StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

La Era del Diamante: Manual Ilustrado para Jovencitas és un d’aquells llibres que apareixen a totes les llistes de recomanacions i imprescindibles de ciència ficció des de fa anys. És un llibre que tot i tenir un títol més propi, potser, de la literatura romàntica és un clar exemple de la corrent anomenada “hard sci-fi” i del cyberpunk.
Oblideu-vos per un moment del títol i mireu-vos els premis que la novel·la ha rebut i, sobretot, el background i l’historial del seu autor: Neal Stephenson. Us sona de res? Criptonomicon, Snow Crash i un munt d’altres magnífiques històries i novel·les. Així doncs, sumeu el concepte de “hard sci-fi” i el seu autor i us trobareu amb una novel·la impressionant amb un títol que pot dur a més d’un o una a una confusió.

Tenim entre mans una novel·la que es caracteritza per ser difícil i densa -sobretot a les primeres pàgines- i que se situa en un futur pròxim, un futur estrany i canviat enormement gràcies a la nanotecnologia. La Era del Diamante, com a bona novel·la de cyberpunk hard sci-fi, és difícil de seguir ja que en cap moment ens situa en context, en cap moment es para a explicar totes les característiques socials, tecnològiques, econòmiques i polítiques que governen el món que ha sorgit de la ment d’en Neal Stephenson; ja des de la primera pàgina ens deixa caure en un món nou, totalment canviat, amb argot propi i paraules i significats nous sense situar-nos, és feina del lector gaudir del repte que suposa entendre el context en el que es desenvolupa la trama tot recollint les píndoles que l’autor, magistralment, ha deixat per al nostre gaudi.

Deixant de banda el repte de comprendre l’entorn en el que es desenvolupa la història, la trama és una barreja de conte infantil amb grans dosis de psicologia que ens presenta el creixement personal de Nell -la protagonista- tant a la vida real, com a la “vida virtual” que viu gràcies al seu llibre “màgic”. Un llibre capaç de simular una realitat virtual total i completa, totalment mal·leable, que reacciona i evoluciona a les respostes de Nell i que té com a únic objectiu proporcionar-li el coneixement que tota persona hauria de tenir des del punt de vista clàssic i romàntic, un punt de vista molt proper al punt de vista il·lustrat i de la renaixença. És una gran història èpica sobre l’educació de l’ésser humà i els reptes que suposaria per a la societat l’aparició d’una tecnologia tant avançada que permetria, per fi, educar les criatures explotant tot el seu potencial deixant de banda la perspectiva rígida i adulta tant allunyada de la ment dels infants.

El pitjor? fa tota la impressió que en Neal Stephenson no ha sabut com tancar aquesta magnífica història. La novel·la té dues parts clarament diferenciades, la primera és magistral i 100% recomanable, però la final comença a fluixejar i va clarament de més a menys un cop entren en joc les òrfenes xineses, la revolució dels punys i els capítols finals de la recerca de la Princesa Nell. Sembla que en el moment d’ajuntar les diferents trames s’hagi fet un embolic, de tants interrogants i subtrames oberts que hi ha als primers centenars de pàgines passem a un final sense massa solta ni volta, precipitat i que genera més confusió encara, de manera que al girar l’última pàgina hom es queda amb un regust agredolç identificat amb un “el que podria haver estat i no ha estat”.

Conclusió: Una bona història i un repte pel lector habitual de ciència ficció, no massa recomanable per a no iniciats però una gran mostra de les grans històries que es poden construir gràcies a aquest gènere tant fantàstic.

Títol: La Era del Diamante: Manual Ilustrado para Jovencitas
Títol Original: The Diamond Age
Autor: Neal Stephenson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Cyberpunk
Nota: Bé Alt

La Gente del Margen d’en Orson Scott Card és un llibre que gràcies al seu format m’he anat llegit a trossos. Vaig començar-lo a l’estiu i per varies circumstàncies hi he intercalat els llibres de La Guàrdia i Homefront; però finalment he finalitzat amb tots els relats curts que conformen aquest llibre.

