StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Aquest cap de setmana he finalitzat el primer llibre que llegeixo d’un nou autor com Brandon Sanderson, un autor molt prometedor, un autor que m’ha fet xalar de mala manera.

Tot i que Elantris té una sinopsi que no crida excessivament l’atenció i que està emmarcada dins del gènere de la fantasia -tot i que a la portada aparegui la paraula “ciència ficció”-, s’ha de dir que és una gran novel·la, una novel·la fantàstica que s’allunya dels típics tòpics, no hi apareixen mags, elfs, dracs ni res del que estem acostumats i tampoc és el típic viatge iniciàtic d’un jove més o menys simpàtic que acaba salvant el món. Elantris és una novel·la ben escrita, amb una trama ben ordida i uns personatges carismàtics que parteix d’una idea genial i original que crec que pot “revolucionar” el gènere.

Elantris havia estat una ciutat màgica, habitada per persones que eren considerades déus per la seva pell platejada i per la seva destresa en l’ús de la màgia dels Aon Dor, una màgia capaç de proporcionar tot el que hom desitgi, des de menjar a sistemes de transport instantani arreu del món. Durant segles, Elantris va compartir la seva saviesa, la seva cultura i la seva màgia amb qui ho demanés sense esperar o reclamar res a canvi, convertint-se en el centre del món, en una mena de deïtats reverenciades però mortals. Elantris, a més, era especial per la seva manera d’augmentar la població: un ciutadà normal i corrent un dia es llevava tranquil·lament i feia vida normal i al següent es llevava amb la pell platejada i amb accés a la màgia, convertint-se automàticament en elantri, independentment de la seva condició social original.
Però fa 10 anys un desastre de gran magnitud anomenat Reod es va abatre sobre Elantris i tota la seva raça, deixant-los sense poders i creant el caos en una nació que havia viscut en pau durant generacions. Ara, la maledicció d’Elantris s’anomena Shaod i s’abat sobre qualsevol ciutadà, ric o pobre, príncep o camperol, convertint-lo en un cadàver vivent que pateix un dolor etern sense possibilitat d’alleujament o curació.

La trama se centra principalment en tres personatges, les vivències dels quals seran el fil conductor de centenars de pàgines interessants, divertides i apassionants. Raoden, primer príncep hereu del regne d’ Arelon cau víctima de la Shaod i és desterrant, igual que centenars de persones abans que ell, a Elantris on haurà de fer front a una fam voraç i al dolor creixent i omnipresent mentre mira d’encaixar en la societat brutal i salvatge que en aquesta ciutat, avui maleïda, s’ha creat. Sarene, princesa de Toed, es converteix en vídua abans de celebrar un casament que esperava en candeletes, es veu obligada a residir a la cort del seu sogre si no vol trencar el contracte nupcial i l’aliança política entre Arelon i Toed, una aliança que els beneficia contra l’imperi Fjordell. Un imperi dirigit per fanàtics religiosos amb ànsies de convertir tota la població mundial per les bones o per les males; un imperi que acaba de designar un nou ambaixador a Arelon: Hrathen, un monjo d’alt rang responsable de l’esfondrament d’una república veïna, que ve a predicar la religió amb la missió de convertir el país abans de tres mesos si no vol veure com l’imperi passa per la pedra tot habitant del país.

Amb la presentació dels tres personatges principals, les seves vivències, les seves pors i els seus reptes personals tenim les bases d’una trama política, religiosa i mística de gran magnitud i profunditat, uns elements que sota la ploma de Sanderson conformen una excel·lent novel·la, amb diàlegs fluids, vius i molta amb força, que manté l’interès del lector donant-li peixet quan és necessari, descobrint respostes a mida que es plantegen noves preguntes mentre les trames principals, les subtrames, la mitologia i el fanatisme religiós s’entrellacen de forma magistral per acabar en un clímax com pocs, deixant oberta la porta a un nou món, un nou univers digne de ser relatat en més i més novel·les.

Amb Brandon Sanderson m’ha passat una mica com amb en Patrick Rothfuss i “El Nombre del Viento”, ha estat una aposta arriscada, car no coneixia res de l’autor, però una aposta que el boca-orella i la pluja de bones crítiques i elogis tant d’autors reconeguts, com del públic va fer que acceptés. Una aposta de la que he gaudit, que ha sortit bé, fantàsticament bé! En definitiva, Sanderson s’acaba de convertir en un d’aquells autors que cal vigilar d’aprop per aconseguir els seus últims treballs i gaudir-ne com cal.

