Flashforward és una novel·la de viatges en el temps, però en comptes de ser un viatge on la matèria -normalment el protagonista- va a un passat o a un futur més o menys llunyà, en aquest cas, Sawyer fa viatjar la consciència de la humanitat, no la consciència d’una sola persona, sinó la de tots els habitants de la terra amb conseqüències funestes.

Durant un experiment científic a l’accelerador de partícules subterrani del CERN (Suïssa), un accident -o una casualitat- fa que la consciència mundial viatgi cap al futur, salti, durant gairebé dos minuts, vint-i-un anys endavant. Durant aquests dos minuts de viatge, en el present tot ésser humà perd el sentit, la consciència del present, fent que tothom deixés de fer el que estava fent (dormir, conduir, pilotar, menjar…) cosa que provoca incomptables accidents, amb milers de morts, ferits i multitud de desgràcies arreu del món. Però, el més important, no són els morts, sinó les conseqüències socials, polítiques i econòmiques d’aquesta visió del futur. Hi ha gent que s’ha vist amb altres parelles, s’han vist nous invents i nova tecnologia revolucionaria, hi ha governs que han caigut i totalitarismes que continuen, gent que veu frustrats els seus somnis i hi ha gent que, però, no ha vist res, no recorda res d’aquests dos minuts. Una gent que sap que d’aquí vint-i-un anys haurà mort.

Amb aquest punt de partida i basant-se especialment en la vida i evolució dels dos principals científics responsables de l’experiment -un es veu al llit amb un altra dona quan és apunt de casar-se i un altre que no ha vist res- Sawyer inicia una novel·la especulativa plena de llenguatge i coneixements científics -és una novel·la de les que en diuen hard sci-fi- on juga amb l’argument principal per fer-nos veure dos exemples de les implicacions a nivell mundial del flashforward i fa girar la novel·la al voltant de tota una sèrie de qüestions existencials cabdals. Es pregunta si la visió del futur determina la humanitat, si el futur és mutable i existeix una infinitat de futurs o si per contra el futur ja és escrit i res del que hom faci podrà variar el seu destí. Sawyer es pregunta sobre el lliure albir, sobre si és una il·lusió o si només afecta el present sense modificar el gran curs de la història i especula amb l’existència de móns paral·lels centrant-se més en les conseqüències socials del salt temporal que no pas en l’explicació de què l’ha provocat.

Robert J. Sawyer aconsegueix brodar una novel·la de les que en diríem purament de ciència ficció; potser no apta per a tots els públics a causa d’un ús intens de coneixements i llenguatge científic amb una col·lecció d’aforismes i pensaments filosòfics que li donen un cos i un ambient relativament profund i complex. En tot cas, però, tot i ser una novel·la “hard sci-fi” no es fa gens pesada i un lector habitual no hauria de tenir cap mena de problema per seguir-la i només necessitaria un diccionari físic en alguns moments puntuals per satisfer la seva possible ànsia de coneixements ja que Sawyer escriu d’una manera fluida, amb multitud de diàlegs que fan que les pàgines passin volant i amb notes de premsa d’arreu del món que ens ajuden a situar-nos en les conseqüències del salt i en la col·lectivitat humana que viu el moment.

Conclusió: Una bona novel·la, de consum ràpid -a l’estil best sellers d’en Crichton, Follet i companyia-, entretinguda i que aconsegueix fer-nos pensar sobre el teixit temporal, les paradoxes i el lliure albir.

Títol: Flashforward
Títol Original: Flashforward
Autor: Robert J. Sawyer
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Bé Alt

En Christian és un adolescent que ha perdut el seu germà bessó en un accident de moto, fet que provoca que per la culpa que sent, s’aïlli de la societat i de la família, i passi les hores mortes escoltant música clàssica i llegint poesia sense gaires ànims de fer gran cosa més. La mort del germà també ha provocat la ruptura de la relació dels pares, agreujant la situació d’en Christian que es troba de cop i volta vivint en una casa, sol, amb un pare que l’ignora i que queda catatònic davant de la TV quan no és a la feina. Però tot canvia un dia en que, en una de les seves visites al cementiri de Teià, en Chirstian troba un guant llarg de noia, una noia que cantava com els àngels, dolçament i que el deixa completament encisat. Temps després en Christian coneix la propietària d’aquest guant: l’Alexia, que amb la seva colla d’amics d’aspecte gòtic l’intenten foragitar del cementiri, provocació en la que en Chris respon enfrontant-s’hi. Impressionats per aquesta reacció, la colla de gòtics li expliquen que formen part d’una ordre secreta anomenada Retrum que es reuneix en els cementiris i que miren d’establir comunicació amb els morts. Si en Chris vol esdevenir membre del clan haurà de passar una prova: dormir tota una nit al cementiri. Després d’assolir la fita, en Christian s’entregarà en cos i ànima al grup i a les seves pràctiques, deixant de banda la sol·litud que el caracteritzava fins llavors i esdevenint un “pàlid” més, mentre que Alexia, mica en mica, esdevé quelcom més que una amiga i companya d’aventures mentre que l’Alba, la seva companya de classe, mira d’aconseguir el mateix.

