StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Área 7 és un d’aquells llibres comprats per pur impuls, d’aquells que veus exposats a la llibreria i que no saps com o perquè et crida l’atenció -dubto que sigui per la portada, que més aviat em tira endarrera-, un llibre comprat per impuls però amb totes les reserves -personals- del món cap aquest “gènere” de thirller-best seller que semblen més un producte de màrqueting que una novel·la.

Però, tots els dubtes expressats s’esvaeixen amb la lectura de les primeres planes. Estem davant d’una novel·la amb una prosa molt de l’estil Hollywood, molt de guió de pel·lícula d’acció plena d’efectes especials, és una història trepidant, plena d’acció, suspens i escenes amb un nivell de detall brutal, tant detallat que és fàcil imaginar-se un mateix en una sala de cinema veient com en Shane Schofield salta d’un helicòpter però sense una BSO això si, és una sensació que el llibre si que no transmet.

La història que ens relata l’australià Matthew Reilly a Área 7 està protagonitzada per un marine dels estats units que respon al nom de Shane Schofield -personatge protagonista de dues novel·les més de l’autor, molt a l’estil Jack Ryan d’en Tom Clancy-, un marine que a conseqüència de les diverses aventures anteriors -els llibres anteriors escrits per Reilly- és assignat al Marine One, l’helicopter del President dels Estats Units d’Amèrica. Mentre el recentment escollit President fa una inspecció de diverses bases ultra secretes al desert de Utah, una facció descontenta de l’exèrcit està planejant un assassinat presidencial, un assassinat que, evidentment, Schofield mirarà d’evitar…

L’estil de la narrativa, de les escenes, de l’acció i el context polític em recorda -positivament- a la sèrie de TV 24 d’en Kiefer Sutherland i a la novel·la del gran Orson Scott Card, Empire. Com a 24, la trama de la novel·la passa en un lapse de temps molt curt i durant aquest lapse de temps passen moltes, moltíssimes, coses a una velocitat vertiginosa. El punt en comú amb Empire és l’ambient guerra civilista, l’ambient de descontent de les forces armades dels EUA amb la classe política i l’ambient de confrontació i crispació general del país que porta a uns extremistes a iniciar un intent de cop d’estat.

Com tota aquesta mena de best-sellers, Área 7 és un llibre de lectura fàcil, ràpida, entretinguda i addictiva; he de confessar que he passat unes poques hores genials totalment enganxat a les seves planes encara que tingui uns personatges plans on els bons sempre son bons i els dolents sempre són dolents, però clar! és Hollywood! i tot això ja ho sabem i no esperem pas una història amb clars obscurs o personatges amb una psicologia gaire evolucionada, oi?

Conclusió: Perfecta novel·la d’entreteniment, un thriller prou interessant i amb un component cinematogràfic magnífic que farà les delícies dels que gaudeixin de les escenes d’acció a la sala de cinema.

Títol: Área 7
Títol Original: Area 7
Autor: Matthew Reilly
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Thriller – Ciència Ficció
Nota: Notable

Feia temps, molt de temps, que tenia aquest llibre a la pila gegant de novel·les de ciència ficció pendents per llegir i… va ser agafar-lo, començar-lo i polir-me’l en dos dies! Genial! I és que, evidentment, estem parlant d’una història sorgida de la ment del gran mestre del gènere: Isaac Asimov!

El Fin de la Eternidad és una novel·la de ciència ficció especulativa, de viatges en el temps, però amb un punt de vista una mica diferent del que trobem al clàssic del subgènere: La Màquina del Temps d’en H.G Wells o a La Mujer del Viajero en el Tiempo de l’Audrey Niffenegger (ja ressenyada). Asimov no se centra en un personatge que visita el passat o el futur en una visió lineal del temps, Asimov com el gran mestre que és, ens presenta una societat complexa i creada arran del descobriment dels viatges en el temps al segle XXVII, una societat que actua com a guardiana de la humanitat al llarg de milers de segles, una societat capaç de fer desaparèixer invents, persones o provocar situacions a la cerca del bé suprem de la humanitat… o no.
Aquesta societat, que viu al marge del temps, al marge de les societats i modes culturals de les diverses èpoques, es nodreix de la mateixa humanitat: recluta nois -gairebé sempre nois- de 15 anys que són aïllats del seu temps i entrenats per a ser Eterns i formar part d’aquesta elit de científics, antropòlegs, sociòlegs i tècnics que viuen fora del món i que tenen com a única finalitat realitzar tots els canvis que facin falta en qualsevol època del temps per assolir els seus ideals d’estabilitat i conservació de la humanitat. L’Eternitat, com a societat, també necessita de recursos materials i s’estableix, també, com una empresa de comerç intertemporal: es dedica a vendre excedents de producció d’un segle a l’altre com qui transporta mercaderies d’un continent a un altre.

