StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Per recomanació de l’Àngels -la meva llibretera de tota la vida- aquestes passades vacances vaig agafar el primer llibre d’aquesta trilogia sobre vampirs i éssers de la nit escrita per un autor rus de nom Sergei Lukyanenko. La veritat és que no tenia masses ànims per encarar novel·les d’aquest estil -m’esperava alguna cosa com Crepuscle o Retrum- però aprofitant les estones mortes al transport públic vaig començar a llegir les primeres línies de “Guardianes de la Noche” i ja no vaig poder parar fins a finalitzar la trilogia: “Guardianes del Dia” i “Guardianes del Crepusculo”.

Ens situem en la Rússia del canvi de mil·lenni, més concretament a la seva capital: Moscou. Allà descobrim que hi ha els anomenats “Altres”, persones -he dit persones?- amb poders màgics. Criatures fantàstiques que viuen barrejats amb la resta de la humanitat sense ser destorbats i sense que la seva presència i poders siguin coneguts pel comú dels mortals. La societat dels Altres és complexa i n’hi ha molts que viuen de forma més o menys independent, però des de fa un temps i després de dur la humanitat al caire de l’extinció, els Altres van decidir unir-se per afinitats i crear una mena de govern, de “policia” que controlés les diferents faccions en joc: són les anomenades Guàrdies. La Guardia Nocturna, formada per lluminosos, vigila els actes dels tenebrosos, la Guardia Diürna, formada per tenebrosos, vigila els actes dels lluminosos i un tercer grup en discòrdia, la Inquisició, té com a missió mantenir l’equilibri de forces i vigilar les dues Guàrdies.

Lukyanenko ens presenta una lectura amena, senzilla, ràpida i estructurada en tres o quatre grans capítols per llibre que contenen una petita història autoconclusiva però que a la vegada s’interconnecta amb la resta de capítols i llibres. En comptes d’explicar linialment la vida i les aventures o desventures de l’Anton Gorodetsky i la resta de membres protagonistes com un viatge iniciàtic qualsevol típic d’aquests generes literaris; en Lukyanenko fa un exercici literari poc habitual i al final de cada gran capítol trenca el ritme i tanca la història iniciada per, una pagina més tard, iniciar una nova història autoconclusiva que sumarà nova informació. Finalment, l’autor fa desembocar totes aquestes petites històries i trames en un capítol final que fa d’enllaç de la novel·la i talment com si fos un trencaclosques ens acaba revelant la imatge final, la trama completa, de la que l’autor ens ha volgut fer partícips.

La trama i l’execució de la novel·la és impecable, els personatges són coherents, un Altre amb uns quants centenars d’anys de vida no es comporta com un Altre amb unes poques dècades, es nota la diferència generacional i no només en el poder, sinó en les reaccions i pensaments. La moral dels bàndols en conflicte, com és evident s’allunya de la moral “humana” i fins i tot de vegades es fa confusa de manera que, nosaltres pobres humans, no sabríem distingir la diferència entre les Guàrdies. Les reaccions i la mentalitat dels personatges són atípiques i no només perquè siguin d’origen rus, sinó també per la seva condició d’Altres que els allunya dels éssers humans.

He de dir, però, que el segon llibre -Guardianes del Dia- és el pitjor llibre dels tres en diferència. És el que té les històries menys interessants i sembla més un llibre palla que ajuda a crear una trilogia que no un llibre que aporti gran cosa en la trama global que interconnecta els llibres i les petites històries de cada capítol. És una impressió personal, però és el llibre que més m’ha costat llegir: he trigat setmanes a finalitzar-lo mentre que el primer i el tercer llibre me’ls he polit en uns pocs dies.

Conclusió: Una trilogia força interessant, sorprenent i fins a cert punt “exòtica”. Que una novel·la de fantasia passi a Rússia, a la Rússia moderna, és quelcom no habitual i li proporciona uns quants punts extra gràcies al fet de que s’allunya del l’escenografia habitual i del tòpic “romàntic” de moda de les novel·les de vampirs potenciat per la trilogia del Crepuscle. En fi, força recomanable.

Títol: Guardianes de la Noche – Guardianes del Día – Guardianes del Crepúsculo
Títol Original: Ночной дозор – Дневной дозор – Сумеречный Дозор
Saga/Núm.: Trilogía de les Guàrdies 1r, 2n i 3r
Autor: Sergei Lukyanenko
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable

Aquest cap d’any vaig finalitzar la lectura de tres llibres magnífics, tres llibres que van arribar a les meves mans gràcies a una recomanació de la meva llibretera de confiança i de tota la vida que el posava al nivell de “Canción de Hielo y Fuego” o de “El Nombre del Viento”. Tot i que sota el meu criteri “Las Crónicas del Mago Negro” de na Trudi Canavan finalment no assoleix l’estatus d’obra mestra de les creacions d’en George R.R Martin o d’en Patrick Rothfuss, si que és veritat que la seva lectura és addictiva -em vaig polir les prop de 1600 pàgines dels tres llibres en escassament cinc dies- i té una història prou sòlida i entretinguda.

