StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Aquests dies de setmana santa he finalitzat amb tots els llibres que tenia a la biblioteca de la saga de Miles Vorkosigan (Aprendiz de Guerrero i El Juego de los Vor) i m’he quedat amb ganes de més. Ara estic a l’espera a veure si puc aconseguir els llibres descatalogats -els de Byblos han estat retirats definitivament per Ediciones B- o començo a buscar e-books que saciïn la meva set de bona Space Opera.

Si amb els anteriors dos llibres (Fragmentos de Honor i Barrayar) vaig gaudir amb el primer tast de l’univers Vorkosigan centrat en les aventures dels pares d’en Miles; en aquest primer volum centrat exclusivament en el protagonista indiscutible de la saga que duu el seu nom he gaudit com mai. La seva lectura ràpida, els seus diàlegs curts, fluids, enginyosos i amb punts d’humor deixats anar en punts estratègics, ha provocat una gana de devorar pàgines com feia mesos que no em passava i prova d’això és que en molt poc temps m’he polit les més de 400 pàgines de la novel·la.

Lois McMaster Bujold ens presenta amb aquest Aprendiz de Guerrero un clàssic de la Space Opera, i dic un clàssic perquè la novel·la és un excel·lent exemple del que significa aquest subgènere de la ciència ficció: aventures espacials, batalles i guerres interplanetàries, intrigues per la destrucció o creació d’imperis i sobretot, sobretot, diversió per damunt de l’especulació científica -sense abandonar-la del tot- més habitual en d’altres subgèneres.
Miles Vorkosigan és un jove marcat per una societat i cultura molt rígida i gairebé feudal, on les deformitats físiques o genètiques han tingut com a recompensa, tradicionalment, la mort. Miles, però, n’és una excepció. Quan encara era un fetus va ser víctima d’un atemptat -veure la novel·la Barrayar- que li va causar certes limitacions físiques i un creixement anormal dels ossos que fa que en Miles tot just superi el 1,5m d’alçada i sigui jutjat per tothom, a primera vista, com a mutant. Però Miles és també una ment brillant i hereu d’una poderosa i aristocràtica família i no es conforma en ser un rebuig de la societat, vol seguir els passos del seu pare – l’almirall i ex-regent de Barrayar, Aral Vorkosigan- i entrar a l’acadèmia espacial, embarcar-se i servir el seu poble, el seu planeta i el seu emperador.
Miles, en una visita a la seva àvia materna a Betana, es trobarà immers en una voràgine d’esdeveniments i fets provocats per la seva llengua manipuladora, la seva inconsciència juvenil i la seva personalitat que l’arrossegaran a participar en una guerra aliena mentre intenta batallar amb les subtileses de la política de Barrayar i les intrigues de palau.

L’autora, que ja ha demostrat el seu talent en els anteriors volums de la saga, fa una feina excel·lent amb aquest primer volum centrat en les aventures d’en Miles Vorkosigan. Juga amb una deficiència física del protagonista compensada amb una ment privilegiada, un carisma indiscutible, una oratòria que aixeca passions i un lideratge innat. Unes armes perilloses i mortíferes en mans de l’hereu de la família Vorkosigan que atrapen el lector. El punt de vista gairebé unipersonal de la novel·la fa que el lector s’identifiqui ràpidament amb en Miles i pateixi, igual que ell, les aventures, les intrigues polítiques, el cansament físic i mental, i com no, les batalles sentimentals amb ell mateix.

Conclusió: Una novel·la imprescindible, clar exemple de la bona Space Opera i un exemplar excel·lent d’una saga mítica i popular que va marcar un abans i un després al gènere.

Títol: El Aprendiz de Guerrero
Títol Original: The Warrior’s Apprentice
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 4art volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent

En escassament de tres estones, m’he polit un altre títol de la saga de Miles Vorkosigan: Barrayar. Quina gran sèrie que ha escrit Lois McMaster Bujold! Reafirmo el que tothom deia i ha escrit sobre aquestes novel·les: són genials, un space opera que fa passar una molt bona estona i que es llegeix d’una revolada, i això que Barrayar i Fragmentos de Honor encara no tracten sobre el personatge protagonista de la sèrie que duu el seu nom i que ha fet famosa a la seva autora: Miles Vorkosigan.