La novel·la està molt ben construïda, té uns personatges profunds, plens de contradiccions, amb inquietuds i es nota que Asimov ha treballat dur en construir un fonament científic pels viatges en el temps. Al llarg de la trama, Asimov, ens va deixant anar píndoles d’informació que aporten un caràcter de versemblança científica -no sóc pas físic, que consti!- que ajuden a creure’s la història. Això si, no és una novel·la fàcil, hi ha estones en les la sensació d’excés d’informació o de complexitat et supera tant que has de parar i rellegir la pàgina sencera, però aquestes estones estan acompanyades d’altres en les que l’excitació de descobriment i el gaudi d’una bona lectura t’embriaguen profundament.
A banda del concepte de l’Eternitat, hi ha dos altres aspectes a destacar que basteixen aquesta novel·la: un és la figura de l’Etern que ha estat utilitzada abastament per la ciència ficció en els últims anys -un clar exemple i que me’l recorda molt és la figura del “observer” de Fringe- i un altre és el concepte del temps en si, el debat filosòfic existent des dels temps dels presocràtics, la contraposició de la concepció del temps lineal i la del temps circular.

Conclusió: Una novel·la genial, fantàstica! Un boníssim exemple de la bona ciència ficció i una gran obra d’un gran mestre. Molt recomanable.

Títol: El Fin de la Eternidad
Títol Original: The End of Eternity
Autor: Isaac Asimov
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Excel·lent

La Era del Diamante: Manual Ilustrado para Jovencitas és un d’aquells llibres que apareixen a totes les llistes de recomanacions i imprescindibles de ciència ficció des de fa anys. És un llibre que tot i tenir un títol més propi, potser, de la literatura romàntica és un clar exemple de la corrent anomenada “hard sci-fi” i del cyberpunk.
Oblideu-vos per un moment del títol i mireu-vos els premis que la novel·la ha rebut i, sobretot, el background i l’historial del seu autor: Neal Stephenson. Us sona de res? Criptonomicon, Snow Crash i un munt d’altres magnífiques històries i novel·les. Així doncs, sumeu el concepte de “hard sci-fi” i el seu autor i us trobareu amb una novel·la impressionant amb un títol que pot dur a més d’un o una a una confusió.

Tenim entre mans una novel·la que es caracteritza per ser difícil i densa -sobretot a les primeres pàgines- i que se situa en un futur pròxim, un futur estrany i canviat enormement gràcies a la nanotecnologia. La Era del Diamante, com a bona novel·la de cyberpunk hard sci-fi, és difícil de seguir ja que en cap moment ens situa en context, en cap moment es para a explicar totes les característiques socials, tecnològiques, econòmiques i polítiques que governen el món que ha sorgit de la ment d’en Neal Stephenson; ja des de la primera pàgina ens deixa caure en un món nou, totalment canviat, amb argot propi i paraules i significats nous sense situar-nos, és feina del lector gaudir del repte que suposa entendre el context en el que es desenvolupa la trama tot recollint les píndoles que l’autor, magistralment, ha deixat per al nostre gaudi.

Deixant de banda el repte de comprendre l’entorn en el que es desenvolupa la història, la trama és una barreja de conte infantil amb grans dosis de psicologia que ens presenta el creixement personal de Nell -la protagonista- tant a la vida real, com a la “vida virtual” que viu gràcies al seu llibre “màgic”. Un llibre capaç de simular una realitat virtual total i completa, totalment mal·leable, que reacciona i evoluciona a les respostes de Nell i que té com a únic objectiu proporcionar-li el coneixement que tota persona hauria de tenir des del punt de vista clàssic i romàntic, un punt de vista molt proper al punt de vista il·lustrat i de la renaixença. És una gran història èpica sobre l’educació de l’ésser humà i els reptes que suposaria per a la societat l’aparició d’una tecnologia tant avançada que permetria, per fi, educar les criatures explotant tot el seu potencial deixant de banda la perspectiva rígida i adulta tant allunyada de la ment dels infants.