Com ja he apuntat anteriorment, les “Crónicas del Mago Negro” és una trilogia d’un volum considerable que es composa pels següents títols: “El Gremio de los Magos”, “La Aprendiz” i “El Gran Lord” i que tracta, bàsicament, sobre la vida d’una jove dels baixos fons que un bon dia, per accident, descobreix que té poders màgics.

L’història comença en un moment clau de l’any: el dia de la Purga. Un dia en el que, a l’inici de l’hivern, la guàrdia de la ciutat amb l’ajuda del gremi dels mags “netegen” la ciutat d’indigents i lladregots tot expulsant-los cap a les barriades exteriors, cap a les zones més deprimides i pobres d’extramurs. Una d’aquestes persones que està essent expulsada de la ciutat és Sonea, una jove ratera de les barriades que amb la seva família havia aconseguit començar a deslligar-se de l’estigma de la pobresa tot treballant a la ciutat. Però la Purga és implacable i ella i la seva família s’han vist injustament expulsats d’on vivien amb l’excusa de ser un edifici superpoblat.
Com cada any, molts joves i adolescents es reuneixen davant de les brigades de “neteja” per deixar anar la seva ràbia i frustració i enfrontar-se, inútilment, als destacaments de la guàrdia que resten impassibles davant d’aquests actes gràcies a una barrera de protecció màgica proporcionada pel Gremi de Mags.

Sonea, la nostra protagonista, es veu envoltada per aquests fets i enduta per l’ambient d’hostilitat agafa una pedra i la llença amb tota la seva ràbia contra els mags, però desafiant tot el conegut i establert, la seva pedra aconsegueix traspassar la barrera màgica i fer caure un dels mags! Sonea té poders màgics! En una societat classista on tots els mags provenen de l’alta societat, de les classes nobles, que una joveneta de les barriades tingui potencial màgic fa esverar totes les estructures de poder de la ciutat i del regne.És en aquest punt en el que comença una espiral de fets i tira-i-afluixes entre el Gremi de Mags, Sonea, els Lladres -que voldrien tenir un mag sota la seva tutela i control- i els prejudicis socials d’una societat jeràrquica i extremadament classista.

Sonea, igual que tots els habitants de les barriades, odia els Mags i no en vol saber res, però els Mags resulten no ser exactament el que semblaven i li ofereixen entrar al Gremi i ensenyar-li màgia. A partir d’aquest moment i després d’unes setmanes d’angoixa en que els Mags remouen cel i terra per trobar-la, aquesta ingressa a l’acadèmia i comença a estudiar màgia a la vegada que s’enfronta a tots els prejudicis socials que la persegueixen. Sonea haurà de fer front al menyspreu dels seus companys de classe i de molts professors que la consideren inferior, s’haurà d’enfrontar a terribles misteris i a una guerra subterrània i secreta que és apunt de desbordar les forces del país.

El llibre està bé, es llegeix molt fàcilment, té un poder d’atracció brutal que impedeix que tanquis el llibre de bona gana per anar a dormir, menjar o sortir a veure el sol. A cada capítol que passa en vols saber més i més sobre les aventures i desventures d’aquesta jovenenta estranya i fora de lloc. El poder d’atracció de la novel·la és especialment potent a partir del final del primer llibre, t’atrapa i ja no et deixa anar fins que arribes a l’última línia de l’últim llibre.
Els personatges és un altre punt fort de les novel·les, estan ben desenvolupats, tenen profunditat, motivacions, conflictes i tot el que fa que un personatge de ficció sigui creïble. Encara que l’autora es demostra nefasta en el moment d’escriure i descriure relacions i sentiments positius o d’amor -no li passa al mateix amb els moments de soledat i depressió- els personatges construeixen entre si tota una sèrie de lligams que acaben de donar cos a la trama.

Però la història té certs punts de millora, certs punts que fan que l’obra no sigui excel·lent o imprescindible. En molts moments, la trama és massa transparent i hom pot esbrinar massa fàcilment com aquesta evolucionarà, té masses punts de contacte amb la història d’en Rothfuss (El Nombre del Viento) i la greu mancança de Canavan per desenvolupar les trames de relació interpersonal i d’amor entre algun dels personatge principals, fa que acabis els llibres amb una sensació de que podria haver-hi hagut més, que manca alguna cosa. Si a aquesta sensació li sumem un final poc ortodox i -pel meu gust- massa improvisat, sense sentit o efecte pel desenvolupament de la trama, el resultat és una sensació de decepció creixent. Sembla que Canavan no hagi sabut com afrontar els últims moments de la trama, que no hagi sabut com gestionar un moment de clímax tant important. Sense voler desvetllar massa res, només dir que el final tant poc rodó que crea Canavan, destrossa una gran obra, una gran història, una gran idea, no parlo de que el llibre hagi de tenir un happy end a l’estil americà, però si que segons quines situacions crítiques podrien haver-se desenvolupat una mica més i no esbandir-les amb dues ratlles escasses demostrant la sensibilitat d’una totxana.