La Gente del Margen és un llibre polèmic, i no per plantejar un escenari post-apocalíptic nuclear, sinó per les referències gens dissimulades a la religió dels Mormons, congregació que com tots sabem en Scott Card en forma part i n’és un ferm defensor. Aquesta polèmica sempre ha acompanyat a l’Orson Scott Card, sempre hi ha qui en les seves novel·les i relats hi troba elements de la religió mormona i evidentment en una novel·la on s’expliquen relats d’una època post-apocalíptica, post-holocaust nuclear on l’únic reducte de civilització i de govern que queda als Estats Units es troba al voltant de Salt Lake City i al voltant de la fe mormona, no podia ser una novel·la que passés desapercebuda als polemistes d’arreu.
Personalment, a l’inici de la novel·la si que em feia una mica de basarda el llegir el que semblava un pamflet mormó, però essent Scott Card qui és li vaig donar una oportunitat i un cop superada la primera reticència al tema religiós la novel·la em va agradar, és una autèntica delícia i simplement és una sèrie de relats que al més pur estil Scott Card expliquen més el que senten les persones que no pas el que passa al seu voltant. Com sempre, en les seves novel·les Scott Card posa l’ésser humà, les seves contradiccions, la seves debilitats i la seva psicologia al centre de la trama fent que l’entorn sigui una simple excusa per explicar com el protagonista de cada relat se sent i interactua amb la seva realitat.

La novel·la, tal com he comentat anteriorment, es composa d’una sèrie de relats independents entre si, tot i que amb un context i una història general comuna que fa de fil conductor. Se’ns presenten una sèrie de personatges, alguns errants, d’altres que són pagesos amb infinitat de problemes, d’altres que són comediants nòmades i que viuen del que la gent els ofereix a canvi dels seus espectacles; però al final, tots són membres d’una mateixa societat, d’una mateixa comunitat, una comunitat que està i ha d’estar per sobre de tot ja que la fallada d’un sol dels membres pot fer perillar la llarga i dura batalla contra el clima i a favor de la recuperació dels Estats Units.
Com que la societat perfecta no existeix, ens trobarem amb pagesos i bisbes corruptes, gent que roba el gra dels seus veïns per vendre’l al mercat negre, gent que no accepta la religió oficial i malviu a les terres ermes del voltant del Mar Mormó, gent amb somnis de millora i gent melancòlica que encara recorda com eren els EUA abans de la gran destrucció.

Menció a banda mereix l’últim relat. Tot i estar situat en el mateix espai temporal que la resta de relats, aquest en difereix completament. No tracta de la comunitat mormona, no tracta sobre el dia a dia de la gent que viu als EUA post-holocaust sinó que tracta sobre el renaixement de l’Amèrica dels nadius, de l’Amèrica que definitivament han perdut els mormons i els europeus a causa dels seus actes, de l’Amèrica que ha de tornar a mans dels seus habitants originals, de l’aparició d’una nova raça que supera l’autoodi dels nadius i que lenta però inevitablement van recuperant les seves terres i expulsant els “colons”.

Conclusió: La Gente del Margen és una bona novel·la, amb una literatura bonica, fins i tot poètica. Ens presenta un món devastat però on l’esperança i el futur hi tenen cabuda. Podria resumir-ho en poques paraules: és una mena de quadre, de pintura, una imatge que presenta un desert a l’estil Mad Max amb una mena de cowboy futurista protegint quatre plantes mal contades d’una granja.

Títol: La Gente del Margen
Títol Original: The Folk of the Fringe
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Post-Apocalíptic
Nota: Bé Alt

Vaig comprar “La Chica Mecánica” per impuls, un dia que no volia comprar cap llibre. I el vaig comprar només per una cosa: pels premis que ha guanyat i que molt efectivament el dept. de màrqueting de Plaza & Janés va destacar hàbilment a la portada. Premi Nebula (2009), Hugo, Locus (2010), el John W. Campbell Memorial (2010) i nomenat com un dels 10 millors llibres de ciència ficció del 2009 per la revista TIME.

Si que no acostumo a fiar-me massa dels premis i de les “recomanacions” de diaris, editorials i revistes, però veure que una mateixa novel·la ha guanyat el Nebula, el Locus i l’Hugo és sinònim d’èxit assegurat, de que com a mínim passaré una molt bona estona llegint un bon llibre. I no em vaig equivocar massa, no! Si que potser no és el que jo qualificaria com a Obra Mestra, però el llistó és alt, molt alt per ser un escriptor desconegut.

En situem al segle XXII, en un futur no massa llunyà on l’escalfament global ha arrasat nacions i països, on la tracció animal és la tònica general, substituint els motors de combustió -reservats només per als més ric i per als estats i governs-. Un món inhòspit, assolat per plagues i malalties virulentes com mai s’havia vist, amb escassetat d’aliments i controlat per grans corporacions, gran fàbriques de menjar transgènic que competeixen ferotgement unes contra les altres a qualsevol cost, sigui aquest milers de morts, desaparicions de països sencers i col·locant governs titella on calgui.

