StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Feia temps que tenia els dos llibres d’en Xavier Bosch a la cua per ser llegits i arran d’un comentari d’un amic i després de llegir Aigua Bruta, vaig decidir-me per atacar el Premi Sant Jordi del 2009 per esbrinar que tal és com escriptor aquest periodista que tantes bones hores em va fer passar a RAC1 i, ara, a l’Àgora de Televisió de Catalunya.

Recordo perfectament l’època en que va aparèixer el llibre: una època en que en Xavier Bosch havia deixat RAC1 per ser cap de L’Avui per, poc temps després, dimitir d’aquest càrrec enmig de tota mena de rumors i teories conspiratives que es van veure magnificades per l’anunci de la novel·la i el seu misteriós títol. Una gran campanya de publicitat i màrqueting intencionada o no.

Se Sabrà Tot respon força a l’habitual tòpic de novel·la policial, però igual que Aigua Bruta, deixa enrere el clàssic enfocament de policies vs delinqüents i ens presenta un esquema i un punt de vista força diferent, amb una història relatada en primera persona –ens situem a la pell d’en Dani Santana– tot i que amb alguna pinzellada, també en primera persona, protagonitzada per personatges més o menys secundaris. Som-hi!

En Dani Santana tot just acaba de fer públic, als membres de la seva redacció, la dimissió del seu càrrec com a director del diari Crònica poc mesos després d’accedir-hi, renunciant a una feina rellevant en un dels grups de comunicació més grans del país i ens fa saber, a nosaltres els lectors, els motius d’aquesta renuncia tot mostrant-nos una part del seu passat més recent.

En Dani comença el primer dia com a director del diari amb il·lusió i ganes de fer un diari modern, d’explicar històries i acostar la veritat als ciutadans, però de seguida es veu envoltat de la crua realitat: els interessos que mouen els seus caps, corrupció política, l’autocensura dels mitjans, la mort d’uns dels seus periodistes i fins i tot l’existència de cèl·lules terroristes islàmiques al barri del Raval.

En Xavier Bosch com a escriptor m’ha sorprès gratament. És un gran comunicador, un gran periodista i un magnífic entrevistador, amb un estil propi. Un estil que impregna les pàgines de Se Sabrà Tot i que dota la novel·la d’un ritme molt interessant, que enganxa, tot i no tenir l’esquema i ritme de thriller o de les novel·les de misteri i investigació policial. La novel·la es llegeix molt fàcilment, és distreta i la trama crida l’atenció, especialment si has treballat en algun mitjà de comunicació o tens cert interès en el tema.

Conclusió: Novel·la digne de premi, digne d’un Sant Jordi, molt interessant i molt recomanable. Apta per a tot tipus de lector i especialment recomanable per començar a esborrar aquella concepció estúpida de que la literatura catalana només és alta literatura apreciada per literats o que només pot ser costumbrista o guerra-civilista.

Títol: Se Sabrà Tot
Títol Original: Se Sabrà Tot
Saga/Núm.: Dani Santana
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa Editorial
Gènere: Thriller
Nota: Bé Alt

Sempre és un plaer ressenyar un bon llibre d’un autor català i no és fàcil! Hi ha molts escriptors catalans, però el gènere de la ciència ficció i la fantasia, per desgràcia, no compta amb massa suport al nostre territori, ni per part d’autors de qualitat ni, segons diuen les males llengües, de públic -tot i que sempre s’obliden del fet de que si no hi ha una bona oferta, no hi ha una bona demanda-. I és que una xacra que arrossega estúpidament aquest gènere, amb la complicitat de les editorials i la majoria de llibreries -especialment de centres comercials-, és la d’identificar aquesta literatura amb els adjectius “infantil” o “juvenil”. De fet, sembla que si un no llegeix novel·la històrica, guerra-civilista, costumista o directament d’autors amb noms impronunciables de l’europa central un no llegeix “literatura”; però bé… deixem de banda aquest debat som aquí per llegir una ressenya i no una ponència sobre la indústria editorial…

L’Any de la Plaga és el primer llibre que llegeixo d’en Marc Pastor i si he de ser totalment sincer va caure a les meves mans únicament a causa de les crítiques i missatges de Twitter que rebia l’autor i que veia al meu TimeLine. De fet, no tenia ni la més remota idea de que el @DoctorMoriarty que omplia el meu TL amb missatges enginyosos era un escriptor amb tres llibres a les seves espatlles. Així doncs, vaig fer cas del meu TL i de l’instint de lector i vaig comprar-me el llibre…