Conclusió: Una molt bona i addictiva història, per perdre-s’hi durant hores i hores tot gaudint d’una bona trama que s’allunya de la fantasia clàssica d’herois i dracs, però que cada dia es veu més comuna. Llàstima d’un final poc agraciat que li fa restar molts punts.

Títol: El Gremio de los Magos, La Aprendiz i El Gran Lord
Títol Original: The Magician’s Guild, The Novice & The High Lord
Saga/Núm.: Las Crónicas del Mago Negro / vol. 1, 2 i 3
Autor: Trudi Canavan
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt

Ahir a quarts de cinc de la matinada vaig acabar de llegir-me aquest llibre, aquest gran llibre que sembla que ha passat desapercebut per a molts. Uns perquè al ser una història d’amor els prejudicis tipus Corin Tellado impedeixen que hom el trii de l’estanteria de Ciència Ficció i el compri; i els altres perquè precisament és un llibre que es troba en aquesta estanteria. Però sincerament, és un greu error passar per alt aquesta novel·la, és un gran error descartar aquesta novel·la amb la pobra contraportada que duu.

Jo he tingut “la sort” de comprar aquest llibres a cegues, fent cas d’algunes llistes d’imprescindibles que he decidit seguir i he de dir que és un gran llibre, perfecte, imprescindible i digne d’estar al Top10 personal. Aquest llibre és tant gran perquè encara que l’Audrey Niffenegger és una autora novell, aconsegueix escriure una novel·la impecable, amb una història d’amor preciosa (gens ensucrada o típica i tòpica) i és capaç de dur el gènere dels viatges del temps a noves dimensions, creant una nova forma d’abordar aquest tòpic de la Ciència Ficció.

La història de Niffenegger té un únic eix central: la relació entre Henry DeTamble i Clare, la seva dona. Sé que aquest eix sembla molt simplista, però de fet, res més lluny de la realitat. Niffenegger és capaç de desenvolupar una història excel·lent, m’explicaré:

Hendry DeTamble pateix una malaltia genètica que el fa viatjar de forma inesperada en el temps, cap al passat o cap al futur durant un període temps sempre incert -segons, minuts, hores o dies- per retornar després altre cop al seu present. Això provoca situacions estranyes, delicades i sovint perilloses ja que quan Henry viatja en el temps és incapaç d’endur-se cap objecte, es deixa al seu present la roba i tot objecte que no formi part de la biologia humana. Així doncs, més cops dels que desitjaria, en Henry ha de lluitar contra la meteorologia de Chicago o intentar no ser detingut per escàndol públic. Molt sovint, aquests viatges inesperats i no desitjats duen a Henry a trobar-se amb Clare, la que ha de ser la seva futura dona amb qui inicia una relació que els marcarà per la resta de la vida. I clar, mentre en Henry viatja, Clare es queda en el present patint per no poder estar amb el seu estimat, per no saber què li pot passar allà on hagi viatjat i un llarg etcètera de patiments i angoixes.

Amb aquest argument central, l’autora ens presenta una història d’amor, del dia a dia d’una parella d’allò més estranya que ha de fer mans i mànigues per mirar de mantenir en secret l’estranya malaltia d’en Henry tot patint la llunyania del ésser més estimat, de la teva mitja taronja. La novel·la se centra específicament amb en Henry i la Clare i la resta de personatges que hi apareixen només donen una mica de volum a la història però sense excessiva influència a la vida de la parella. És una llarga (602 pàgines) i peculiar història d’amor que té els seus moments tendres i on es descriu de manera sublim els sentiments, l’enamorament. Si hom ha estat mai realment enamorat, no un rotllo d’una nit o una relació adolescent, sinó enamorat de per vida, marcat per sempre, trobarà en aquest llibre un clar reflex del que va sentir o sent, serà un agradable descobriment perquè pocs cops s’ha escrit amb aquest realisme i convicció lo fàcil i lo difícil de les relacions i menys en un gènere en el que no abunden les històries d’amor.

Sorprèn d’allò més que en la seva primera novel·la, Audrey Niffenegger sigui capaç d’abordar un tema tant delicat d’explicar com l’amor (mai un tema fàcil d’explicar de forma creïble) i que a sobre sigui capaç de fer front amb èxit a les paradoxes temporals que fan empaladir als més veterans, fent-ho d’aquesta manera aparentment tant senzilla. Niffenegger ha posat el llistó molt alt, tant alt que haurem de veure si no serà una autora d’una única història.

Sincerament, aquesta novel·la és un imprescindible, us la recomano, ha estat una agradable experiència el gaudir amb les 600 pàgines, fins hi tot el final de la història ha estat capaç d’arrencar unes llàgrimes al que us escriu aquestes línies. Val la pena gastar-se el euros, és una obra mestra i capaç d’agradar als lectors de Ciència Ficció però també als més reticents a entrar en aquest fantàstic gènere.

Conclusió: Una obra mestra que cal llegir, gaudir i recomanar.

Títol La Mujer del Viajero en el Tiempo
Títol Original: The Time Traveler’s Wife
Autor: Audrey Niffenegger
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Obra Mestra