Retrum és una història de sol·litud, tristesa i amor. És un triangle amorós, una història d’amor tràgica al més pur estil Romeu i Julieta, dinàmica, ràpida i fàcil de llegir, amb escenes i descripcions de sentiments que arriben al cor del lector. L’acció es precipita cap a la segona meitat del llibre, quan en un viatge amb Interrail, en un cementiri de Londres, el grup pateix una desgràcia que afecta especialment en Chris, fent que retornin els mals dies, que la sol·litud i la tristesa tornin a ocupar el pensament del nostre protagonista, un llast del que ja sembla que difícilment se’n desfarà tot i l’evolució de la relació amb l’Alba i el descobriment de secrets sorprenents de Retrum.

El llibre està estructurat amb capítols que varien de grandària depenent de les escenes que s’hi descriuen, en un estil narratiu molt televisiu, un format que li dona un dinamisme espectacular i difícil de trobar en d’altres novel·les, però per desgràcia té un final massa precipitat i agafat amb pinces que fan davallar la qualitat de l’obra. Sembla com si Miralles no hagués sabut com acabar la història d’en Christian, Alexia i companyia. Una pena ja que exceptuant aquest punt, el llibre és força interessant.

Conclusió: Llibre perfecte per llegir en èpoques fosques on hi predomina el desànim per gaudir d’una bonica història d’amor amb final incert i que evita els happy end tant típics en la societat nord-americana.

Títol: Retrum
Títol Original: Retrum
Autor: Francesc Miralles
Editorial: Edicions 62
Gènere: Terror – Vampírica/Gòtica
Nota: Bé Alt

Susanna Clarke aconsegueix fusionar, ratllant la perfecció, dos gèneres molt propers però que semblaven impossibles de casar. Clarke, després de 10 anys de dura feina, crea una novel·la de fantasia històrica amb personatges carismàtics i descripcions acurades tot generant una atmosfera addictiva, immersiva i creïble gràcies a la barreja d’esdeveniments reals amb esdeveniments màgics, barrejant l’època victoriana amb móns fantàstics com “Desesperanza” i utilitzant magistralment la mitologia anglesa protagonitzada per les fades, creant una història que beu directament de les creences populars i tradicionals d’aquelles terres.

A principis del segle XIX amb una Gran Bretanya abocada en la creació del seu imperi, en plenes Guerres Napoleòniques i amb una societat clarament jeràrquica i amb una filosofia de cavallers, la màgia anglesa que antigament tant prestigi i miracles havia proporcionat a l’orgull del país es troba en clar declivi i prop de l’extinció. La màgia com a tal no existeix, només hi ha associacions d’estudiosos que repassen antics llibres escrits fa segles durant una època daurada, l’època que va ser i va seguir l’aparició del més gran mag de la història: John Uklass, el Rei Corb. Un rei que va governar gran part del país, que va regnar al món dels fullets i que fins i tot, diuen alguns, va posseir un regne a l’infern. Ara, però, el llegat d’aquell gran mag i dels que el van seguir s’ha perdut. Durant segles, els cavallers que s’autoanomenen mags han llegit llibres, han discutit sobre teoria màgica i han posat en dubte l’existència de tal encanteri o de tal o altre miracle, però ningú recorda com practicar la màgia fins que, un bon dia, apareix en escena un cavaller que si practica la màgia: el senyor Norrell. Amb l’aparició de Norrell la màgia pràctica torna al present, torna a la societat i fa canviar els plantejaments fins llavors existents. Norrell, posa de moda la màgia i pretén retornar-li la glòria perduda, defensar el país dels seus enemics i col·locar la màgia a l’alt nivell que li pertoca amb l’ajuda del deu deixeble Jonathan Strange. Però, sempre hi ha un però, els caràcters de Norrell i Strange són molt diferents, mentre un prefereix la prudència i l’estudi en biblioteques ombrívoles, l’altre prefereix l’experimentació i l’acció. Unes diferències de caràcter, que tot i les bones intencions de tots dos els duran a allunyar-se i barallar-se mentre els fullets tornen a interferir en la vida dels humans ara que sembla que la màgia ha tornat i els antics camins del Rei s’han reobert.