Anderson Lake, el nostre protagonista, és membre d’una d’aquestes companyies AriGen i gràcies a una tapadora com a fabricant de molles percutores ha aconseguit el permís per establir-se a Tailàndia, un regne tancat als estrangers i bastió, sembla ser, d’una gran quantitat de mostres genètiques no modificades de plantes, fruites i cereals que s’havien donat per perduts. Evidentment, aquest tresor de valor incalculable és un caramel per una companyia com AriGen, que està disposada a invertir milions i milions en una tecnologia inútil per tal d’accedir al país i aconseguir mostres d’aquestes meravelles. El futur que ens planteja Bacigalupi és apocalíptic, post era del petroli, on les grans corporacions són les que realment manen al món i on el fanatisme de les noves religions és a l’ordre del dia. La humanitat ha de lluitar contra les mutacions desconegudes i incontrolades (o no) d’animals, plantes i malalties manipulades genèticament, els governs han de comprar a les corporacions com AriGen les llavors esterilitzades per a les collites de cada any i les societats envellides han de crear éssers humans artificials per tal de dotar de ma d’obra jove els seus teixits industrials i econòmics.

En aquest entorn es desenvolupa un thriller d’acció i d’intriga política on s’hi barregen interessos econòmics, fonamentalisme religiós, les ganes de sobreviure a qualsevol preu d’uns i les ganes d’aconseguir nou material per a l’empresa dels altres, juntament amb el conflicte dels Nosers. Éssers humans o no? esclaus o manipulacions genètiques que poden ser el següent pas en l’evolució de l’homo sàpiens sàpiens?.

La novel·la té la virtud d’atrapar-te des de la primera pàgina, l’escriptura magistral d’en Bacigalupi ens transporten perfectament a una Tailàndia semblant a l’actual però decididament diferent. La tasca d’ambientació és especialment destacable i l’ambient d’opressió i xafogor que s’hi descriu fa que, de vegades, t’entrin suors estranyes. És, decididament, un món en el que no voldria viure.

Conclusió: Molt recomanable, especialment perquè s’allunya dels típic-tòpics de la ciència ficció i ens presenta un món que, per desgràcia, sembla massa possible i real en un futur no massa llunyà. Ideal per gaudir amb la trama de thriller primer i per reflexionar sobre l’escalfament global i la manipulació genètica dels aliments després.

Títol: La Chica Mecánica
Títol Original: The Windup Girl
Autor: Paolo Bacigalupi
Editorial: Plaza & Janés
Gènere: Ciència Ficcó – Post-Apocalíptic
Nota: Notable

Aquesta és l’última novel·la de la saga de Miles Vorkosigan que tenia al prestatge de llibres pendents de ciència ficció. Ara toca esperar a veure si els astres s’alinien per aconseguir la resta de títols publicats de la sèrie i que a dia d’avui estan descatalogats, retirats del mercat i són difícils de localitzar -serà una aventura interessant-.

A “El Juego de los Vor” ens trobem amb un Miles Vorkosigan de 20 anys que tot just ha finalitzat l’instrucció a l’acadèmia militar i que rep la seva primera destinació per, segons paraules dels seus superiors, aprendre a seguir ordres, aprendre a seguir homes i no només a liderar-los. I és que tot i les seves limitacions físiques, en Miles ha sabut explotar al màxim la seva intel·ligència, la seva capacitat mental i el seu carisma per sortir indemne de totes les trampes i proves que els seus iguals i els seus superiors li han fet durant els anys d’instrucció. Evidentment, les coses a la seva primera destinació no són el que Miles voldria i no surten tant bé com desitjaria i l’hereu de la família Vorkosigan es troba, a les ordres del Servei d’Intel·ligència Militar de Barrayar, enredat en mig d’una escalada bèl·lica de proporcions galàctiques, diverses conspiracions polítiques de la seva mare pàtria i en mig del suposat segrest de l’emperador de Barrayar.

Amb aquesta novel·la, McMaster Bujold ens torna a fer gaudir d’una història ben tramada, amb personatges carismàtics, amb un transfons profund i complet que proporciona totes les oportunitats per aconseguir que el lector s’identifiqui amb el protagonista i visqui amb ell, pàgina a pàgina, el que li passa. A més i gràcies a la trama d’aquesta novel·la, Bujold ens dona una mica més d’informació sobre l’arquitectura, l’equilibri de forces i la història que forma aquest univers bast i complex que ha anat creant novel·la rera novel·la.

Si amb Aprendiz de Guerrero ja m’ho vaig passar bé i vaig gaudir de la bona Space Opera, amb aquest nou volum -quart segons la cronologia interna de la saga- he magnificat aquesta sensació. És una història pensada i feta per divertir, per entretenir, plena d’intriga, subterfugis, diplomàcia i intel·ligència i que deixa una mica de banda les “simples” batalles galàctiques massa típiques d’aquest subgènere. Si t’agrada Star Wars, Star Trek, Joe Haldeman, John Scalzi o les aventures d’Ender Wiggin del genial Orson Scott Card, no deixis escapar la possibilitat de llegir els llibres de Lois McMaster Bujold. Gaudeix amb la saga Miles Vorkosigan. No t’en penediràs i t’ho passaràs d’allò més bé.

