Suzanne Collins fa gala, altre cop, d’una escriptura i una fluïdesa genial en aquest tercer i últim volum. Potser és la novel·la que més he trigat a llegir, però també és el llibre que més contingut té, que més desenvolupa els personatges –especialment la Katniss- i que explica una història més enrevessada. Lluny queda la planor i la lectura fàcil d’aventures de Els Jocs de la Fam. És una evolució lògica, tant de l’escriptora com dels seus personatges. A mida que van succeint coses, a mida que van patint –i si heu arribat aquí, haureu notat el patiment dels protagonistes- els personatges van canviant i es van accentuant les seves característiques de manera que a cada pàgina que passem, anem simpatitzant més i més amb algun dels personatges i per tant, patint el que ells pateixen.

Collins ens mostra, sense maquillatge, els efectes d’una política despietada com eren Els Jocs i els efectes d’una guerra sobre la població, independentment de que sigui gent dels districtes o del Capitoli. Mostra una visió crua, sense tremolors, i descriu situacions tenses i de patiment, fins al punt que en relata oberta i cruelment les tortures i les conseqüències que aquestes tenen sobre les víctimes que sobreviuen al procés; siguin aquestes gent anònima o algun dels nostres protagonistes.

L’Ocell de la Revolta està plagat de paral·lelismes amb la societat actual: manipulació informativa, el tot s’hi val per l’audiència, l’ús de figures públiques o la construcció d’ídols que són sacrificats un cop han servit el seu objectiu. Tota una sèrie de situacions que donen un plus a la novel·la, una sèrie d’ingredients que m’han fet gaudir, encara més, de la història plantejada per Collins.

Conclusió: Una novel·la magnífica, un final genial per una trilogia ben construïda que sota l’aparença innocent de “novel·la juvenil” amaga una crueltat i una manera de mostrar les vergonyes de la societat brutal. No us podeu perdre aquesta trilogia, sigueu amants de la ciència ficció o no.

Títol: L’Ocell de la Revolta
Títol Original: Mockingjay
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 3r volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Ditopia
Nota: Excel·lent

La veritat és que els fets de En Flames són una mica previsibles veient com acaba el primer llibre, però tot i tenir una trama global gens nova al gènere de la ciència ficció, Suzanne Collins és capaç d’oferir-nos una lectura entretinguda i addictiva amb un ritme trepidant, com amb l’esmenta’t Jocs de la Fam, acompanyat d’alguna sopreseta i gir argumental prou interessant. És una digna successora i 100% recomanable per aquells que us va agradar el famós –a hores d’ara- Jocs de la Fam. Però, aquest cop, no ens trobem amb una novel·la autoconslusiva, aquest cop Collins agafa la trama de Els Jocs de la Fam i l’encara cap a la resolució a L’Ocell de la Revolta lligant-los de manera irremissible, de fet podríem considerar-los un únic llibre pel nivell de continuïtat i dependència extrema que presenten l’un de l’altre.

La trama d’aquest segon volum –miraré d’evitar spoilers- continua girant al voltant de la Katniss, d’en Peeta i de l’animadversió que el President Snow té cap a una Katniss innocent que sense voler-ho, sense ser-ne conscient, sembla que hagi exaltat els ànims als districtes fins al punt de la revolució, una revolució que Capitoli vol evitar mirant d’atacar, sempre subtilment per no despertar suspicàcies, el símbol, l’espurna que ha encès la foguera: la Katniss. Però, sempre hi ha un però, les coses no es desenvolupen tal com voldria el President Snow o la mateixa Katniss i ens trobem de cop i volta immersos en una nova edició de Els Jocs, una edició especial per commemorar el 75è aniversari de la submissió dels districtes que promet provocar molt terrabastall a tot Panem.

Conclusió: Altament recomanable, Suzanne Collins torna a fer gala del seu talent i tot i que potser no hi ha la frescor de Els Jocs de la Fam, En Flames és un gran llibre amb una trama excel·lent que farà les delícies de tots els lectors que han gaudit amb Els Jocs de la Fam.

Títol: En Flames
Títol Original: Catching Fire
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 2n volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Notable

He de dir que Els Jocs de la Fam potser és una de les novel·les que més ràpidament m’he cruspit. Amb menys de vuit hores, i aprofitant unes estones de relax del cap de setmana, hem vaig polir les 340 pàgines de la novel·la. Si! és un llibre de lectura fàcil, amb una trama que recorda a estones 1984 de George Orwell, els camps de concentració nazis i els jocs del coliseu romà però sense excessives complicacions i amb una trama de ritme accelerat, brutal i amb majoria de personatges que bàsicament serveixen per donar estructura a la novel·la i, especialment, potenciar l’única protagonista del llibre: la Kathnis.