El primer que sobta al començar la lectura de l’Any de la Plaga és la seva prosa, la narració-presentació que ens fa del protagonista, Víctor Negro, i del que passa al seu voltant. En Víctor és un paio que podríem qualificar sene por d’errar de friki, un friki que ha estat incapaç de superar el final desastrós d’una relació amorosa -LA RELACIÓ segons el seu punt de vista- i que sobreviu, més que no pas viu, treballant de coordinador en un servei d’atenció a persones grans i llegint còmics o veient pel·lícules de ciència ficció els caps de setmana; tot amanit amb un sentit de l’humor sarcàstic i punyent que impregna els diàlegs i reflexions d’aquest, a priori, perdedor.
El personatge que ha desenvolupat en Marc Pastor és una autèntica delícia i crec que una de les principals raons que fan que la novel·la enganxi i atrapi al lector: el seu caràcter, l’entorn ple de referències musicals, de sèries i pel·lícules de ciència ficció, del món del manga i en general de la cultura popular actual ajuden a entendre i a empatitzar amb un personatge de l’actual Barcelona que té una vida tirant a grisa i plana que, de cop i volta, veurà com alguns dels avis amb els que tracta comencen a suïcidar-se en circumstàncies realment estranyes…

A banda del personatge d’en Víctor Negro una altra gran característica de la novel·la és la seva estructura, el que comença com una història intimista i fins i tot costumista centrada en la visió particular del món que té en Negro -plagada de referències cinematogràfiques- acaba esdevenint un thirller de ritme accelerat i a voltes cruel sense concessions hollywoodianes -és a dir, no s’eliminen escenes per tal d’aconseguir el famós “apte per majors de 13″- amanit amb moments de calma tensa plens de frases enginyoses i un sentit de l’humor negre que trobo especialment estimulant.

L’Any de la Plaga, com tota bona obra de ciència ficció no es limita només a explicar-nos una història i a distreure’ns una estona -això ho deixem en mas de les pelis de Hollywood- sinó que recull una de les principals característiques del gènere i ens proposa una reflexió sobre temes transcendentals: en aquest cas sobre el fet de ser humà i el que ens diferencia, o no, d’altres espècies. En aquesta reflexió ajuda molt que en Víctor Negro sigui un personatge tant proper i no sigui el típic heroi de Hollywood o de la fantasia clàssica que té clara la seva missió i el seu objectiu, que pren decisions sense dubtar i que en definitiva és mentalment gris però un bon protagonista de les escenes d’acció trepidant. En Negro no és pas així i al llarg de la novel·la ens veurem immersos en les seves reflexions, en els seus dubtes i en el seu caràcter un pèl especial.

Conclusió: Una gran obra, un clar exemple de que la bona ciència ficció no té perquè dur cognoms anglosaxons i pot ser feta en català. Molt recomanable i estimulant tot i que la lectura de les primeres pàgines pot resultar un pèl anacrònica a ulls del 2012 per les referències que hi apareixen. Això si, és una sensació que desapareix ràpidament engolida per la trama

Títol: L’Any de la Plaga
Títol Original: L’Any de la Plaga
Autor: Marc Pastor
Editorial: La Magrana
Gènere: Ciència Ficció – Pre-Apocalíptica
Nota: Excel·lent

Després de diverses lectures de ciència ficció i fantasia, he tornat a un dels gèneres que més impuls han tingut al nostre país en els últims anys: la novel·la històrica catalana.

Mar de Foc és la continuació de la reconeguda “Et Donaré la Terra” d’en Chufo Llórens i tot i ser una continuació de la història engegada en aquesta novel·la, crec que Mar de Foc es pot llegir de forma independent sense perdre massa el fil de la trama.

Ens situem als voltants de l’any 1000, en època del compte Ramon Berenguer I el Vell i Almondis de la Marca, pares dels bessons Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Martí Barbany, reconegut navilier i ciutadà il·lustre de Barcelona, s’enfronta a una vida de vidu, als amors prohibits de la seva filla i a una venjança que ve d’antic que posa en perill la seva vida i la dels seus íntims.

Chufo Llórens recupera la figura de Martí de “Et Donaré la Terra” per continuar explicant-nos una gran història en la Barcelona medieval, en un temps marcat per les guerres, les enveges entre nobles i per la tràgica successió de Ramon Berenguer el Vell. En aquest llibre, però, el protagonisme és compartit entre Martí i el seu imperi navilier, i Marta, la seva filla, que mira de sobreviure a la cort d’Almondis comtessa de Barcelona.Uuna estada que hauria de semblar un mer tràmit, però que es converteix en un temps de patiment i, també, d’amors impossibles.