Conclusió: Història 100% recomanable, tant si t’agrada la ciència ficció com si no. Perfecta per “iniciar” un novell en aquest bast món literari que és la ciència ficció. Correràs aventures amb un protagonista atípic i allunyat dels clixés de perfecció típics dels herois, et divertiràs amb els girs, diàlegs i tocs d’humor d’en Bujold i voldràs devorar més i més llibres que t’expliquin les aventures d’en Miles Vorkosigan. Per alguna cosa Lois McMaster Bujold ha guanyat diversos premis Hugo, Nebula i Locus amb aquesta sèrie….

Títol: El Juego de los Vor
Títol Original: The Vor Game
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 5è volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent

Aquests dies de setmana santa he finalitzat amb tots els llibres que tenia a la biblioteca de la saga de Miles Vorkosigan (Aprendiz de Guerrero i El Juego de los Vor) i m’he quedat amb ganes de més. Ara estic a l’espera a veure si puc aconseguir els llibres descatalogats -els de Byblos han estat retirats definitivament per Ediciones B- o començo a buscar e-books que saciïn la meva set de bona Space Opera.

Si amb els anteriors dos llibres (Fragmentos de Honor i Barrayar) vaig gaudir amb el primer tast de l’univers Vorkosigan centrat en les aventures dels pares d’en Miles; en aquest primer volum centrat exclusivament en el protagonista indiscutible de la saga que duu el seu nom he gaudit com mai. La seva lectura ràpida, els seus diàlegs curts, fluids, enginyosos i amb punts d’humor deixats anar en punts estratègics, ha provocat una gana de devorar pàgines com feia mesos que no em passava i prova d’això és que en molt poc temps m’he polit les més de 400 pàgines de la novel·la.

Lois McMaster Bujold ens presenta amb aquest Aprendiz de Guerrero un clàssic de la Space Opera, i dic un clàssic perquè la novel·la és un excel·lent exemple del que significa aquest subgènere de la ciència ficció: aventures espacials, batalles i guerres interplanetàries, intrigues per la destrucció o creació d’imperis i sobretot, sobretot, diversió per damunt de l’especulació científica -sense abandonar-la del tot- més habitual en d’altres subgèneres.
Miles Vorkosigan és un jove marcat per una societat i cultura molt rígida i gairebé feudal, on les deformitats físiques o genètiques han tingut com a recompensa, tradicionalment, la mort. Miles, però, n’és una excepció. Quan encara era un fetus va ser víctima d’un atemptat -veure la novel·la Barrayar- que li va causar certes limitacions físiques i un creixement anormal dels ossos que fa que en Miles tot just superi el 1,5m d’alçada i sigui jutjat per tothom, a primera vista, com a mutant. Però Miles és també una ment brillant i hereu d’una poderosa i aristocràtica família i no es conforma en ser un rebuig de la societat, vol seguir els passos del seu pare – l’almirall i ex-regent de Barrayar, Aral Vorkosigan- i entrar a l’acadèmia espacial, embarcar-se i servir el seu poble, el seu planeta i el seu emperador.
Miles, en una visita a la seva àvia materna a Betana, es trobarà immers en una voràgine d’esdeveniments i fets provocats per la seva llengua manipuladora, la seva inconsciència juvenil i la seva personalitat que l’arrossegaran a participar en una guerra aliena mentre intenta batallar amb les subtileses de la política de Barrayar i les intrigues de palau.

L’autora, que ja ha demostrat el seu talent en els anteriors volums de la saga, fa una feina excel·lent amb aquest primer volum centrat en les aventures d’en Miles Vorkosigan. Juga amb una deficiència física del protagonista compensada amb una ment privilegiada, un carisma indiscutible, una oratòria que aixeca passions i un lideratge innat. Unes armes perilloses i mortíferes en mans de l’hereu de la família Vorkosigan que atrapen el lector. El punt de vista gairebé unipersonal de la novel·la fa que el lector s’identifiqui ràpidament amb en Miles i pateixi, igual que ell, les aventures, les intrigues polítiques, el cansament físic i mental, i com no, les batalles sentimentals amb ell mateix.

Conclusió: Una novel·la imprescindible, clar exemple de la bona Space Opera i un exemplar excel·lent d’una saga mítica i popular que va marcar un abans i un després al gènere.

Títol: El Aprendiz de Guerrero
Títol Original: The Warrior’s Apprentice
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 4art volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent