societat dels Altres és complexa i n’hi ha molts que viuen de forma més o menys independent, però des de fa un temps i després de dur la humanitat al caire de l’extinció, els Altres van decidir unir-se per afinitats i crear una mena de govern, de “policia” que controlés les diferents faccions en joc: són les anomenades Guàrdies. La Guardia Nocturna, formada per lluminosos, vigila els actes dels tenebrosos, la Guardia Diürna, formada per tenebrosos, vigila els actes dels lluminosos i un tercer grup en discòrdia, la Inquisició, té com a missió mantenir l’equilibri de forces i vigilar les dues Guàrdies.

Lukyanenko ens presenta una lectura amena, senzilla, ràpida i estructurada en tres o quatre grans capítols per llibre que contenen una petita història autoconclusiva però que a la vegada s’interconnecta amb la resta de capítols i llibres. En comptes d’explicar linialment la vida i les aventures o desventures de l’Anton Gorodetsky i la resta de membres protagonistes com un viatge iniciàtic qualsevol típic d’aquests generes literaris; en Lukyanenko fa un exercici literari poc habitual i al final de cada gran capítol trenca el ritme i tanca la història iniciada per, una pagina més tard, iniciar una nova història autoconclusiva que sumarà nova informació. Finalment, l’autor fa desembocar totes aquestes petites històries i trames en un capítol final que fa d’enllaç de la novel·la i talment com si fos un trencaclosques ens acaba revelant la imatge final, la trama completa, de la que l’autor ens ha volgut fer partícips.

La trama i l’execució de la novel·la és impecable, els personatges són coherents, un Altre amb uns quants centenars d’anys de vida no es comporta com un Altre amb unes poques dècades, es nota la diferència generacional i no només en el poder, sinó en les reaccions i pensaments. La moral dels bàndols en conflicte, com és evident s’allunya de la moral “humana” i fins i tot de vegades es fa confusa de manera que, nosaltres pobres humans, no sabríem distingir la diferència entre les Guàrdies. Les reaccions i la mentalitat dels personatges són atípiques i no només perquè siguin d’origen rus, sinó també per la seva condició d’Altres que els allunya dels éssers humans.

He de dir, però, que el segon llibre -Guardianes del Dia- és el pitjor llibre dels tres en diferència. És el que té les històries menys interessants i sembla més un llibre palla que ajuda a crear una trilogia que no un llibre que aporti gran cosa en la trama global que interconnecta els llibres i les petites històries de cada capítol. És una impressió personal, però és el llibre que més m’ha costat llegir: he trigat setmanes a finalitzar-lo mentre que el primer i el tercer llibre me’ls he polit en uns pocs dies.

Conclusió: Una trilogia força interessant, sorprenent i fins a cert punt “exòtica”. Que una novel·la de fantasia passi a Rússia, a la Rússia moderna, és quelcom no habitual i li proporciona uns quants punts extra gràcies al fet de que s’allunya del l’escenografia habitual i del tòpic “romàntic” de moda de les novel·les de vampirs potenciat per la trilogia del Crepuscle. En fi, força recomanable.

Títol: Guardianes de la Noche – Guardianes del Día – Guardianes del Crepúsculo
Títol Original: Ночной дозор – Дневной дозор – Сумеречный Дозор
Saga/Núm.: Trilogía de les Guàrdies 1r, 2n i 3r
Autor: Sergei Lukyanenko
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable

Aquest cap de setmana he finalitzar el segon llibre que llegeixo d’un autor en alça, d’un autor que a marxes forçades s’està convertint en un dels meus autors predilectes. Sé que és arriscat afirmar això havent llegit només dues novel·les seves, però és que tal com afirma la crítica: Brandon Sanderson està revolucionant la fantasia.
Si amb Elantris ja vaig gaudir de la nova manera de fer d’en Sanderson, amb el primer volum de la sèrie “Nacidos de la Bruma” he redescobert la fantasia, he redescobert el plaer de llegir una bona trama i una bona història amb uns personatges carismàtics i molt “reals”. Brandon Sanderson i Patrick Rothfuss estan canviant i revolucionant la literatura fantàstica, deixant endarrera tòpics massa gastats i donant un aire fresc i excel·lent a un gènere que s’estava asfixiant a base de repetir, amb més o menys fortuna, un mateix esquema. Però parlem de la novel·la…