Al tenir un doble protagonisme en el que va pivotant la història, aquesta veu el seu caràcter i la seva força disminuïda en gran mesura. Al contrari que a “Et Donaré la Terra” on vivíem una trama d’intriga, superació i de creixement del personatge principal, a “Mar de Foc” vivim dues històries entrellaçades però sense la força de l’anterior llibre. Es llegeix bé, força ràpid, però la història no enganxa com l’anterior volum, aquest sembla més fet per encàrrec, per aprofitar el boom de la novel·la històrica catalana i el gran èxit de “Et Donaré la Terra” que no pas una altra cosa. Només cal comparar l’edició de “Et Donaré la Terra”, molt cuidada i la de “Mar de Foc” molt menys cuidada i dins dels estàndards editorials.

Conclusió: Llibre entretingut, amb una trama prou interessant, però infinitament pitjor que “Et Donaré la Terra”.

Títol: Mar de Foc
Títol Original: Mar de Fuego
Autor: Chufo Llorens
Editorial: Plaza & Janés
Gènere: Històrica
Nota: Bé

Aquesta és una d’aquelles novel·les que voltant per la llibreria mai hauria comprat tot i que l’edició de la mateixa és impecable i fora del comú gràcies a la combinació de colors negre i porpra i d’un llom negre espectacular. Però gràcies a una entrevista que li van fer a l’autor a El Món a RAC1 se’m va despertar el cuquet de la curiositat i vaig decidir tirar-me a l’aventura. Retrum és una novel·la de vampirs que segueix una mica el camí de la saga Crepuscle, però al contrari que aquesta última, en la novel·la d’en Francesc Miralles els vampirs són éssers fantàstics, són més una simbologia i una mitologia d’un corrent social, del món gòtic en el que es veu immers el nostre protagonista: en Christian.

En Christian és un adolescent que ha perdut el seu germà bessó en un accident de moto, fet que provoca que per la culpa que sent, s’aïlli de la societat i de la família, i passi les hores mortes escoltant música clàssica i llegint poesia sense gaires ànims de fer gran cosa més. La mort del germà també ha provocat la ruptura de la relació dels pares, agreujant la situació d’en Christian que es troba de cop i volta vivint en una casa, sol, amb un pare que l’ignora i que queda catatònic davant de la TV quan no és a la feina. Però tot canvia un dia en que, en una de les seves visites al cementiri de Teià, en Chirstian troba un guant llarg de noia, una noia que cantava com els àngels, dolçament i que el deixa completament encisat. Temps després en Christian coneix la propietària d’aquest guant: l’Alexia, que amb la seva colla d’amics d’aspecte gòtic l’intenten foragitar del cementiri, provocació en la que en Chris respon enfrontant-s’hi. Impressionats per aquesta reacció, la colla de gòtics li expliquen que formen part d’una ordre secreta anomenada Retrum que es reuneix en els cementiris i que miren d’establir comunicació amb els morts. Si en Chris vol esdevenir membre del clan haurà de passar una prova: dormir tota una nit al cementiri. Després d’assolir la fita, en Christian s’entregarà en cos i ànima al grup i a les seves pràctiques, deixant de banda la sol·litud que el caracteritzava fins llavors i esdevenint un “pàlid” més, mentre que Alexia, mica en mica, esdevé quelcom més que una amiga i companya d’aventures mentre que l’Alba, la seva companya de classe, mira d’aconseguir el mateix.

Retrum és una història de sol·litud, tristesa i amor. És un triangle amorós, una història d’amor tràgica al més pur estil Romeu i Julieta, dinàmica, ràpida i fàcil de llegir, amb escenes i descripcions de sentiments que arriben al cor del lector. L’acció es precipita cap a la segona meitat del llibre, quan en un viatge amb Interrail, en un cementiri de Londres, el grup pateix una desgràcia que afecta especialment en Chris, fent que retornin els mals dies, que la sol·litud i la tristesa tornin a ocupar el pensament del nostre protagonista, un llast del que ja sembla que difícilment se’n desfarà tot i l’evolució de la relació amb l’Alba i el descobriment de secrets sorprenents de Retrum.

El llibre està estructurat amb capítols que varien de grandària depenent de les escenes que s’hi descriuen, en un estil narratiu molt televisiu, un format que li dona un dinamisme espectacular i difícil de trobar en d’altres novel·les, però per desgràcia té un final massa precipitat i agafat amb pinces que fan davallar la qualitat de l’obra. Sembla com si Miralles no hagués sabut com acabar la història d’en Christian, Alexia i companyia. Una pena ja que exceptuant aquest punt, el llibre és força interessant.

Conclusió: Llibre perfecte per llegir en èpoques fosques on hi predomina el desànim per gaudir d’una bonica història d’amor amb final incert i que evita els happy end tant típics en la societat nord-americana.