El pitjor? fa tota la impressió que en Neal Stephenson no ha sabut com tancar aquesta magnífica història. La novel·la té dues parts clarament diferenciades, la primera és magistral i 100% recomanable, però la final comença a fluixejar i va clarament de més a menys un cop entren en joc les òrfenes xineses, la revolució dels punys i els capítols finals de la recerca de la Princesa Nell. Sembla que en el moment d’ajuntar les diferents trames s’hagi fet un embolic, de tants interrogants i subtrames oberts que hi ha als primers centenars de pàgines passem a un final sense massa solta ni volta, precipitat i que genera més confusió encara, de manera que al girar l’última pàgina hom es queda amb un regust agredolç identificat amb un “el que podria haver estat i no ha estat”.

Conclusió: Una bona història i un repte pel lector habitual de ciència ficció, no massa recomanable per a no iniciats però una gran mostra de les grans històries que es poden construir gràcies a aquest gènere tant fantàstic.

Títol: La Era del Diamante: Manual Ilustrado para Jovencitas
Títol Original: The Diamond Age
Autor: Neal Stephenson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Cyberpunk
Nota: Bé Alt

La Gente del Margen d’en Orson Scott Card és un llibre que gràcies al seu format m’he anat llegit a trossos. Vaig començar-lo a l’estiu i per varies circumstàncies hi he intercalat els llibres de La Guàrdia i Homefront; però finalment he finalitzat amb tots els relats curts que conformen aquest llibre.

La Gente del Margen és un llibre polèmic, i no per plantejar un escenari post-apocalíptic nuclear, sinó per les referències gens dissimulades a la religió dels Mormons, congregació que com tots sabem en Scott Card en forma part i n’és un ferm defensor. Aquesta polèmica sempre ha acompanyat a l’Orson Scott Card, sempre hi ha qui en les seves novel·les i relats hi troba elements de la religió mormona i evidentment en una novel·la on s’expliquen relats d’una època post-apocalíptica, post-holocaust nuclear on l’únic reducte de civilització i de govern que queda als Estats Units es troba al voltant de Salt Lake City i al voltant de la fe mormona, no podia ser una novel·la que passés desapercebuda als polemistes d’arreu.
Personalment, a l’inici de la novel·la si que em feia una mica de basarda el llegir el que semblava un pamflet mormó, però essent Scott Card qui és li vaig donar una oportunitat i un cop superada la primera reticència al tema religiós la novel·la em va agradar, és una autèntica delícia i simplement és una sèrie de relats que al més pur estil Scott Card expliquen més el que senten les persones que no pas el que passa al seu voltant. Com sempre, en les seves novel·les Scott Card posa l’ésser humà, les seves contradiccions, la seves debilitats i la seva psicologia al centre de la trama fent que l’entorn sigui una simple excusa per explicar com el protagonista de cada relat se sent i interactua amb la seva realitat.

La novel·la, tal com he comentat anteriorment, es composa d’una sèrie de relats independents entre si, tot i que amb un context i una història general comuna que fa de fil conductor. Se’ns presenten una sèrie de personatges, alguns errants, d’altres que són pagesos amb infinitat de problemes, d’altres que són comediants nòmades i que viuen del que la gent els ofereix a canvi dels seus espectacles; però al final, tots són membres d’una mateixa societat, d’una mateixa comunitat, una comunitat que està i ha d’estar per sobre de tot ja que la fallada d’un sol dels membres pot fer perillar la llarga i dura batalla contra el clima i a favor de la recuperació dels Estats Units.
Com que la societat perfecta no existeix, ens trobarem amb pagesos i bisbes corruptes, gent que roba el gra dels seus veïns per vendre’l al mercat negre, gent que no accepta la religió oficial i malviu a les terres ermes del voltant del Mar Mormó, gent amb somnis de millora i gent melancòlica que encara recorda com eren els EUA abans de la gran destrucció.

Menció a banda mereix l’últim relat. Tot i estar situat en el mateix espai temporal que la resta de relats, aquest en difereix completament. No tracta de la comunitat mormona, no tracta sobre el dia a dia de la gent que viu als EUA post-holocaust sinó que tracta sobre el renaixement de l’Amèrica dels nadius, de l’Amèrica que definitivament han perdut els mormons i els europeus a causa dels seus actes, de l’Amèrica que ha de tornar a mans dels seus habitants originals, de l’aparició d’una nova raça que supera l’autoodi dels nadius i que lenta però inevitablement van recuperant les seves terres i expulsant els “colons”.

