El Pozo de la Ascensión
per Pere Sanmartí el gen.05, 2012, a Fantasia
Brandon Sanderson s’està convertint en un dels meus autors predilectes -amb permís d’en Scott Card i altres autors mítics i consagrats-. I és que encara no he llegit res seu que no m’hagi deixat impressionat, que no m’hagi deixat amb “ganes de més”. Aquest segon volum de la trilogia Nacidos de la Bruma o Mistborn és altre cop genial, si que potser ja no té l’element de sorpresa del primer llibre on la nova manera de veure la màgia, l’estructura de la societat i l’entorn on es desenvolupa l’acció era pur aire fresc en un gènere gris i apagat – a excepció d’en George R.R Martin o en Patrick Rothfuss- però continua desenvolupant una història super interessant amb un ritme clar, fàcil i addictiu.
Tal com diu la nota de Publisher Weekly: Voleu saber què va passar després de que guanyessin els bons? Sanderson respon a aquesta pregunta amb els dos següents llibres de la trilogia, continua la història però en comptes de seguir el clàssic viatge d’iniciació de l’heroi, aquest comença i finalitza al primer volum. Mentre que El Imperio Final era auto-conclusiu, aquest segon volum ja segueix l’estàndard de les trilogies i deixa un porta oberta que duu directament a El Héroe de las Eras plantejant una nova trama basada en la llegenda i la profecia de Terris sobre Alendi que apareix recurrentment al primer volum.
Què va passar el dia després de la mort del Lord Legislador? Què va passar amb la rebel·lió skaa? I, ara que Kelsier és mort, què passarà amb l’estranya banda de lladregots que van lluitar contra l’establishment? Elend Venture s’ha convertit en rei de Luthandel i amb l’ajuda de Vin i la Banda de Kelsier, mira de dur a la pràctica les seves idees polítiques mentre mira d’evitar una guerra oberta amb altres nobles que volen conquerir la ciutat a la cerca dels famosos dipòsits d’atium del Lord Legislador. Mentre tant, Sazed que ha anat pel món a predicar les seves religions fa un descobriment pertorbador: les bromes no marxen ja amb la sortida del sol i sembla que comencen a matar gent.
Amb aquest punt de partida, aquest segon llibre respon aquelles preguntes que tothom es fa davant del típic happy end del gènere a la vegada que profunditza més i més en el sistema de màgia “newtonià” que s’ha tret de la màniga en Sanderson i, després de la desaparició de l’omnipresent Kelsier, la novel·la ajuda a situar en primer pla altres personatges de la trama aconseguint dotar-los d’una profunditat genial.
Conclusió: Un altre genial novel·la d’en Brandon Sanderson, un excel·lent narrador que aconsegueix enganxar des de la primera plana fet que dona ales a les 700 i escaig pàgines del llibre. Tot i no ser tant sorprenent com El Imperio Final, és un llibre 100% recomanable, que trenca esquemes del gènere fantàstic i que fa gaudir increïblement d’una molt bona història.
Títol: El Pozo de las Ascensión
Títol Original: The Well of Ascension
Saga/Núm.: Nacidos de la Bruma (Mistborn) / 2n Volum
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent
La Gente del Margen
per Pere Sanmartí el nov.07, 2011, a Apocalíptica
La Gente del Margen d’en Orson Scott Card és un llibre que gràcies al seu format m’he anat llegit a trossos. Vaig començar-lo a l’estiu i per varies circumstàncies hi he intercalat els llibres de La Guàrdia i Homefront; però finalment he finalitzat amb tots els relats curts que conformen aquest llibre.
La Gente del Margen és un llibre polèmic, i no per plantejar un escenari post-apocalíptic nuclear, sinó per les referències gens dissimulades a la religió dels Mormons, congregació que com tots sabem en Scott Card en forma part i n’és un ferm defensor. Aquesta polèmica sempre ha acompanyat a l’Orson Scott Card, sempre hi ha qui en les seves novel·les i relats hi troba elements de la religió mormona i evidentment en una novel·la on s’expliquen relats d’una època post-apocalíptica, post-holocaust nuclear on l’únic reducte de civilització i de govern que queda als Estats Units es troba al voltant de Salt Lake City i al voltant de la fe mormona, no podia ser una novel·la que passés desapercebuda als polemistes d’arreu.
Personalment, a l’inici de la novel·la si que em feia una mica de basarda el llegir el que semblava un pamflet mormó, però essent Scott Card qui és li vaig donar una oportunitat i un cop superada la primera reticència al tema religiós la novel·la em va agradar, és una autèntica delícia i simplement és una sèrie de relats que al més pur estil Scott Card expliquen més el que senten les persones que no pas el que passa al seu voltant. Com sempre, en les seves novel·les Scott Card posa l’ésser humà, les seves contradiccions, la seves debilitats i la seva psicologia al centre de la trama fent que l’entorn sigui una simple excusa per explicar com el protagonista de cada relat se sent i interactua amb la seva realitat.