Ens trobem en el futur, un futur no massa definit temporalment però un futur on els EUA fa temps que han desaparegut, on alguna mena de desastre ha canviat el món, un futur on Panem -el nou país sorgit de les cendres dels EUA- regna amb ma de ferro sobre una sèrie de districtes/territoris amb la majoria de població sotmesa a unes lleis i un control brutal, que és recordat anualment gràcies a uns jocs televisats de màxima audiència a Capitoli i d’obligat visionat als districtes: Els Jocs de la Fam.
En aquests jocs cada territori és obligat a aportar dos tributs (un noi i una noia), escollits a l’atzar a menys que surtin voluntaris, d’entre 12 i 18 anys amb objectiu de coronar un únic vencedor: l’últim supervivent d’una competició a mort retransmesa per milers de cameres i en temps real a la TV per a gaudi dels ciutadans de Capital i per ràbia dels districtes més díscols.

Panem representa un plantejament clàssic a la ciència ficció distòpica i recorda societats brutals com la de 1984 o la divisió de la societat per sectors productius com a El Món Feliç d’Aldous Huxley i és una clara crítica a la indústria del Reality Show -i al control que els governs, a través d’aquesta, efectuen sobre la societat- que només mira els números sense importar-li la moral o l’ètica.
El plantejament no és nou per als lectors habituals de ciència ficció, però Suzanne Collins agafa aquest rerafons i l’eleva de categoria gràcies a la seva narració, als diàlegs i a la manera de descriure aquesta societat tant brutal. El personatge principal és el que porta el pes de tota la novel·la i és un personatge complex que et transporta a un món, a una sèrie d’aventures que un cop iniciades ets incapaç de deixar-les de banda ja que la prosa i la tensió és altament addictiva.

Conclusió: Llibre molt recomanable, potser no excel·lent, però ideal per passar una molt bona estona, gaudir i fins i tot enganxar gent reàcia a la ciència ficció -ja sabeu… allò dels tòpics i prejudicis-. És addictiu i la gestió del ritme i la tensió és genial, això sumat que no té una prosa difícil i a que té un munt de diàlegs, la fa ideal per ser una novel·la de consum ràpid i per convertir-la en guió de pel·lícula -que ja veurem com resulta-.

Títol: Els Jocs de la Fam
Títol Original: The Hunger Games
Saga/Núm.: Els Jocs de la Fam, 1r volum
Autor: Suzanne Collins
Editorial: Estrella Polar
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Notable

Avís a navegants: si us agrada el surrealisme no dubteu a llegir les obres de K. Dick, de fet si no el coneixeu podeu començar amb aquesta obra o amb Ubik. I si el surrealisme més aviat us provoca mal de cap, millor oblideu-vos d’aquesta ressenya i d’aquest autor. Sincerament.

No he llegit masses obres de K. Dick, però la sensació immediata de després de girar l’última pàgina és sempre la mateixa: una sensació estranya que et deixa preguntant-te “realment què he llegit?”, “m’ha agradat? o no? o no en tinc ni idea?”, “què és això tant espès i estrany que he llegit?”. Al finalitzar una novel·la de K. Dick el que queda és un aigua barreig de sensacions i preguntes que et perseguiran dies després d’haver finalitzat la lectura i fins i tot en algun moment et trobaràs pregunta-te “com seria llegir la novel·la col·locat?”. L’estil de Philip K. Dick és tant estrany i oníric que a la vegada m’entusiasma i em genera respecte.

Amb Fluyan Mis Lágrimas, ens situem en una -avui dia- distopia ucrònica en la que els Estats Units, després d’una Segona Guerra Civil, és un estat policial fèrreament controlat que manté en estat de setge tots els campus universitaris. En aquesta ucronia els estudiants són l’enemic número 1 de l’estat, no anar amb documentació perfectament reglamentaria pel carrer pot suposar, ipso facto, l’internament als camps de treballs forçats i, per acabar-ho d’adobar, els negres i afroamericans són una raresa ultraprotegida després de que durant la II Guerra Civil se’ls perseguís fins al llindar de l’extinció.
En aquest context ens trobem amb Jason Taverner, un famós cantant i presentador de TV amb milions de fans, que després d’una baralla amb una ex, no massa mentalment estable, es desperta en un hotel en el pitjor barri de Los Angeles sense documents d’identificació, on resulta que ningú el coneix -tot i que se suposa que és molt famós- i que, per a més inri, ni tant sols apareix a les bases de dades de la policia. I això, en un estat com el plantejat, només significa una cosa: internament en un camp de treballs forçats sense preguntes, sense respostes, sense comunicació amb l’exterior.