A Barrayar, McMaster Bujold continua la història dels pares d’en Miles iniciada a Fragmentos de Honor. Igual que a l’anterior volum, Cordelia porta el pes del protagonisme de la trama. En mig d’una societat ancorada al passat, plena de rituals socials estranys, violència i intrigues polítiques i cortesanes, una estranya, una immigrant, una betanesa -Cordelia- mirarà de torbar la tranquil·litat que li cal per donar a llum al seu fill; però hi ha gent que té altres plans, uns plans que xoquen amb la tranquil·litat que Cordelia busca. Per una banda, Aral ha estat designat regent de l’hereu al tron i per tant s’haurà d’enfrontar a conflictes polítics i armats, intrigues de palau i canvis socials imparables a la vegada que mira de fer vida de parella. Per l’altra banda, Cordelia mira de comprendre la complicadíssima societat Vor de Barrayar, mira d’entendre una societat gairebé feudal molt allunyada de la seva democràcia betanesa mentre mira de tirar endavant el seu embaràs natural i molt allunyat dels estàndards betanesos.

McMaster Bujol torna a situar-nos a la pell de Cordelia, som còmplices de les seves pors, alegries, incomprensió social i tot allò que li passa pel cap aconseguint que el lector s’identifiqui perfectament amb aquesta co-protagonista, empatitzant amb ella d’una manera increïble. Bujol aconsegueix la complicitat del lector amb gairebé tots els personatges de la novel·la, no només amb en Cordelia, fent que hom gaudeixi més i més pàgina a pàgina.
Barrayar situa tota la trama al planeta del mateix nom, feu de la societat Vor, i tota la novel·la gira al voltant de les intrigues de palau per mostrar-nos l’ordre dins del caos que composa la societat Vor, amb totes les diferencies entre faccions i intrigues dinàstiques abocades a una guerra civil; però, en comptes de mostrar-nos les batalles o les vides dels soldats, Bujold se centra en la condició de mare/embarassada de Cordelia i altres dames Vor per donar-nos una visió més humana, angoixant i d’instints protectors d’un conflicte d’aquest estil.

Conclusió: Una magnífica novel·la, entretinguda, absorbent i que mostra les bondats del clàssic Space Opera. Una perfecta continuació de Fragmentos de Honor que tanca el cicle protagonitzat pels pares d’en Miles Vorkosigan.

Títol: Barrayar
Títol Original: Barrayar
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 3r volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable Alt

A finals de la setmana passada tenia ganes de llegir, però no tenia clar que llegir. Van ser uns dies en els que vaig començar un parell de llibres i els vaig abandonar perquè no m’aportaven el que buscava. Sense saber massa que buscava vaig decidir atacar la pila de llibres pendents de ciència-ficció i rebuscar. Finalment vaig decidir-me a iniciar la saga de Miles Vorkosigan de la coneguda Lois McMaster Bujold, una saga que fa anys i panys que n’he sentit a parlar però que mai m’havia decidit a iniciar al ser una saga llarga i impossible d’obtenir-ne tenir tots els llibres en català o castellà -molts estan esgotats o descatalogats-, però al saber que les novel·les són auto-conclusives i que, en part, tenia ganes d’Space Opera em vaig decidir.

Fargmentos de Honor, cronològicament parlant, dins de la saga de Miles Vorkosigan seria el segon volum i tracta, principalment, de com els futurs pares d’en Miles es coneixen, s’enamoren i acaben casant-se per, en un futur no massa llunyà, acabar donant a llum l’autèntic protagonista d’aquesta saga d’en McMaster Bujold: en Miles.

Fragmentos de Honor es podria falsament resumir en una frase: “Una Space Opera amb una història d’amor en un entorn de conflicte bèl·lic”. Dic falsament perquè reduir aquesta novel·la d’en McMaster Bujold a una frase és massa simple, massa típic del marketing literari. Aquesta novel·la té una història molt interessant, amb algun punt ensucrat per donar forma i profunditat a la història d’amor, però res que pugui espantar al lector. El principal atractiu de la novel·la és la gran profunditat dels personatges que protagonitzen la trama, són totalment empàtics i aporten motivacions, reflexions, dubtes, pors i decisions d’una manera molt natural i gens forçada que va entrant a la ment del lector poc a poc i sense adonar-se’n fins que, aquest, estableix un vincle afectiu amb la capitana betana Cordelia Naismith i l’almirall Aral Vorkosigan.

Una de les coses que més m’ha agradat de la novel·la és que juntament amb la trama principal, amb les aventures que viuen Cordelia i Aral, McMaster Bujold ens presenta un rerafons, un univers totalment format i pensat, amb les seves contradiccions i móns curiosos. Bujold no ens fa un tractat sobre la història i la política de l’univers que ens vol presentar, sinó que aprofita els personatges principals i el que els succeeix, per donar una profunditat brutal a tot l’entorn. Ens presenta, per exemple, una cultura militar, gairebé feudal amb Aral Vorkosigan i una cultura tecnològico-dependent amb una democràcia portada a l’extrem amb Cordelia Naismith, sense que en cap moment vulgui inculcar-nos cap moral o vulgui mostrar un model de una societat millor que l’altra. McMaster ens presenta tots els matisos possibles, tots els pros i contres de les diverses societats, donant uns quants punts extra -sota el meu criteri- a la novel·la.

