StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

En aquest segon volum de les Memòries d’Idhún, Gallego continua desenvolupant la història iniciada amb “La Resistència”. La primera part del llibre és molt continuísta, es manté el mateix to ensucrat i de vegades excessiu i sobretot, sobretot, continua desenvolupant una trama que a cada pàgina que passes t’enganxa més i més. Per sort, a partir del segon terç de llibre, la història es complica i comencen a aparèixer trames una mica més complicades, alguna lleugera reflexió filosòfica sobre el determinisme, algun que altre dilema moral i sentiments com l’odi, el rancor, el sacrifici i la resta de tòpics de la novel·la de fantasia, heroica i fins i tot romàntica.

Per no repetir-me massa, us emplaço a llegir la ressenya de l’anterior volum ja que aquest segon és totalment continuísta i Gallego segueix practicant el mateix estil ja criticat. Deixant de banda tot el tractament del triangle amorós, la gestió dels sentiments descrits, l’ensucrament excessiu i de vegades sense sentit i una mena de romanticisme exagerat que molts cops embafa, cal destacar que en aquesta segona novel·la l’estil narratiu millora tot i tenir grans mancances que semblen inherents a l’autora. A tall d’exemple dir que la “mort” d’en Jack, un moment que hauria de ser lacrimogen, sobtador, trecador i fins i tot causa d’ira lectora -coi! que mata un dels protagonistes a falta d’uns quants centenars de pàgines del final de la història!- és més aviat pla. En un moment com aquest, Gallego hauria d’haver posat tota la carn a la graella, però en canvi tot i sobtar-te i agafar-te una mica per sorpresa, l’assassinat d’en Jack passa sense pena ni glòria i no arriba a tocar la fibra del lector, i quan aquest es comença a preguntar com continuarà la història ara que un dels seus personatges cabdals ha finit, PAM! va i ressuscita amb la mateixa manca de sentiment i narració d’encefalograma pla. Una situació que hauria de ser causa d’alegria i fins i tot motiu d’alguna llàgrima, altre cop, passa sense que hom s’immuti gens ni mica.

Amb Laura Gallego i Les Memòries d’Idhún em passa una cosa estranya, tot i ser capaç de preveure la gran majoria de situacions, de preveure com evolucionarà la trama i de trobar-hi tantes mancances -més que mancances, en diria, potser, oportunitats perdudes- té alguna cosa que m’enganxa, que fa que no pugui arraconar el llibre i oblidar-me’n, que tot i que ara després de més de 1300 pàgines d’història començo a estar-ne moderadament cansat segueix present, segueix cridant-me per a que devori el tercer i últim volum i esbrini com finalitzarà l’aventura d’aquest curiós trio.

Conclusió: Si et va agradar la primera part o la història et va enganxar com a mi, aquesta segona és molt més recomanable per l’evolució dels personatges i la trama. Si al contrari la primera et va decebre o no et va emocionar massa, millor passa a una altra cosa i desa la trilogia per regalar-lo als teus fills/es o nebots/des adolescents.

Títol: Tríada
Títol Original: Triada
Saga/Núm.: Memòries d’Idhún. 2n Volum
Autor: Laura Gallegp García
Editorial: Cruïlla
Gènere: Fantasia
Nota: Bé

Després de llegir la trilogia de na Trudi Canavan, em van quedar més ganes de lectura de fantasia, no tenia ganes de ciència ficció i volia una lectura fàcil i per tant em vaig animar a encetar un trilogia d’una autora espanyola per mi desconeguda. Així doncs, de l’enorme pila de llibres pendents vaig rescatar el primer volum de la trilogia “Memòries d’Idhún” celebrant poder llegir fantasia en el meu idioma: el català -per desgràcia un fet no massa habitual-.