La novel·la, tal com he comentat anteriorment, es composa d’una sèrie de relats independents entre si, tot i que amb un context i una història general comuna que fa de fil conductor. Se’ns presenten una sèrie de personatges, alguns errants, d’altres que són pagesos amb infinitat de problemes, d’altres que són comediants nòmades i que viuen del que la gent els ofereix a canvi dels seus espectacles; però al final, tots són membres d’una mateixa societat, d’una mateixa comunitat, una comunitat que està i ha d’estar per sobre de tot ja que la fallada d’un sol dels membres pot fer perillar la llarga i dura batalla contra el clima i a favor de la recuperació dels Estats Units.
Com que la societat perfecta no existeix, ens trobarem amb pagesos i bisbes corruptes, gent que roba el gra dels seus veïns per vendre’l al mercat negre, gent que no accepta la religió oficial i malviu a les terres ermes del voltant del Mar Mormó, gent amb somnis de millora i gent melancòlica que encara recorda com eren els EUA abans de la gran destrucció.
Menció a banda mereix l’últim relat. Tot i estar situat en el mateix espai temporal que la resta de relats, aquest en difereix completament. No tracta de la comunitat mormona, no tracta sobre el dia a dia de la gent que viu als EUA post-holocaust sinó que tracta sobre el renaixement de l’Amèrica dels nadius, de l’Amèrica que definitivament han perdut els mormons i els europeus a causa dels seus actes, de l’Amèrica que ha de tornar a mans dels seus habitants originals, de l’aparició d’una nova raça que supera l’autoodi dels nadius i que lenta però inevitablement van recuperant les seves terres i expulsant els “colons”.
Conclusió: La Gente del Margen és una bona novel·la, amb una literatura bonica, fins i tot poètica. Ens presenta un món devastat però on l’esperança i el futur hi tenen cabuda. Podria resumir-ho en poques paraules: és una mena de quadre, de pintura, una imatge que presenta un desert a l’estil Mad Max amb una mena de cowboy futurista protegint quatre plantes mal contades d’una granja.
Títol: La Gente del Margen
Títol Original: The Folk of the Fringe
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Post-Apocalíptic
Nota: Bé Alt
Homefront
per Pere Sanmartí el oct.31, 2011, a Apocalíptica
Aquests dies m’he llegit d’una revolada el primer llibre que entra a la meva biblioteca basat en un videojoc: “Homefront: La Voz de la Libertad”. No tinc clar com és que vaig acabar comprant-lo, potser per la història (no he jugat al videojoc), potser per la portada, no ho tinc clar, però si que he de dir que l’he gaudit força tot i el final.
Homefront, el llibre, es publicita per tenir el guionista d’Apocalypse Now, Red Dawn o Conan: John Milius i estar novel·lat per un especialista en novel·lar videojocs: Raymond Benson. Però, per mi, el que més em crida l’atenció és la història en que anuncia el llibre: Estats Units d’Amèrica és derrotada i envaïda per una Corea unificada sota la direcció de Kim Jong-un, fill i successor de l’actual dictador de Corea del Nord: Kim Jong-il.
Ens situem en un futur no massa llunyà, un futur on una crisi econòmica mundial ha afectat especialment l’economia d’Europa i els Estats Units, un futur que ha obligat als EUA a tancar bases arreu del món, a deixar d’intervindre al Orient Mitjà (fet que provoca que els grups islàmics deixin d’atemptar contra els interessos dels EUA) i fins i tot a fer un canvi de rumb en la política internacional i convertir-se en un país aïllacionista. La força militar dels EUA ha accentuat la seva dependència dels Drones, de robots amb IA i/o controlats a distància; ha passat de ser un exèrcit amb milers d’homes entrenats pel combat cos a cos a convertir-se en un exèrcit on uns pocs soldats controlen amb un ordinador centenars de màquines d’atac.
Mentre tant, amb la pujada al poder de Kim Jong-un, Corea es reunifica, impulsa un creixement econòmic brutal en un context d’acusada crisi internacional, crea un imperi amb la conquesta dels seus veïns, especialment Japó i inicia un pla llargament pensat i esperat per posar de genolls el seu enemic més odiat després dels japonesos: els Estats Units d’Amèrica.
Després d’anys de vendre, a través d’empreses fantasma i socis tecnològics que fabriquen a Corea, tecnologia al govern dels EUA ha arribat el moment de despertar les cèl·lules coreanes dorments, ha arribat el moment d’escometre d’un sol cop les infraestructures defensives dels EUA: un virus informàtic que es cola als sistemes informàtics per les “backdoors” instal·lades a la tecnologia coreana per apagar els sistemes defensius mentre es prepara el cop de gràcia: un arma nuclear tàctica per generar un PEM (Pols Electro-Magnètic) i fregir tots els components electrònics dels EUA i generar el caos.