Conclusió: Novel·la molt recomanable pels amants de la ciència ficció i especialment de l’Space Opera. També especialment recomanable per aquells no iniciats en aquest gènere ja que és una bona plataforma de sortida que mostra -juntament amb la resta de la sèrie- l’ampli espectre de la ciència ficció a la vegada que gaudeixes d’una molt bona trama d’excel·lent manufactura.

Títol: Fragmentos de Honor
Títol Original: Shards of Honor
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 2n volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable Alt

Aquest llibre, com “Un Trabajo Muy Sucio“, el vaig comprar per impuls sense conèixer res de l’autor i sense haver sentit res sobre ell. He de reconèixer que vaig caure en la temptació amb una de les normes de marketing més bàsic del món editorial: les mini ressenyes que normalment són a la contra. Qui m’ho hauria dit mai!? Però és que George R.R Martin és molt Martin! I un té les seves debilitats… i clar.. pica l’ham. Al mateix temps, però, una altra de les coses del marketing editorial feia que l’agafés amb recel: la suposada portada “màgica” del llibre anunciada a bombo i plateret amb un gran pegat verd més destinada a públic infantil que al públic que realment va destinada la història.

Quentin -el nostre protagonista- és un adolescent no massa típic que viu a Brooklyn. És un adolescent que està fart del món en el que viu, que es refugia en les novel·les del seu escriptor preferit -que recrea un món màgic a l’estil Nàrnia- i té una ment privilegiada. En Quentin és un superdotat avorrit que viu en una societat grisa, amb uns pares que amb prou feines li fan el cas necessari per posar-li un plat a taula, forma part d’un trio curiós de superdotats i viu secretament enamorat de la seva amiga -que no li fa ni el més mínim cas-. Però un bon dia se li presenta l’oportunitat d’entrar en una universitat de prestigi: una universitat de màgia. I és que sorprenentment la màgia existeix i ell és un mag en potència. L’única condició? abandonar la “realitat” en la que viuen la majoria d’éssers humans.

La trama de gran part del llibre transcorre amb els anys d’estudi d’en Quentin en aquesta universitat, amb les aventures i desventures que succeeixen durant 5 llargs anys que són tot excepte agradables. I és que encara que podria semblar que el llibre i la història ens sona, “Los Magos” és -tal com diu en Martin a la portada- a “Harry Potter” el que la nit al dia.

No tenim entre mans un llibre amb pre-adolescents o adolescents que viuen en un món fantàstic i corren aventures, no. En aquest cas, Lev Grossman, ens presenta una sèrie d’adolescents desil·lusionats del món, plens de conflictes no resolts, amb la deriva emocional típica de l’edat però sense un control o motivació que els ancori a alguna cosa, en definitiva, Grossman ens presenta uns personatges amb caràcters que es podrien definir en una frase: “ànima en pena”. En Quentin, especialment, és el paradigma d’ésser infeliç, d’anima de suïcida, incapaç d’apreciar i valorar la bellesa del món o les coses extraordinàries que passen al seu voltant; ell i la seva colla d’amics estudiants i aspirants a mags són personatges depressius, torturats per l’avorriment, la mort d’un germà, una homosexualitat no acceptada o un sentiment d’inferioritat malsana. Són uns personatges que es llencen a situacions estranyes, plenes de sexe explícit entre heteros i homosexuals, orgies desenfrenades, violència i alcohol per evitar el tedi del dia a dia. Se’ns mostra la cara més fosca, dolorosa i trista de l’adolescència.

Aquesta novel·la és estranya… molt estranya. No sabria identificar exactament quin regust em va deixar al finalitzar-la -i ja fa dies que la vaig acabar-. La història, tot i l’atmosfera depriment i auto-destructiva que l’envolta enganxa, interessa, no és d’aquelles novel·les en que és l’acció la que t’esperona a llegir més i més pàgines, no. En aquest cas qui t’esperona a devorar pàgines són les ganes de saber què els passarà als nostres protagonistes, però no les ganes de saber quines aventures correran sinó les ganes de saber com evolucionaran psicològicament, les ganes de saber -digeu-me cruel- si se suïcidaran i fins i tot les ganes de saber si hi haurà el típic happy end o no.

Lev Grossman agafa el patró bàsic de les històries d’iniciació i el gira, el retorça, el tortura i crea una novel·la no apte per a tots els públics.

Conclusió: Novel·la només apte per a ments torturades o pel contrari, amb les coses molt clares. Ni de conya és una novel·la infantil -com podria sembla per la portada-. És provocativa, difícil de qualificar i genera reaccions exagerades.