En aquest primer volum de la trilogia, la Laura Gallego ens planteja un visió una mica diferent del que potser estem acostumats, en comptes de plantejar un univers nou, amb una ambientació semi-medieval, Gallego ens situa en el nostre món i en el nostre temps, planteja -talment com si escrivís ciència ficció- l’existència de móns paral·lels, la Terra i Idhún, dos móns separats però en comunicació gràcies als portals que els mags d’Idhún van crear temps endarrera.
Jack, un nen que porta tot el dia inquiet i amb mal pressentiments arriba a casa per trobar-se que la seva família ha estat assassinada a mans de dos personatges ben estranys i sinistres, dos personatges que en realitat el buscaven matar-lo a ell, però quan és apunt de deixar-hi la pell, apareixen dos joves estrafolaris de no se sap on que li salven la vida i el porten a un refugi: un món estrany i petit, on sempre és de nit i on hi governa una mena de consciència sobrenatural. Allí coneixerà la Victòria, una nena terrestre com ell que també és perseguida pel mateix assassí implacable de mirada freda: en Kirtash. En Jack juntament amb la Victòria, en Shail i l’Aslan formaran l’anomenada resistència i miraran de localitzar dos éssers mítics perduts a la terra per tal de fer complir amb una antiga profecia i així derrotar el temible nigromant Ashran que domina implacablement el món d’Idhún.

La història que s’inicia amb “La Resistència” és una mica tòpica dins del gènere de la fantasia i si en sou uns addictes -com jo- en general, aquest primer volum, no us aportarà gran cosa, ja que té una línia argumental comú i relativament previsible, però tot i així té una lectura fàcil i un argument que t’atrapa. Deixant de banda la poca cura que s’ha tingut en l’edició, les faltes i les expressions i locucions castellanes que s’hi han colat, el llibre, en general és acceptable i perfecte per aquells moments en que un no vol res massa espès per llegir i passar-s’ho bé -sobretot si mires de reprimir els instints que ja et fan desvetllar alguns aspectes fonamentals de la trama-.
En aquest primer llibre els personatges són una mica plans i perfectament estereotipats, potser els que són una mica més “diferents” i profunds són en Jack i en Kirtash -és nota que són els protagonistes absoluts de la trama, gairebé els únics protagonistes-.

Pel que fa a l’estil de la Laura Gallego, he de dir que pel meu gust és massa simple i que segurament perd masses energies en relatar les connexions del trio amorós de la trama -que arriba un moment que es fan pesades per repetitives-, més que no en els fets en si i fins i tot en algun moment negligeix en algunes escenes perdent pistonada i fent que un clímax important passis sense pena ni glòria. Si la intenció era fer una història d’amor adolescent amb un rere fons de fantasia, per mi s’ha quedat a mig camí i no arriba a ser rodona, ni per la banda amorosa ni, per descomptat, pel que fa a la part fantàstica. Qui sap, potser amb els dos altres llibres el tema millora! Ja veurem.

Conclusió: Típica novel·la de fantasia, amb tocs amorosos i un inici de trama diferent al barrejar el món actual amb un món paral·lel i fantàstic. Ideal per llegir en vacances quan tens la majoria de neurones de vacances, ideal per desconnectar. Això si, independentment dels error, la trama enganxa!

Títol: La Resistència
Títol Original: La Resistencia
Saga/Núm.: Memòries d’Idhun. 1r Volum
Autor: Laura Gallego García
Editorial: Cruïlla
Gènere: Fantasia
Nota: Bé

Aquest cap d’any vaig finalitzar la lectura de tres llibres magnífics, tres llibres que van arribar a les meves mans gràcies a una recomanació de la meva llibretera de confiança i de tota la vida que el posava al nivell de “Canción de Hielo y Fuego” o de “El Nombre del Viento”. Tot i que sota el meu criteri “Las Crónicas del Mago Negro” de na Trudi Canavan finalment no assoleix l’estatus d’obra mestra de les creacions d’en George R.R Martin o d’en Patrick Rothfuss, si que és veritat que la seva lectura és addictiva -em vaig polir les prop de 1600 pàgines dels tres llibres en escassament cinc dies- i té una història prou sòlida i entretinguda.

Com ja he apuntat anteriorment, les “Crónicas del Mago Negro” és una trilogia d’un volum considerable que es composa pels següents títols: “El Gremio de los Magos”, “La Aprendiz” i “El Gran Lord” i que tracta, bàsicament, sobre la vida d’una jove dels baixos fons que un bon dia, per accident, descobreix que té poders màgics.

L’història comença en un moment clau de l’any: el dia de la Purga. Un dia en el que, a l’inici de l’hivern, la guàrdia de la ciutat amb l’ajuda del gremi dels mags “netegen” la ciutat d’indigents i lladregots tot expulsant-los cap a les barriades exteriors, cap a les zones més deprimides i pobres d’extramurs. Una d’aquestes persones que està essent expulsada de la ciutat és Sonea, una jove ratera de les barriades que amb la seva família havia aconseguit començar a deslligar-se de l’estigma de la pobresa tot treballant a la ciutat. Però la Purga és implacable i ella i la seva família s’han vist injustament expulsats d’on vivien amb l’excusa de ser un edifici superpoblat.
Com cada any, molts joves i adolescents es reuneixen davant de les brigades de “neteja” per deixar anar la seva ràbia i frustració i enfrontar-se, inútilment, als destacaments de la guàrdia que resten impassibles davant d’aquests actes gràcies a una barrera de protecció màgica proporcionada pel Gremi de Mags.

Sonea, la nostra protagonista, es veu envoltada per aquests fets i enduta per l’ambient d’hostilitat agafa una pedra i la llença amb tota la seva ràbia contra els mags, però desafiant tot el conegut i establert, la seva pedra aconsegueix traspassar la barrera màgica i fer caure un dels mags! Sonea té poders màgics! En una societat classista on tots els mags provenen de l’alta societat, de les classes nobles, que una joveneta de les barriades tingui potencial màgic fa esverar totes les estructures de poder de la ciutat i del regne.És en aquest punt en el que comença una espiral de fets i tira-i-afluixes entre el Gremi de Mags, Sonea, els Lladres -que voldrien tenir un mag sota la seva tutela i control- i els prejudicis socials d’una societat jeràrquica i extremadament classista.

Sonea, igual que tots els habitants de les barriades, odia els Mags i no en vol saber res, però els Mags resulten no ser exactament el que semblaven i li ofereixen entrar al Gremi i ensenyar-li màgia. A partir d’aquest moment i després d’unes setmanes d’angoixa en que els Mags remouen cel i terra per trobar-la, aquesta ingressa a l’acadèmia i comença a estudiar màgia a la vegada que s’enfronta a tots els prejudicis socials que la persegueixen. Sonea haurà de fer front al menyspreu dels seus companys de classe i de molts professors que la consideren inferior, s’haurà d’enfrontar a terribles misteris i a una guerra subterrània i secreta que és apunt de desbordar les forces del país.

El llibre està bé, es llegeix molt fàcilment, té un poder d’atracció brutal que impedeix que tanquis el llibre de bona gana per anar a dormir, menjar o sortir a veure el sol. A cada capítol que passa en vols saber més i més sobre les aventures i desventures d’aquesta jovenenta estranya i fora de lloc. El poder d’atracció de la novel·la és especialment potent a partir del final del primer llibre, t’atrapa i ja no et deixa anar fins que arribes a l’última línia de l’últim llibre.
Els personatges és un altre punt fort de les novel·les, estan ben desenvolupats, tenen profunditat, motivacions, conflictes i tot el que fa que un personatge de ficció sigui creïble. Encara que l’autora es demostra nefasta en el moment d’escriure i descriure relacions i sentiments positius o d’amor -no li passa al mateix amb els moments de soledat i depressió- els personatges construeixen entre si tota una sèrie de lligams que acaben de donar cos a la trama.