El Imperio Final, primer volum de la sèrie Mistborn (Nacidos de la Bruma), ens presenta un món cobert per les cendres que desprenen gran volcans en actiu, on el verd de les plantes fa centenars d’anys que ha desaparegut convertint-se en una llegenda; un món d’estructura clarament feudal-absolutista on un emperador-déu mana per damunt de tot i on la gran majoria de la població, els skaa, viu en pobresa, oprimida i esclafada per la noblesa i la cultura imperant.
El Lord Legislador -l’emperador- fa mil anys que governa amb ma de ferro i ha imposat tota una sèrie de regles socials que són imposades i respectades gràcies a la manipulació de la cultura i a dos cossos executius d’èlit que passen comptes amb l’emperador i amb ningú més: els obligadors i els inquisidors. Aquestes regles fan que existeixi un abisme entre la noblesa i els skaa, un abisme tal que si algun noble jeu mai amb una skaa, després de jeure-hi, aquest està obligat a matar-la per evitar tota possibilitat de que es pugui engendrar un bastard, fill(a) de les dues classes socials.
En aquest món construït per en Sanderson, existeix també una màgia una mica especial: l’alomància. Una màgia hereditària pròpia de la classe noble, una màgia basada en els metalls que permet als seus usuaris obtenir certs poders (fortalesa, agudesa, …) d’aquests metalls. La majoria d’usuaris de l’alomància només poden manipular un dels metalls i per tant, només obtenir un poder; però existeixen persones, els “nacidos de la bruma”, que són capaços de manipular tots els metalls de l’alomància esdevenint éssers poderosos a tenir en compte.

Hi ha dos aspectes que sobresurten en aquesta novel·la. Un és la profunditat dels personatges, que deixen de ser plans, no hi ha ningú que sigui dolent, dolent i ningú que sigui bo, bo. Deixem de banda el típic passerell que fa un viatge d’iniciació per convertir-se en un heroi amb una missió transcendental, per tenir herois més quotidians, més humans, amb les seves motivacions, els seus conflictes morals i culturals que lluiten contra una situació i una cultura que els sembla, en certa manera, injusta.
Per altra banda, l’altre aspecte fonamental de la història és l’alomància. Aquesta mena de màgia estranya, amb poders limitats, amb dependència de matèries primeres com els metalls i amb unes accions i unes interaccions amb base física -especialment la crema de metalls com l’acer- que fan que Sanderson trenqui amb el típic-tòpic establert, amb el misticisme imperant al gènere, aportant una nova visió i una altra manera de fer fantasia fent-la més “creïble” per les ments més científiques del públic d’avui dia. En certa manera, en aquest aspecte, Sanderson sembla més un autor de ciència-ficció que no de fantasia.

Brandon Sanderson obre un nou camí en el gènere de la fantasia, deixa endarrera l’esquema tolkienià bàsic, típic i massa gastat per plantejar noves maneres de veure i viure la fantasia. Amb el seu estil àgil i detallista que se centra especialment en la psicologia dels seus personatges, amb un art especial i detallista en la descripció de batalles i escenes d’acció, i amb la construcció d’uns diàlegs excel·lents, Sanderson ens proporciona una nova manera d’entendre el gènere, actualitzant-lo i creant-nos un desitg de llegir més i més pàgines brutal, inabastable i insaciable.

Conclusió: Una història narrada de forma magistral, amb una motivació universal i clàssica -la cerca de la llibertat-, uns personatges amb una profunditat i una psicologia clarament desenvolupada i una màgia “diferent”, característica, no omnipotent i fins i tot amb un rerafons científic, fan d’aquesta novel·la d’en Brandon Sanderson una excel·lent obra mestra del gènere apta i recomanable per tots els públics.