En aquest context la novel·la se centra en un periodista frustrat, en com viu la situació econòmica, en com viu la invasió coreana i en com aquest es converteix en la veu de l’esperança, en La Veu de la Llibertat que crida als americans a revelar-se contra l’invasor.
El pitjor de la novel·la? Mentre que en Walker, la Veu de la Llibertat, és un personatge bastant desenvolupat i en certa mesura complex, la resta de personatges que l’acompanyen són totalment plans: els estatunidencs són patriotes disposats a sacrificar-se pel seu país i Salmuda (l’anti-heroi amic personal d’en Kim Jong-un) és un coreà despiadat sense remordiments, un total i absolut psicòpata.
El millor? la facilitat de lectura, el ritme de la trama i l’ambient de guerra que s’hi respira que fàcilment et transporta.
Conclusió: Una novel·la que passarà sense pena ni glòria, una història que duta al cinema seria un blockbuster d’acció i efectes especials però que difícilment sortirà en cap recull anual o històric de novel·les.
Títol: Homefront, la Voz de la Libertad
Títol Original: Homefront
Autor: John Milius i Raymond Benson
Editorial: Timun Mas
Gènere: Ciència Ficció / Post-Apocaliptica
Nota: Bé
Trilogia de les Guàrdies
per Pere Sanmartí el oct.24, 2011, a Fantasia
Per recomanació de l’Àngels -la meva llibretera de tota la vida- aquestes passades vacances vaig agafar el primer llibre d’aquesta trilogia sobre vampirs i éssers de la nit escrita per un autor rus de nom Sergei Lukyanenko. La veritat és que no tenia masses ànims per encarar novel·les d’aquest estil -m’esperava alguna cosa com Crepuscle o Retrum- però aprofitant les estones mortes al transport públic vaig començar a llegir les primeres línies de “Guardianes de la Noche” i ja no vaig poder parar fins a finalitzar la trilogia: “Guardianes del Dia” i “Guardianes del Crepusculo”.
Ens situem en la Rússia del canvi de mil·lenni, més concretament a la seva capital: Moscou. Allà descobrim que hi ha els anomenats “Altres”, persones -he dit persones?- amb poders màgics. Criatures fantàstiques que viuen barrejats amb la resta de la humanitat sense ser destorbats i sense que la seva presència i poders siguin coneguts pel comú dels mortals. La societat dels Altres és complexa i n’hi ha molts que viuen de forma més o menys independent, però des de fa un temps i després de dur la humanitat al caire de l’extinció, els Altres van decidir unir-se per afinitats i crear una mena de govern, de “policia” que controlés les diferents faccions en joc: són les anomenades Guàrdies. La Guardia Nocturna, formada per lluminosos, vigila els actes dels tenebrosos, la Guardia Diürna, formada per tenebrosos, vigila els actes dels lluminosos i un tercer grup en discòrdia, la Inquisició, té com a missió mantenir l’equilibri de forces i vigilar les dues Guàrdies.
Lukyanenko ens presenta una lectura amena, senzilla, ràpida i estructurada en tres o quatre grans capítols per llibre que contenen una petita història autoconclusiva però que a la vegada s’interconnecta amb la resta de capítols i llibres. En comptes d’explicar linialment la vida i les aventures o desventures de l’Anton Gorodetsky i la resta de membres protagonistes com un viatge iniciàtic qualsevol típic d’aquests generes literaris; en Lukyanenko fa un exercici literari poc habitual i al final de cada gran capítol trenca el ritme i tanca la història iniciada per, una pagina més tard, iniciar una nova història autoconclusiva que sumarà nova informació. Finalment, l’autor fa desembocar totes aquestes petites històries i trames en un capítol final que fa d’enllaç de la novel·la i talment com si fos un trencaclosques ens acaba revelant la imatge final, la trama completa, de la que l’autor ens ha volgut fer partícips.
La trama i l’execució de la novel·la és impecable, els personatges són coherents, un Altre amb uns quants centenars d’anys de vida no es comporta com un Altre amb unes poques dècades, es nota la diferència generacional i no només en el poder, sinó en les reaccions i pensaments. La moral dels bàndols en conflicte, com és evident s’allunya de la moral “humana” i fins i tot de vegades es fa confusa de manera que, nosaltres pobres humans, no sabríem distingir la diferència entre les Guàrdies. Les reaccions i la mentalitat dels personatges són atípiques i no només perquè siguin d’origen rus, sinó també per la seva condició d’Altres que els allunya dels éssers humans.