Però la història té certs punts de millora, certs punts que fan que l’obra no sigui excel·lent o imprescindible. En molts moments, la trama és massa transparent i hom pot esbrinar massa fàcilment com aquesta evolucionarà, té masses punts de contacte amb la història d’en Rothfuss (El Nombre del Viento) i la greu mancança de Canavan per desenvolupar les trames de relació interpersonal i d’amor entre algun dels personatge principals, fa que acabis els llibres amb una sensació de que podria haver-hi hagut més, que manca alguna cosa. Si a aquesta sensació li sumem un final poc ortodox i -pel meu gust- massa improvisat, sense sentit o efecte pel desenvolupament de la trama, el resultat és una sensació de decepció creixent. Sembla que Canavan no hagi sabut com afrontar els últims moments de la trama, que no hagi sabut com gestionar un moment de clímax tant important. Sense voler desvetllar massa res, només dir que el final tant poc rodó que crea Canavan, destrossa una gran obra, una gran història, una gran idea, no parlo de que el llibre hagi de tenir un happy end a l’estil americà, però si que segons quines situacions crítiques podrien haver-se desenvolupat una mica més i no esbandir-les amb dues ratlles escasses demostrant la sensibilitat d’una totxana.

Conclusió: Una molt bona i addictiva història, per perdre-s’hi durant hores i hores tot gaudint d’una bona trama que s’allunya de la fantasia clàssica d’herois i dracs, però que cada dia es veu més comuna. Llàstima d’un final poc agraciat que li fa restar molts punts.

Títol: El Gremio de los Magos, La Aprendiz i El Gran Lord
Títol Original: The Magician’s Guild, The Novice & The High Lord
Saga/Núm.: Las Crónicas del Mago Negro / vol. 1, 2 i 3
Autor: Trudi Canavan
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt

Aquest cap de setmana he finalitzat el primer llibre que llegeixo d’un nou autor com Brandon Sanderson, un autor molt prometedor, un autor que m’ha fet xalar de mala manera.

Tot i que Elantris té una sinopsi que no crida excessivament l’atenció i que està emmarcada dins del gènere de la fantasia -tot i que a la portada aparegui la paraula “ciència ficció”-, s’ha de dir que és una gran novel·la, una novel·la fantàstica que s’allunya dels típics tòpics, no hi apareixen mags, elfs, dracs ni res del que estem acostumats i tampoc és el típic viatge iniciàtic d’un jove més o menys simpàtic que acaba salvant el món. Elantris és una novel·la ben escrita, amb una trama ben ordida i uns personatges carismàtics que parteix d’una idea genial i original que crec que pot “revolucionar” el gènere.

Elantris havia estat una ciutat màgica, habitada per persones que eren considerades déus per la seva pell platejada i per la seva destresa en l’ús de la màgia dels Aon Dor, una màgia capaç de proporcionar tot el que hom desitgi, des de menjar a sistemes de transport instantani arreu del món. Durant segles, Elantris va compartir la seva saviesa, la seva cultura i la seva màgia amb qui ho demanés sense esperar o reclamar res a canvi, convertint-se en el centre del món, en una mena de deïtats reverenciades però mortals. Elantris, a més, era especial per la seva manera d’augmentar la població: un ciutadà normal i corrent un dia es llevava tranquil·lament i feia vida normal i al següent es llevava amb la pell platejada i amb accés a la màgia, convertint-se automàticament en elantri, independentment de la seva condició social original.
Però fa 10 anys un desastre de gran magnitud anomenat Reod es va abatre sobre Elantris i tota la seva raça, deixant-los sense poders i creant el caos en una nació que havia viscut en pau durant generacions. Ara, la maledicció d’Elantris s’anomena Shaod i s’abat sobre qualsevol ciutadà, ric o pobre, príncep o camperol, convertint-lo en un cadàver vivent que pateix un dolor etern sense possibilitat d’alleujament o curació.