Títol: El Imperio Final
Títol Original: Mistborn
Saga/Núm.: Nacidos de la Bruma (Mistborn) / 1r volum
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Obra Mestra

Aquest llibre, com “Un Trabajo Muy Sucio“, el vaig comprar per impuls sense conèixer res de l’autor i sense haver sentit res sobre ell. He de reconèixer que vaig caure en la temptació amb una de les normes de marketing més bàsic del món editorial: les mini ressenyes que normalment són a la contra. Qui m’ho hauria dit mai!? Però és que George R.R Martin és molt Martin! I un té les seves debilitats… i clar.. pica l’ham. Al mateix temps, però, una altra de les coses del marketing editorial feia que l’agafés amb recel: la suposada portada “màgica” del llibre anunciada a bombo i plateret amb un gran pegat verd més destinada a públic infantil que al públic que realment va destinada la història.

Quentin -el nostre protagonista- és un adolescent no massa típic que viu a Brooklyn. És un adolescent que està fart del món en el que viu, que es refugia en les novel·les del seu escriptor preferit -que recrea un món màgic a l’estil Nàrnia- i té una ment privilegiada. En Quentin és un superdotat avorrit que viu en una societat grisa, amb uns pares que amb prou feines li fan el cas necessari per posar-li un plat a taula, forma part d’un trio curiós de superdotats i viu secretament enamorat de la seva amiga -que no li fa ni el més mínim cas-. Però un bon dia se li presenta l’oportunitat d’entrar en una universitat de prestigi: una universitat de màgia. I és que sorprenentment la màgia existeix i ell és un mag en potència. L’única condició? abandonar la “realitat” en la que viuen la majoria d’éssers humans.

La trama de gran part del llibre transcorre amb els anys d’estudi d’en Quentin en aquesta universitat, amb les aventures i desventures que succeeixen durant 5 llargs anys que són tot excepte agradables. I és que encara que podria semblar que el llibre i la història ens sona, “Los Magos” és -tal com diu en Martin a la portada- a “Harry Potter” el que la nit al dia.

No tenim entre mans un llibre amb pre-adolescents o adolescents que viuen en un món fantàstic i corren aventures, no. En aquest cas, Lev Grossman, ens presenta una sèrie d’adolescents desil·lusionats del món, plens de conflictes no resolts, amb la deriva emocional típica de l’edat però sense un control o motivació que els ancori a alguna cosa, en definitiva, Grossman ens presenta uns personatges amb caràcters que es podrien definir en una frase: “ànima en pena”. En Quentin, especialment, és el paradigma d’ésser infeliç, d’anima de suïcida, incapaç d’apreciar i valorar la bellesa del món o les coses extraordinàries que passen al seu voltant; ell i la seva colla d’amics estudiants i aspirants a mags són personatges depressius, torturats per l’avorriment, la mort d’un germà, una homosexualitat no acceptada o un sentiment d’inferioritat malsana. Són uns personatges que es llencen a situacions estranyes, plenes de sexe explícit entre heteros i homosexuals, orgies desenfrenades, violència i alcohol per evitar el tedi del dia a dia. Se’ns mostra la cara més fosca, dolorosa i trista de l’adolescència.

Aquesta novel·la és estranya… molt estranya. No sabria identificar exactament quin regust em va deixar al finalitzar-la -i ja fa dies que la vaig acabar-. La història, tot i l’atmosfera depriment i auto-destructiva que l’envolta enganxa, interessa, no és d’aquelles novel·les en que és l’acció la que t’esperona a llegir més i més pàgines, no. En aquest cas qui t’esperona a devorar pàgines són les ganes de saber què els passarà als nostres protagonistes, però no les ganes de saber quines aventures correran sinó les ganes de saber com evolucionaran psicològicament, les ganes de saber -digeu-me cruel- si se suïcidaran i fins i tot les ganes de saber si hi haurà el típic happy end o no.