He de dir, però, que el segon llibre -Guardianes del Dia- és el pitjor llibre dels tres en diferència. És el que té les històries menys interessants i sembla més un llibre palla que ajuda a crear una trilogia que no un llibre que aporti gran cosa en la trama global que interconnecta els llibres i les petites històries de cada capítol. És una impressió personal, però és el llibre que més m’ha costat llegir: he trigat setmanes a finalitzar-lo mentre que el primer i el tercer llibre me’ls he polit en uns pocs dies.
Conclusió: Una trilogia força interessant, sorprenent i fins a cert punt “exòtica”. Que una novel·la de fantasia passi a Rússia, a la Rússia moderna, és quelcom no habitual i li proporciona uns quants punts extra gràcies al fet de que s’allunya del l’escenografia habitual i del tòpic “romàntic” de moda de les novel·les de vampirs potenciat per la trilogia del Crepuscle. En fi, força recomanable.
Títol: Guardianes de la Noche – Guardianes del Día – Guardianes del Crepúsculo
Títol Original: Ночной дозор – Дневной дозор – Сумеречный Дозор
Saga/Núm.: Trilogía de les Guàrdies 1r, 2n i 3r
Autor: Sergei Lukyanenko
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable
No Obris els Ulls
per Pere Sanmartí el jul.14, 2011, a Thriller
Quan vaig veure a la llibreria que havia aparegut una nova novel·la d’en John Verdon, autor de “Sé el Que Estàs Pensant“, no m’ho vaig pensar ni una dècima de segon per adquirir-lo i situar-lo ben amunt a la pila de llibres pendents de llegir. Esperava un bon llibre, una lectura apassionant i intensa com va ser el seu anterior llibre i així ha estat. He gaudit d’allò més amb les 540 pàgines sorgides de la ploma -o l’ordinador- d’en John Verdon.
En aquesta segona novel·la d’en Verdon recuperem un antic company, en David Gurney, exdetectiu de la policia de Nova York -jubilat- i posseïdor d’una ment analítica brillant que l’ha fet famós dins i fora dels cercles policials, especialment arran del cas Mellery i de l’assassí dels números relatat a “Sé el que Estàs Pensant”. Després de gairebé un any dels fets que es relaten a “Sé el Que Estàs Pensant”, en Gurney es troba immers en la rutina diària d’un jubilat, gaudint del camp i de la seva dona, ara amb els llaços reforçats després del cas Mellery. Però un matí de setembre en Dave rep una trucada d’en Jack Hardwick, inspector brillant però una mica poca-solta que va conèixer gràcies al cas de l’Assassí dels Números. En Jack truca per demanar-li que conegui una mare desesperada, una mare que ha vist com assassinaven la seva filla el dia del seu casament, uns minuts abans del brindis amb els convidats. Un assassinat misteriós presumptament comés per un jardiner mexicà amic de la família i que després de varis mesos de recerca policial encara no ha aparegut. De fet, no només no ha aparegut, sinó que no hi ha ni un sol rastre que la policia pugui seguir… la investigació està bloquejada i amenaça de tancar-se com a crim no resolt.
A partir d’aquest supòsit, comencem a desgranar una història i una trama delictiva d’allò més complicada, desconcertant i a l’hora apassionant que enganxa al lector des de la primera plana -on som testimonis del pensament pertorbat de l’assassí-. A la trama s’hi ajunten prejudicis racials, socials i sexuals amenitzats amb fanatisme religiós, psicòpates assassins i abusadors i víctimes d’abusos sexuals amb un misteri que no es desgrana del tot fins que no arribem al final apoteòsic i sorprenent que ens ha preparat Verdon.
A banda de la investigació del crim en si, en aquesta novel·la entrem més en la psique dels protagonistes, especialment a la d’en Gurney, tant analítica i sorprenentment efectiva quan es traca de la feina policial i tant falta de tacte o interès quan es traca de la seva relació matrimonial, una relació que sembla a punt de fer aigües. En aquest aspecte, és on trobo una mica el punt més fluix de la novel·la, no quan es tracta el tema durant la trama, sinó més aviat al final, un final que jo hauria tallat unes quantes pàgines abans sense aquella dosi final de “sentimentalisme” que sembla traspuar les últimes pàgines de “No Obris els Ulls”. Jo -és una opinió molt personal- hauria deixat un final molt més impactant i amb alguna porta oberta per a l’especulació del lector.
Conclusió: Un gran llibre que continua situant el llistó de les novel·les d’en John Verdon molt i molt alt, tant alt com el seu precedent “Sé el Que Estàs Pensant”. La trama us farà passar una gran estona i si no sou aficionats als thrillers segur que després d’aquestes dues novel·les us ho repenseu. 100% recomanable!
Títol: No Obris els Ulls
Títol Original: Shut Your Eyes Tight
Autor: John Verdon
Editorial: Proa
Gènere: Ficció – Thriller
Nota: Excel·lent
-
-->
Aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons
