StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Aquesta nit passada, després de gaudir veient dos capítols de “Planet Earth” he finalitzat aquest llibre d’en Cormac McCarthy. Si ho sé, un contrast dels grans passar de veure l’exuberància i al bellesa del nostre planeta en HD al món post-apocalíptic, gris i ple de cendres d’en McCarthy; però crec que aquest contrast ha fet que gaudeixi molt més del llibre i que en llegir les seves línies sigui més conscient del que, a la història, s’ha perdut.

Cormac McCarthy va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, i no m’estranya! perquè és una gran novel·la, fantàstica, plena de sentiment, dura i imprescindible.

McCarthy ens situa en un futur no massa llunyà, en un futur post-apocalíptic, en uns Estats Units morts on l’escàs moviment que s’hi aprecia és el dels carronyaires, el dels supervivents i el de la cendra i el sutge que, de tant en tant, una ventada aixeca formant follets negres i sinistres en un paratge fosc, gris, escassament il·luminat per una llum somorta, desolat i depriment, amb rius d’aigua negra, bruta i poc potable. La nostra història se centra en les desventures d’un pare i el seu fill durant el viatge que fan cap al sud, cap a una destinació sense concretar, mentre ressegueixen una carretera inter-estatal i miren de sobreviure amb les llaunes de menjar que aconsegueixen rescatar de les runes de cases, supermercats i pobles tot evitant ésser atrapats pels assalta-marges caníbals que ronden la carretera.

He de dir que tot i que la lectura d’aquest llibre ha coincidit en el temps amb la pel·lícula del mateix nom d’en John Hillcoat protagonitzada per en Viggo Mortensen, no he vist el film. Si que el fet que la peli anés a les sales cinemes em va fer descobrir el llibre, però he volgut evitar de totes, totes el saber res del film per evitar contaminar-me i gaudir així de la novel·la al màxim. Tot i l’hermetisme auto-imposat no he pogut evitar imaginar-me el pare amb la cara d’en Mortensen de tants cartells que s’han penjat i de la publicitat que s’ha fet; però és un acte sense conseqüència i que no ha restat interès a la novel·la.

El llibre és una petita obra d’art d’escassament 260 pàgines. McCarthy planteja una història humana, de sentiments, reflexiva i netament psicològica en un entorn hostil que ajuda a centrar-se en els personatges, uns personatges en els que hom fàcilment s’hi identifica gràcies al gènere narratiu, gràcies a que en tot el llibre els personatges no tenen nom, sinó que són simplement un pare i un fill i gràcies, sobretot, a que el que s’explica i el que viuen és proper. Tot plegat amanit amb grans moments en els que la tensió t’accelera el pols i et dispara l’adrenalina provocant que llegeixis ràpidament les línies de lletres negres amb una angoixa creixent mentre es van succeint els fets, amb gran espais per a que el lector pugi fer volar la seva imaginació i especular sobre fets i orígens que l’autor no explica i amb una narració incisiva i fosca que acompanya el text. Un text depriment que explica una desgracia, la lluita d’un pare per la supervivència pròpia i la del seu fill, fent front a la gana, a la inanició, a la por, al fred i a les pluges d’aigua bruta, però amb un lleu raig de llum blanca, d’esperança, reencarnat en la bondat i la candidesa d’un nen que plora i que encara creu en la raça humana.

La novel·la, tal com he dit anteriorment, és una gran història, gran, molt gran, però que flaqueja al final, trontolla i fa que hom, un cop ha tancat definitivament el llibre i rumia sobre el llegit, senti una petita decepció a causa d’aquesta mena de happy end que en Cormac McCarthy, com a bon nord-americà, col·loca en les últimes pàgines, passant per alt la importància que en certs moments adquireix aquella última bala de la pistola que carretegen durant tot el periple. Un altre final era possible penso jo, però ni aquesta petita decepció fa que el nivell de l’obra decaigui i de fet, el lector tancarà el llibre, girarà la última pàgina, amb una sensació de satisfacció, d’haver llegit una història sublim.

Conclusió: Una novel·la imprescindible, que s’allunya del tòpic del gènere post-apocalíptic (Mad Max, Waterworld, Fallout i companyia), reflexiva, dura, immersiva i altament addictiva.

Títol: La Carretera
Títol Original: The Road
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62
Gènere: Ciència Ficció – Post-apocalíptic
Nota: Excel·lent tirant a Obra Mestra