Títol: Los Magos
Títol Original: The Magicians
Autor: Lev Grossman
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

Aquest cap de setmana he finalitzat el primer llibre que llegeixo d’un nou autor com Brandon Sanderson, un autor molt prometedor, un autor que m’ha fet xalar de mala manera.

Tot i que Elantris té una sinopsi que no crida excessivament l’atenció i que està emmarcada dins del gènere de la fantasia -tot i que a la portada aparegui la paraula “ciència ficció”-, s’ha de dir que és una gran novel·la, una novel·la fantàstica que s’allunya dels típics tòpics, no hi apareixen mags, elfs, dracs ni res del que estem acostumats i tampoc és el típic viatge iniciàtic d’un jove més o menys simpàtic que acaba salvant el món. Elantris és una novel·la ben escrita, amb una trama ben ordida i uns personatges carismàtics que parteix d’una idea genial i original que crec que pot “revolucionar” el gènere.

Elantris havia estat una ciutat màgica, habitada per persones que eren considerades déus per la seva pell platejada i per la seva destresa en l’ús de la màgia dels Aon Dor, una màgia capaç de proporcionar tot el que hom desitgi, des de menjar a sistemes de transport instantani arreu del món. Durant segles, Elantris va compartir la seva saviesa, la seva cultura i la seva màgia amb qui ho demanés sense esperar o reclamar res a canvi, convertint-se en el centre del món, en una mena de deïtats reverenciades però mortals. Elantris, a més, era especial per la seva manera d’augmentar la població: un ciutadà normal i corrent un dia es llevava tranquil·lament i feia vida normal i al següent es llevava amb la pell platejada i amb accés a la màgia, convertint-se automàticament en elantri, independentment de la seva condició social original.
Però fa 10 anys un desastre de gran magnitud anomenat Reod es va abatre sobre Elantris i tota la seva raça, deixant-los sense poders i creant el caos en una nació que havia viscut en pau durant generacions. Ara, la maledicció d’Elantris s’anomena Shaod i s’abat sobre qualsevol ciutadà, ric o pobre, príncep o camperol, convertint-lo en un cadàver vivent que pateix un dolor etern sense possibilitat d’alleujament o curació.

La trama se centra principalment en tres personatges, les vivències dels quals seran el fil conductor de centenars de pàgines interessants, divertides i apassionants. Raoden, primer príncep hereu del regne d’ Arelon cau víctima de la Shaod i és desterrant, igual que centenars de persones abans que ell, a Elantris on haurà de fer front a una fam voraç i al dolor creixent i omnipresent mentre mira d’encaixar en la societat brutal i salvatge que en aquesta ciutat, avui maleïda, s’ha creat. Sarene, princesa de Toed, es converteix en vídua abans de celebrar un casament que esperava en candeletes, es veu obligada a residir a la cort del seu sogre si no vol trencar el contracte nupcial i l’aliança política entre Arelon i Toed, una aliança que els beneficia contra l’imperi Fjordell. Un imperi dirigit per fanàtics religiosos amb ànsies de convertir tota la població mundial per les bones o per les males; un imperi que acaba de designar un nou ambaixador a Arelon: Hrathen, un monjo d’alt rang responsable de l’esfondrament d’una república veïna, que ve a predicar la religió amb la missió de convertir el país abans de tres mesos si no vol veure com l’imperi passa per la pedra tot habitant del país.

Amb la presentació dels tres personatges principals, les seves vivències, les seves pors i els seus reptes personals tenim les bases d’una trama política, religiosa i mística de gran magnitud i profunditat, uns elements que sota la ploma de Sanderson conformen una excel·lent novel·la, amb diàlegs fluids, vius i molta amb força, que manté l’interès del lector donant-li peixet quan és necessari, descobrint respostes a mida que es plantegen noves preguntes mentre les trames principals, les subtrames, la mitologia i el fanatisme religiós s’entrellacen de forma magistral per acabar en un clímax com pocs, deixant oberta la porta a un nou món, un nou univers digne de ser relatat en més i més novel·les.

Amb Brandon Sanderson m’ha passat una mica com amb en Patrick Rothfuss i “El Nombre del Viento”, ha estat una aposta arriscada, car no coneixia res de l’autor, però una aposta que el boca-orella i la pluja de bones crítiques i elogis tant d’autors reconeguts, com del públic va fer que acceptés. Una aposta de la que he gaudit, que ha sortit bé, fantàsticament bé! En definitiva, Sanderson s’acaba de convertir en un d’aquells autors que cal vigilar d’aprop per aconseguir els seus últims treballs i gaudir-ne com cal.

Conclusió: Una fantàstica novel·la per “desconnectar” de la fantasia tradicional i/o tòpica, capaç de captar lectors aliens al gènere gràcies a la seva excel·lent qualitat i en un sol llibre!

Títol: Elantris
Títol Original: Elantris
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B – Zeta
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent Alt