Susanna Clarke utilitza una vella i coneguda contraposició per desenvolupar la història de Jonathan Strange i el Senyor Norrell: la dualitat entre la ment conservadora, la paciència i la por al desconegut contra la curiositat, la ment liberal i l’audàcia. Una dualitat que permet una fàcil identificació amb un dels personatges i que reflexa l’essència de l’ésser humà, posant de manifest com unes diferències són, de vegades, capaces de treballar per un objectiu comú aconseguint grans avenços tot i les discussions, debats i baralles que inevitablement provoca.
Amb un ús dels peus de pàgina extens, Clarke aconsegueix donar una profunditat poques vegades vista, fet que permet desenvolupar extensament la realitat en la que viuen els nostres protagonistes, dotant-los de passat, present i un futur que anem descobrint poc a poc. Ens proporciona dades reals de la història, dades mitològiques i un munt de detalls que sense interrompre la línia argumental ens ajuden a obtenir la sensació de que aquesta història podria haver estat perfectament real amb descripcions d’indrets com Londres, York, Lisboa, Venècia, … i personatges històrics com Lord Byron, Lord Wellington, els ministres de l’època, el príncep regent i un munt d’altres detalls impossibles de llistar.

La novel·la, potser, només té un aspecte negatiu i és el seu ritme. De vegades, especialment a la part central, un té la sensació de que l’autora perd una mica el nord i que ha perdut ritme de la trama argumental, però aquest és un aspecte que queda àmpliament compensat per la literatura, per la manera d’escriure i de descriure de l’autora, és un d’aquells llibres en que l’estil acurat i magnífic de l’autor anima a llegir, anima a continuar descobrint els nous aspectes de la trama, no és un d’aquells llibres en que únicament la trama t’enganxa, és quelcom més, és una trama interessant, una època curiosa, una barreja de gèneres magnífica i estil narratiu que fascina.

Conclusió: Una peça imprescindible pels amants del gènere fantàstic, una obra deliciosa pels que no en són assidus i una història per emmarcar, recordar i elevar a la categoria de Gran de la Literatura.

Títol: Jonathan Strange y el Señor Norell
Títol Original: Jonathan Strange & Mr. Norrell
Autor: Susanna Clarke
Editorial: Salamandra
Gènere: Fantasia  – Històrica
Nota: Excel·lent Alt

Després de Las Naves de la Magia i de Las Naves de la Locura, els nostres personatges estan prop d’un punt d’inflexió i sembla que totes les esperances, tots els seus projectes, s’hagin anat a norris. El Mitonar ha estat arrasat per una guerra civil entre els nous i vells mercaders, ha patit una invasió chalaza -suposats aliats del sàtrapa- i una conspiració de nobles jamillians per acabar amb la vida d’en Cosgo pretén presentar-los com a traïdors amb excusa d’arrasar i saquejar aquesta rica terra. La família Vestrit s’ha escampat arreu del món perseguint els seus somnis o simplement intentant sobreviure després de ser acusats de traïció i obligats a exiliar-se als Territoris Pluvials: Ronica viu amagada a la ciutat intentat descobrir els autèntics traïdors, Keffria mira de superar el xoc emocional de tot plegat mentre, mica en mica, va assumint els seus deures com a representant de la família, Selden i Malta es veuen atrapats en un esfondrament de la ciutat Antiga quan intentaven parlar amb l’última dragona que queda, Althea és a bord d’una nau rediviva boja a la cerca i captura -sense massa èxit- de la nau de la seva família: Vivacia i en Wintrow ha entregat la seva lleialtat al pirata Kennit. A l’únic a qui sembla que tot li va bé i conforme els seus desitjos i plans és al pirata Kennit, que mica en mica va consolidant la seva figura com a Rei de les Illes Pirates i que s’ha guanyat -finalment- la lleialtat de la neu rediviva de la família Vestrit i de pas, la lleialtat de Wintrow, una lleialtat sense reserves i idealitzada incapaç de veure les parts més obscures de l’ànima d’en Kennit.

Aquest tercer volum aconsegueix que l’inici pesat i de vegades desencoratjador del 1r volum o del 2n quedi en escreix compensat. Mentre que en termes generals el primer volum ens presenta un món complex, totalment nou i ple de possibilitats, el segon ens desenvolupa una trama a priori tangencial per al destí d’aquest món, aquest tercer volum aquesta trama emotiva però no decisiva esdevindrà cabdal per a l’esdevenir dels nostres protagonistes i per a l’esdevenir del món en el que viuen. Mentre que la lectura del primer i segon volum pateix certs alts i baixos, la lectura d’aquest últim (?) volum és inenarrable. Continua l’espiral creixent d’acció i d’esdeveniments i d’intriga tot recollint les ansies de saber més, de llegir més, de saber com acabaran les aventures dels nostres personatges favorits per enlairar-la i fer-nos volar a lloms d’un drac, per fer-nos endinsar en aquestes 600 i escaig pàgines que hom devora com si fos un mort de fam en un buffet lliure elevant el llistó del conjunt de les tres novel·les a nivells insospitats al final de Las Naves de la Magia.