Lev Grossman agafa el patró bàsic de les històries d’iniciació i el gira, el retorça, el tortura i crea una novel·la no apte per a tots els públics.

Conclusió: Novel·la només apte per a ments torturades o pel contrari, amb les coses molt clares. Ni de conya és una novel·la infantil -com podria sembla per la portada-. És provocativa, difícil de qualificar i genera reaccions exagerades.

Títol: Los Magos
Títol Original: The Magicians
Autor: Lev Grossman
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

En aquest segon volum de les Memòries d’Idhún, Gallego continua desenvolupant la història iniciada amb “La Resistència”. La primera part del llibre és molt continuísta, es manté el mateix to ensucrat i de vegades excessiu i sobretot, sobretot, continua desenvolupant una trama que a cada pàgina que passes t’enganxa més i més. Per sort, a partir del segon terç de llibre, la història es complica i comencen a aparèixer trames una mica més complicades, alguna lleugera reflexió filosòfica sobre el determinisme, algun que altre dilema moral i sentiments com l’odi, el rancor, el sacrifici i la resta de tòpics de la novel·la de fantasia, heroica i fins i tot romàntica.

Per no repetir-me massa, us emplaço a llegir la ressenya de l’anterior volum ja que aquest segon és totalment continuísta i Gallego segueix practicant el mateix estil ja criticat. Deixant de banda tot el tractament del triangle amorós, la gestió dels sentiments descrits, l’ensucrament excessiu i de vegades sense sentit i una mena de romanticisme exagerat que molts cops embafa, cal destacar que en aquesta segona novel·la l’estil narratiu millora tot i tenir grans mancances que semblen inherents a l’autora. A tall d’exemple dir que la “mort” d’en Jack, un moment que hauria de ser lacrimogen, sobtador, trecador i fins i tot causa d’ira lectora -coi! que mata un dels protagonistes a falta d’uns quants centenars de pàgines del final de la història!- és més aviat pla. En un moment com aquest, Gallego hauria d’haver posat tota la carn a la graella, però en canvi tot i sobtar-te i agafar-te una mica per sorpresa, l’assassinat d’en Jack passa sense pena ni glòria i no arriba a tocar la fibra del lector, i quan aquest es comença a preguntar com continuarà la història ara que un dels seus personatges cabdals ha finit, PAM! va i ressuscita amb la mateixa manca de sentiment i narració d’encefalograma pla. Una situació que hauria de ser causa d’alegria i fins i tot motiu d’alguna llàgrima, altre cop, passa sense que hom s’immuti gens ni mica.

Amb Laura Gallego i Les Memòries d’Idhún em passa una cosa estranya, tot i ser capaç de preveure la gran majoria de situacions, de preveure com evolucionarà la trama i de trobar-hi tantes mancances -més que mancances, en diria, potser, oportunitats perdudes- té alguna cosa que m’enganxa, que fa que no pugui arraconar el llibre i oblidar-me’n, que tot i que ara després de més de 1300 pàgines d’història començo a estar-ne moderadament cansat segueix present, segueix cridant-me per a que devori el tercer i últim volum i esbrini com finalitzarà l’aventura d’aquest curiós trio.

Conclusió: Si et va agradar la primera part o la història et va enganxar com a mi, aquesta segona és molt més recomanable per l’evolució dels personatges i la trama. Si al contrari la primera et va decebre o no et va emocionar massa, millor passa a una altra cosa i desa la trilogia per regalar-lo als teus fills/es o nebots/des adolescents.