Conclusió: La Gente del Margen és una bona novel·la, amb una literatura bonica, fins i tot poètica. Ens presenta un món devastat però on l’esperança i el futur hi tenen cabuda. Podria resumir-ho en poques paraules: és una mena de quadre, de pintura, una imatge que presenta un desert a l’estil Mad Max amb una mena de cowboy futurista protegint quatre plantes mal contades d’una granja.

Títol: La Gente del Margen
Títol Original: The Folk of the Fringe
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Post-Apocalíptic
Nota: Bé Alt

Vaig comprar “La Chica Mecánica” per impuls, un dia que no volia comprar cap llibre. I el vaig comprar només per una cosa: pels premis que ha guanyat i que molt efectivament el dept. de màrqueting de Plaza & Janés va destacar hàbilment a la portada. Premi Nebula (2009), Hugo, Locus (2010), el John W. Campbell Memorial (2010) i nomenat com un dels 10 millors llibres de ciència ficció del 2009 per la revista TIME.

Si que no acostumo a fiar-me massa dels premis i de les “recomanacions” de diaris, editorials i revistes, però veure que una mateixa novel·la ha guanyat el Nebula, el Locus i l’Hugo és sinònim d’èxit assegurat, de que com a mínim passaré una molt bona estona llegint un bon llibre. I no em vaig equivocar massa, no! Si que potser no és el que jo qualificaria com a Obra Mestra, però el llistó és alt, molt alt per ser un escriptor desconegut.

En situem al segle XXII, en un futur no massa llunyà on l’escalfament global ha arrasat nacions i països, on la tracció animal és la tònica general, substituint els motors de combustió -reservats només per als més ric i per als estats i governs-. Un món inhòspit, assolat per plagues i malalties virulentes com mai s’havia vist, amb escassetat d’aliments i controlat per grans corporacions, gran fàbriques de menjar transgènic que competeixen ferotgement unes contra les altres a qualsevol cost, sigui aquest milers de morts, desaparicions de països sencers i col·locant governs titella on calgui.

Anderson Lake, el nostre protagonista, és membre d’una d’aquestes companyies AriGen i gràcies a una tapadora com a fabricant de molles percutores ha aconseguit el permís per establir-se a Tailàndia, un regne tancat als estrangers i bastió, sembla ser, d’una gran quantitat de mostres genètiques no modificades de plantes, fruites i cereals que s’havien donat per perduts. Evidentment, aquest tresor de valor incalculable és un caramel per una companyia com AriGen, que està disposada a invertir milions i milions en una tecnologia inútil per tal d’accedir al país i aconseguir mostres d’aquestes meravelles. El futur que ens planteja Bacigalupi és apocalíptic, post era del petroli, on les grans corporacions són les que realment manen al món i on el fanatisme de les noves religions és a l’ordre del dia. La humanitat ha de lluitar contra les mutacions desconegudes i incontrolades (o no) d’animals, plantes i malalties manipulades genèticament, els governs han de comprar a les corporacions com AriGen les llavors esterilitzades per a les collites de cada any i les societats envellides han de crear éssers humans artificials per tal de dotar de ma d’obra jove els seus teixits industrials i econòmics.

En aquest entorn es desenvolupa un thriller d’acció i d’intriga política on s’hi barregen interessos econòmics, fonamentalisme religiós, les ganes de sobreviure a qualsevol preu d’uns i les ganes d’aconseguir nou material per a l’empresa dels altres, juntament amb el conflicte dels Nosers. Éssers humans o no? esclaus o manipulacions genètiques que poden ser el següent pas en l’evolució de l’homo sàpiens sàpiens?.

La novel·la té la virtud d’atrapar-te des de la primera pàgina, l’escriptura magistral d’en Bacigalupi ens transporten perfectament a una Tailàndia semblant a l’actual però decididament diferent. La tasca d’ambientació és especialment destacable i l’ambient d’opressió i xafogor que s’hi descriu fa que, de vegades, t’entrin suors estranyes. És, decididament, un món en el que no voldria viure.

Conclusió: Molt recomanable, especialment perquè s’allunya dels típic-tòpics de la ciència ficció i ens presenta un món que, per desgràcia, sembla massa possible i real en un futur no massa llunyà. Ideal per gaudir amb la trama de thriller primer i per reflexionar sobre l’escalfament global i la manipulació genètica dels aliments després.

Títol: La Chica Mecánica
Títol Original: The Windup Girl
Autor: Paolo Bacigalupi
Editorial: Plaza & Janés
Gènere: Ciència Ficcó – Post-Apocalíptic
Nota: Notable