Títol: Retrum
Títol Original: Retrum
Autor: Francesc Miralles
Editorial: Edicions 62
Gènere: Terror – Vampírica/Gòtica
Nota: Bé Alt

Aquest cap de setmana he acabat de llegir aquesta novel·la de ciència ficció especulativa, situada en una Catalunya, una Barcelona, d’un futur no massa llunyà en el que la sequera fa estralls arreu d’Europa i part del món.

El que més m’agrada de la ciència ficció és la seva gran capacitat de presentar-nos històries d’allò més diverses que ens poden traslladar a galàxies de distància o “simplement” traslladar-nos a futurs relativament propers fent especulació de les societats actuals. En aquest cas, l’Olor de la Pluja ens situa a l’any 2017 (aviat es convertirà en una ucronia) en una Catalunya que s’assembla moltíssim a l’actual, però plena de petits canvis que fa que la novel·la sigui un descobriment d’una altra realitat sense ser excessivament fantàstica.

En la Catalunya d’aquest temps, igual que a la resta de la conca mediterrània, s’està patint una de les pitjors sequeres mai registrades, una sequera tant greu que provoca les primeres migracions de l’interior del país cap a Barcelona on el govern promet un mínim d’aigua dessalada per a tots els refugiats que hi van arribant. És en aquest context quan la nostra història comença, i comença amb el relat de dos fugitius de la sequera -un pare i una filla- que malvenen el seu mas per quatre duros i que fan camí cap a Barcelona a la recerca d’una vida millor. També, però, la novel·la creua una altra trama argumental: l’assassinat misteriós d’un científic que posa en joc a en Marc Segirot, un inspector de l’europol desprestigiat i relegat a fer tasques administratives, i a l’Arnau Salord autor d’una teoria revolucionaria sobre les causes de l’actual sequera i company d’investigació del científic assassinat.

L’obra d’en De Manuel ens relata amb pèls i senyals aquesta Barcelona futurista envoltada de camps de refugiats i ens presenta les biografies dels protagonistes de forma gradual a mida que hom va endintsant-se en la lectura. Unes biografies que al ser tant diferents, ens presenten des de diversos punts de vista com és la societat de la Catalunya del 2017; esmentant aspectes per mi massa poc desenvolupats, com l’estigma dels seropositius, els gossos transgènics que usa la policia, el DIN genètic -al més pur estil Gattaca-, les rondes aèries, la tercera república i un llarg etcètera de petits detalls que apareixen amb compta-gotes, només de passada i que permeten imaginar-se una Barcelona molt semblant a l’actual però decididament diferent.

Personalment crec que l’obra, tot i tenir una prosa excel·lent, ser de fàcil lectura i que aconsegueix transportar-te a aquella Barcelona, és una obra fallida. M’explicaré: encara que el llibre comença amb la història de la Sara i el seu pare -els fugitius de la sequera- i que hi dedica moltes, moltes pàgines -és en aquests capítols quan De Manuel ens dona la majoria de detalls de la societat del 2017- la investigació de l’assassinat pren un excessiu protagonisme i deixa de banda tota l’especulació social, relegant a un segon pla la catàstrofe natural i els canvis socials causats pel desenvolupament científic, de manera que sembla talment com si l’obra fos una novel·la negra ambientada en el futur. La trama de la Sara i companyia sembla un postís per donar-li cos i context a la història principal, i encara que aquestes dues trames es creuen ho fan d’una manera forçada cap al final del llibre quan l’acció es precipita; al contrari del que passa amb les trames argumentals que protagonitzen en Marc i l’Arnau en les que els punts de contacte són múltiples i el creuament resulta molt més fàcil i creïble. El més decepcionant del llibre ha estat el final del mateix, no pas pel final en si -que al no ser un happy end suma punts- sinó per la manera en que s’escomet aquest final. Just quan la trama del thriller es posava d’allò més interessant, just quan la prosa pausada de tot el llibre s’accelera per encarar els moments més decisius de la història, l’autor es precipita i finiquita el tema en molt poques pàgines deixant un regust de final no massa meditat i decepcionant que potencia la sensació d’obra fallida.

Conclusió: Una novel·la acceptable, amb un regust agre-dolç que resulta interessant per l’especulació futurista d’una realitat tant propera com la Barcelona del 2017 però que no ha sabut treure suc totalment a les capacitats de l’autor i de la història.

Títol: L’Olor de la Pluja
Autor: Jordi De Manuel
Editorial: RBA – La Magrana
Gènere: Ciència Ficció – Especulativa
Nota: Bé