Hobb aconsegueix amb aquesta trilogia aportar aire fresc a la fantasia, aconsegueix innovar el gènere, aconsegueix una història magnífica de fantasia però sense els tòpics de la mateixa i encara que al final hi apareixen dracs, aquests no segueixen l’esquema clàssic del gènere i de fet tot i ser el nexe d’unió de totes les trames i subtrames que Hobb ha anat col·locant al taulell al llarg dels tres llibres són, en definitiva, una agradable excusa. L’autèntica història són les aventures i desventures de la família Vestrit i del pirata Kennit, són els seus sentiments, els seus patirs, els seus projectes, la seva cerca de la felicitat, el seu enfrontament a la vida que els ha tocat viure, és tot això el que fa gran aquesta trilogia.

Conclusió: Las Naves del Destino és el colofó d’or per una trilogia que ha anat de menys a més, que ha evolucionat en positiu i que m’ha permès gaudir d’una fantàstica història en un gènere amb masses tòpics i masses vegades repetitiu.

Títol: Las Naves del Destino
Títol Original: Ship of Destiny
Saga/Núm.: Las Leyes del Mar. 3r volum
Autor: Robin Hobb
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent

Encara que les primeres 100-150 pàgines de Las Naves de la Locura són, en part, una mena de resum de l’anterior novel·la que amb prou feines fa avançar la trama general i es fan una mica pesades -tot i que són necessàries- la resta del llibre és una història que es desenvolupa a un ritme creixent on Hobb deixa de banda els inicis vacil·lants de les primeres pàgines per endinsar-nos a una carrera sense fi en el que les espirals i els girs atrapen els personatges i el lector de manera que ens traslladem d’una història a una altra sense que cap es resolgui definitivament, però creant una addicció creixent de manera que el lector ja no podrà evitar parar de llegir i de descobrir què és el següent que passarà.

En aquest segon volum de Las Leyes del Mar, veurem com Vivacia i Wintrow cauen víctimes de la personalitat del pirata Kennit i del seu gran objectiu: abolir l’esclavitud i esdevenir rei de les Illes, com Althea intenta desesperadament recuperar el seu vaixell, com Brashen mira de redimir-se recuperar la nau rediviva boja i com el Mitonar encara una nova situació oberta amb la visita inoportuna i inesperada del satrapa. Però el millor, el que més destaca d’aquest segon volum són les serps. Hobb amb prou feines desenvolupa aquesta història, però quan la traca, la traca tant i tant bé que t’enganxa amb la clara intenció de fer que tota la resta d’històries plantejades acabin anant a parar al nus central de la trilogia: els dracs. La pèrdua de memòria de les serps, Malukin i la seva creuada per aconseguir l’antiga esplendor de la que va gaudir la seva espècie, ocupa poques pàgines, però és una història plena de misteri, d’insinuacions i fantasia pura que farà deleitar-nos a cada pàgina que passi a mida que veiem com en una gran espiral tot convergeix cap a un mateix punt.

Robin Hobb desenvolupa una fantasia atípica: no hi ha mags i la típica màgia de batalla, no hi ha elfs ni races humanoides estranyes, simplement ens planteja un món factible, relativament proper amb alguna que altre cosa fora del “normal”, però que per ella mateixa ja és una raresa dins del seu món. Les naus vives que parlen i es comuniquen amb la seva tripulació és el producte més esplendorós d’aquest món, i encara que les mercaderies tant cobejades dels territoris pluvials semblen màgics, a mida que anem descobrint aquella antiga civilització que els Mercaders Pluvials han parasitat, semblen més productes d’una avançada tecnologia que no pas de la màgia tradicional del gènere.

En definitiva, Las Leyes del Mar és una història que a estones és cruel i parla d’esclavitud i emancipació, d’ambicions sense control i equivocades però també és un viatge iniciàtic, de revelació i formació i de descobriments. És una història de pirates i una epopeia que descriu amb pèls i senyals grans passions, digne de ser llegida i recordada.

Conclusió: Una gran novel·la central d’una història més gran que llegida amb temps i paciència ens farà gaudir de bons moments i d’una fantasia diferent provocant-nos una ansietat no depreciable per continuar amb la lectura de Las Naves del Destino i saber com acabarà finalment les aventures i desventures de la família Vestrit, del pirata Kennit i com no, de saber la resposta del misteri de les serps.

Títol: Las Naves de la Locura
Títol Original: The Mad Ship
Saga/Núm.: Las Leyes del Mar. 2n volum
Autor: Ribon Hobb
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Fantasia
Nota: Notable