La trama se centra principalment en tres personatges, les vivències dels quals seran el fil conductor de centenars de pàgines interessants, divertides i apassionants. Raoden, primer príncep hereu del regne d’ Arelon cau víctima de la Shaod i és desterrant, igual que centenars de persones abans que ell, a Elantris on haurà de fer front a una fam voraç i al dolor creixent i omnipresent mentre mira d’encaixar en la societat brutal i salvatge que en aquesta ciutat, avui maleïda, s’ha creat. Sarene, princesa de Toed, es converteix en vídua abans de celebrar un casament que esperava en candeletes, es veu obligada a residir a la cort del seu sogre si no vol trencar el contracte nupcial i l’aliança política entre Arelon i Toed, una aliança que els beneficia contra l’imperi Fjordell. Un imperi dirigit per fanàtics religiosos amb ànsies de convertir tota la població mundial per les bones o per les males; un imperi que acaba de designar un nou ambaixador a Arelon: Hrathen, un monjo d’alt rang responsable de l’esfondrament d’una república veïna, que ve a predicar la religió amb la missió de convertir el país abans de tres mesos si no vol veure com l’imperi passa per la pedra tot habitant del país.

Amb la presentació dels tres personatges principals, les seves vivències, les seves pors i els seus reptes personals tenim les bases d’una trama política, religiosa i mística de gran magnitud i profunditat, uns elements que sota la ploma de Sanderson conformen una excel·lent novel·la, amb diàlegs fluids, vius i molta amb força, que manté l’interès del lector donant-li peixet quan és necessari, descobrint respostes a mida que es plantegen noves preguntes mentre les trames principals, les subtrames, la mitologia i el fanatisme religiós s’entrellacen de forma magistral per acabar en un clímax com pocs, deixant oberta la porta a un nou món, un nou univers digne de ser relatat en més i més novel·les.

Amb Brandon Sanderson m’ha passat una mica com amb en Patrick Rothfuss i “El Nombre del Viento”, ha estat una aposta arriscada, car no coneixia res de l’autor, però una aposta que el boca-orella i la pluja de bones crítiques i elogis tant d’autors reconeguts, com del públic va fer que acceptés. Una aposta de la que he gaudit, que ha sortit bé, fantàsticament bé! En definitiva, Sanderson s’acaba de convertir en un d’aquells autors que cal vigilar d’aprop per aconseguir els seus últims treballs i gaudir-ne com cal.

Conclusió: Una fantàstica novel·la per “desconnectar” de la fantasia tradicional i/o tòpica, capaç de captar lectors aliens al gènere gràcies a la seva excel·lent qualitat i en un sol llibre!

Títol: Elantris
Títol Original: Elantris
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B – Zeta
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent Alt

En aquesta increïble novel·la de prop de 1000 pàgines el protagonista absolut és la màgia. No una màgia tòpica de les novel·les de fantasia amb uns mags amb túnica, barret punxegut i barba venerable en un món estrany i diferent. Aquesta novel·la se situa a la Gran Bretanya, a la Gran Bretanya de principis del segle XIX, a l’època daurada de l’imperi, a la clàssica i enyorada època victoriana i la màgia és el nucli dur de la història, aquella energia inexplicable, no lligada a cap divinitat i difícilment explicable científicament que fins i tot treu protagonisme als dos personatges principals.

Susanna Clarke aconsegueix fusionar, ratllant la perfecció, dos gèneres molt propers però que semblaven impossibles de casar. Clarke, després de 10 anys de dura feina, crea una novel·la de fantasia històrica amb personatges carismàtics i descripcions acurades tot generant una atmosfera addictiva, immersiva i creïble gràcies a la barreja d’esdeveniments reals amb esdeveniments màgics, barrejant l’època victoriana amb móns fantàstics com “Desesperanza” i utilitzant magistralment la mitologia anglesa protagonitzada per les fades, creant una història que beu directament de les creences populars i tradicionals d’aquelles terres.