Títol: Tríada
Títol Original: Triada
Saga/Núm.: Memòries d’Idhún. 2n Volum
Autor: Laura Gallegp García
Editorial: Cruïlla
Gènere: Fantasia
Nota: Bé

Després de llegir la trilogia de na Trudi Canavan, em van quedar més ganes de lectura de fantasia, no tenia ganes de ciència ficció i volia una lectura fàcil i per tant em vaig animar a encetar un trilogia d’una autora espanyola per mi desconeguda. Així doncs, de l’enorme pila de llibres pendents vaig rescatar el primer volum de la trilogia “Memòries d’Idhún” celebrant poder llegir fantasia en el meu idioma: el català -per desgràcia un fet no massa habitual-.

En aquest primer volum de la trilogia, la Laura Gallego ens planteja un visió una mica diferent del que potser estem acostumats, en comptes de plantejar un univers nou, amb una ambientació semi-medieval, Gallego ens situa en el nostre món i en el nostre temps, planteja -talment com si escrivís ciència ficció- l’existència de móns paral·lels, la Terra i Idhún, dos móns separats però en comunicació gràcies als portals que els mags d’Idhún van crear temps endarrera.
Jack, un nen que porta tot el dia inquiet i amb mal pressentiments arriba a casa per trobar-se que la seva família ha estat assassinada a mans de dos personatges ben estranys i sinistres, dos personatges que en realitat el buscaven matar-lo a ell, però quan és apunt de deixar-hi la pell, apareixen dos joves estrafolaris de no se sap on que li salven la vida i el porten a un refugi: un món estrany i petit, on sempre és de nit i on hi governa una mena de consciència sobrenatural. Allí coneixerà la Victòria, una nena terrestre com ell que també és perseguida pel mateix assassí implacable de mirada freda: en Kirtash. En Jack juntament amb la Victòria, en Shail i l’Aslan formaran l’anomenada resistència i miraran de localitzar dos éssers mítics perduts a la terra per tal de fer complir amb una antiga profecia i així derrotar el temible nigromant Ashran que domina implacablement el món d’Idhún.

La història que s’inicia amb “La Resistència” és una mica tòpica dins del gènere de la fantasia i si en sou uns addictes -com jo- en general, aquest primer volum, no us aportarà gran cosa, ja que té una línia argumental comú i relativament previsible, però tot i així té una lectura fàcil i un argument que t’atrapa. Deixant de banda la poca cura que s’ha tingut en l’edició, les faltes i les expressions i locucions castellanes que s’hi han colat, el llibre, en general és acceptable i perfecte per aquells moments en que un no vol res massa espès per llegir i passar-s’ho bé -sobretot si mires de reprimir els instints que ja et fan desvetllar alguns aspectes fonamentals de la trama-.
En aquest primer llibre els personatges són una mica plans i perfectament estereotipats, potser els que són una mica més “diferents” i profunds són en Jack i en Kirtash -és nota que són els protagonistes absoluts de la trama, gairebé els únics protagonistes-.

Pel que fa a l’estil de la Laura Gallego, he de dir que pel meu gust és massa simple i que segurament perd masses energies en relatar les connexions del trio amorós de la trama -que arriba un moment que es fan pesades per repetitives-, més que no en els fets en si i fins i tot en algun moment negligeix en algunes escenes perdent pistonada i fent que un clímax important passis sense pena ni glòria. Si la intenció era fer una història d’amor adolescent amb un rere fons de fantasia, per mi s’ha quedat a mig camí i no arriba a ser rodona, ni per la banda amorosa ni, per descomptat, pel que fa a la part fantàstica. Qui sap, potser amb els dos altres llibres el tema millora! Ja veurem.

Conclusió: Típica novel·la de fantasia, amb tocs amorosos i un inici de trama diferent al barrejar el món actual amb un món paral·lel i fantàstic. Ideal per llegir en vacances quan tens la majoria de neurones de vacances, ideal per desconnectar. Això si, independentment dels error, la trama enganxa!

Títol: La Resistència
Títol Original: La Resistencia
Saga/Núm.: Memòries d’Idhun. 1r Volum
Autor: Laura Gallego García
Editorial: Cruïlla
Gènere: Fantasia
Nota: Bé