La novel·la tracta un dels temes predilectes de K. Dick: la percepció de la realitat juntament amb temes més universals a la literatura com la sol·litud i l’amor. Com ja he esmentat, considero K. Dick un autor surrealista i quan parlem de realitat parlem de realitat surrealista. Jason Taverner un personatge famós, ric i acostumat a no torbar-se impediments a la vida, de cop i volta es troba en l’escalafó més baix de la societat, sense identificació, vestit amb roba cara i sense possibilitats de reivindicar el seu estatus ja que misteriosament ha desaparegut de tots els arxius del govern. Simplement, ja no és ningú, no existeix. Què ha passat? realment ha estat mai un personatge famós? realment és en Jason Taverner? o és un producte de la seva imaginació? Aquestes preguntes juntament amb una sol·litud negra i asfixiadora que ho embolcalla tot és l’eix principal que condueix unes pàgines plenes d’angoixa, dubtes i pors que qüestionaran en tot moment quina és la realitat, una pregunta que el mateix lector es farà infinitat de vegades fins a l’última pàgina de la novel·la.

Conclusió: Sincerament, una novel·la a tenir en compte però no apte per a tots els públics. Una dosi de preguntes filosòfiques i reflexions sobre la sol·litud o la societat, embolcallada en una història que podríem haver somiat una nit d’imaginació desbordada.

Títol: Fluyan mis Lágrimas, dijo el Polícia
Títol Original: Flow my Tears, the Policeman said
Autor: Philip K. Dick
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Distopía
Nota: Notable

La història que se’ns planteja a Tratamiento Invasor és una qüestió recurrent en les últimes dècades: la manipulació genètica. Se’ns presenten una sèrie de personatges clarament identificats en dos bàndols -per molt que la construcció dels personatges tinguin la profunditat típica de Card i evidentment tinguin debats ètics i morals al llarg de la novel·la- d’una banda tenim els “curadors” i en George Galen, un grup de gent que gràcies a un nou virus es dedica a curar malalties genètiques sense, a priori, demanar res a canvi i de l’altra tenim en Frank i una agència anti-bioterrorista del govern dels EUA que descobreixen que el virus de Galen és letalment contagiós i virulent. El problema? Un virus que pot tractar la malaltia genètica incurable d’una persona però que a l’hora, durant uns dies, és mortal per a la resta d’èssers humans és en mans d’un grup que és fora del sistema, d’un grup que segueix cegament una estranya religió que creu en una raça humana millorada i lliure de malalties.

Les qüestions ètiques, morals i fins i tot religioses que es planteja Tratamiento Invasor i que tenen personatges com Frank, és un dilema apassionant que està fantasticament tractat a la novel·la, es plantegen les diverses opinions i posicionaments sense renunciar a l’entreteniment i a l’acció, tot amenitzat amb la profunditat que Orson Scott Card dota els seus personatges fent que, com a lector, puguis simpatitzar més amb uns que amb uns altres. De fet, excepte pel final una mica massa forçat -crec jo- per les creences religioses d’en Card -potser aquesta és la novel·la en que més li he notat- la major part de la novel·la l’he passada al costat dels “curadors” i d’en Galen -els dolents, dolentots- més que pas de part de l’agència anti-bioterrorista. Dic que el final és una mica forçat per les creences d’en Card, perquè encara que al principi si que es planteja el dilema del bé que pot fer una teràpia genètica, acaba creant un monstre megalòman per justificar en certa manera el final de la novel·la i postular, de pas, en contra de la bioenginyeria.

Conclusió: Un llibre altament recomanable, un thirller dels bons però que té l’afegit de fer-te pensar i plantejar una sèrie de qüestions que seran part del dia a dia d’aquest segle XXI. En contra? no és una novel·la tant profunda com ens té acostumats Orson Scott Card, es nota que originàriament era un guió per una pel·lícula; però de totes maneres és un bon llibre.

Títol: Tratamiento Invasor
Títol Original: Invasive Procedures
Autor: Orson Scott Card i Aaron Johnston
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Especulativa
Nota: Notable Alt