A principis del segle XIX amb una Gran Bretanya abocada en la creació del seu imperi, en plenes Guerres Napoleòniques i amb una societat clarament jeràrquica i amb una filosofia de cavallers, la màgia anglesa que antigament tant prestigi i miracles havia proporcionat a l’orgull del país es troba en clar declivi i prop de l’extinció. La màgia com a tal no existeix, només hi ha associacions d’estudiosos que repassen antics llibres escrits fa segles durant una època daurada, l’època que va ser i va seguir l’aparició del més gran mag de la història: John Uklass, el Rei Corb. Un rei que va governar gran part del país, que va regnar al món dels fullets i que fins i tot, diuen alguns, va posseir un regne a l’infern. Ara, però, el llegat d’aquell gran mag i dels que el van seguir s’ha perdut. Durant segles, els cavallers que s’autoanomenen mags han llegit llibres, han discutit sobre teoria màgica i han posat en dubte l’existència de tal encanteri o de tal o altre miracle, però ningú recorda com practicar la màgia fins que, un bon dia, apareix en escena un cavaller que si practica la màgia: el senyor Norrell. Amb l’aparició de Norrell la màgia pràctica torna al present, torna a la societat i fa canviar els plantejaments fins llavors existents. Norrell, posa de moda la màgia i pretén retornar-li la glòria perduda, defensar el país dels seus enemics i col·locar la màgia a l’alt nivell que li pertoca amb l’ajuda del deu deixeble Jonathan Strange. Però, sempre hi ha un però, els caràcters de Norrell i Strange són molt diferents, mentre un prefereix la prudència i l’estudi en biblioteques ombrívoles, l’altre prefereix l’experimentació i l’acció. Unes diferències de caràcter, que tot i les bones intencions de tots dos els duran a allunyar-se i barallar-se mentre els fullets tornen a interferir en la vida dels humans ara que sembla que la màgia ha tornat i els antics camins del Rei s’han reobert.

Susanna Clarke utilitza una vella i coneguda contraposició per desenvolupar la història de Jonathan Strange i el Senyor Norrell: la dualitat entre la ment conservadora, la paciència i la por al desconegut contra la curiositat, la ment liberal i l’audàcia. Una dualitat que permet una fàcil identificació amb un dels personatges i que reflexa l’essència de l’ésser humà, posant de manifest com unes diferències són, de vegades, capaces de treballar per un objectiu comú aconseguint grans avenços tot i les discussions, debats i baralles que inevitablement provoca.
Amb un ús dels peus de pàgina extens, Clarke aconsegueix donar una profunditat poques vegades vista, fet que permet desenvolupar extensament la realitat en la que viuen els nostres protagonistes, dotant-los de passat, present i un futur que anem descobrint poc a poc. Ens proporciona dades reals de la història, dades mitològiques i un munt de detalls que sense interrompre la línia argumental ens ajuden a obtenir la sensació de que aquesta història podria haver estat perfectament real amb descripcions d’indrets com Londres, York, Lisboa, Venècia, … i personatges històrics com Lord Byron, Lord Wellington, els ministres de l’època, el príncep regent i un munt d’altres detalls impossibles de llistar.

La novel·la, potser, només té un aspecte negatiu i és el seu ritme. De vegades, especialment a la part central, un té la sensació de que l’autora perd una mica el nord i que ha perdut ritme de la trama argumental, però aquest és un aspecte que queda àmpliament compensat per la literatura, per la manera d’escriure i de descriure de l’autora, és un d’aquells llibres en que l’estil acurat i magnífic de l’autor anima a llegir, anima a continuar descobrint els nous aspectes de la trama, no és un d’aquells llibres en que únicament la trama t’enganxa, és quelcom més, és una trama interessant, una època curiosa, una barreja de gèneres magnífica i estil narratiu que fascina.

Conclusió: Una peça imprescindible pels amants del gènere fantàstic, una obra deliciosa pels que no en són assidus i una història per emmarcar, recordar i elevar a la categoria de Gran de la Literatura.

Títol: Jonathan Strange y el Señor Norell
Títol Original: Jonathan Strange & Mr. Norrell
Autor: Susanna Clarke
Editorial: Salamandra
Gènere: Fantasia  – Històrica
Nota: Excel·lent Alt