Conclusió: Una fantàstica novel·la per “desconnectar” de la fantasia tradicional i/o tòpica, capaç de captar lectors aliens al gènere gràcies a la seva excel·lent qualitat i en un sol llibre!

Títol: Elantris
Títol Original: Elantris
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B – Zeta
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent Alt

No fa ni dos minuts que he acabat de llegir el millor llibre, la millor història que he tingut el plaer de llegir en aquests trenta-un anys de vida. Si Orson Scott Card ja era un dels meus autors insigne i un del predilectes del tipus de literatura que m’agrada, que em fa gaudir i que estimula tot el meu ésser, després de llegir les prop de 410 pàgines de “Maestro Cantor” Scott Card s’ha convertit sense cap mena de dubte en l’AUTOR. I és que tot i que l’impacte és molt recent i ja sabem que el pas del temps ho varia tot -inclosos els sentiments més forts- Maestro Cantor ha pujat directament al Top10, a la primera posició, s’acaba de convertir en la meva novel·la estrella. Noto que m’ha deixat marca, em sento diferent, estic extasiat com poques vegades tot i la penosa edició d’Ediciones B i Zeta Bosillo -el llibre és ple de faltes, de paraules a les que els hi falten lletres, paraules que apareixen com bolets en frases on no pertoca i un llarg etcètera de despropòsits que demostren una falta de cura en la feina d’un editor descomunal-.

Maestro Cantor és una de les primeres novel·les d’en Card, anterior al seu gran èxit: “Ender’s Game”, i és un desenvolupament del relat  curt “L’Ocell Cantaire d’en Mikal” -inclòs a la recopilació Retrets i Lloances-. Un relat que fa uns mesos quan el vaig llegir ja em va impactar en certa manera. Maestro Cantor és considerada juntament amb Hart’s Hope i evidentment Ender’s Game, com les millor novel·les de Card. De fet la dura crítica nord-americana de l’època -Songmaster va ser publicat el 1980- esperava que Card no triomfés amb Ender al haver assolit ja el cim del seu talent; cosa que a bé de nosaltres, els seus lectors, evidentment no va ser així.

En aquesta fantàstica novel·la se’ns presenta la història de l’Ansset, un bell nen que de ben petit és separat a la força de la seva família i del seu entorn confortable i segur, per ser venut en una mena de mercat d’esclaus. Ansset, però, té la sort de ser reconegut com a potencialment apte per una escola una mica especial: La Casa del Cant. Ansset té una habilitat, té un talent extraordinari mai vist anteriorment: té la veu més prodigiosa i perfecta que La Casa del Cant hagi vist mai entre les seves parets. Ansset té el poder de magnificar les emocions de la gent. Amb l’ajuda de la seva mestra Esste, Ansset es convertirà en l’Ocell Cantaire personal de l’emperador de la galàxia Mikal, l’Ocell Cantaire més extraordinari que la història de la humanitat hagi vist mai, entrenat en el sublim art de cantar tan bellament que les seves cançons transmeten les idees i les emocions millor que les paraules i discursos que el millor orador pugi mai recitar. Després d’uns quants anys de vida monàstica a La Casa del Cant i de superar una dura prova, Asset amb només nou anys serà enviat a la Terra, la capital de l’imperi galàctic creat del no res pel tot poderós Mikal el Terrible, amb qui iniciarà una relació filial amb el ja vell emperador i es veurà, sense voler-ho, immers en les intrigues de palau.

Maestro Cantor és la novel·la paradigma d’en Card, és una novel·la ambientada en un Space Opera però clarament iniciàtica amb un nen alienat però amb un talent extraordinari que l’entorn i les circumstàncies faran que despunti per damunt de tot. La novel·la igual que Ender’s Game és una autèntica obra mestra dels sentiments, dels problemes que viu un nen superdotat en un món de mediocres, una oda a les emocions que en alguns moments són descrits amb tanta crueltat i detallisme que s’acosten al sadisme més pur. És Card en tot el seu poder, és Card amb la seva mestria per endinsar-se i endinsar-nos en la psicologia humana, en la d’aquells nens que ja no recordem que érem i en la d’aquells adults que som o serem. La història, clarament dividida en tres parts, agafa especial interès quan se centra en l’Ansset nen i l’Ansset avi i, al contrari que a Ender’s Game, la història no té el típic happy end que finalitza amb un heroi que retorna a casa triomfant, el final que ens prepara Card és un final que com la vida mateixa proporciona alguna que altra sorpresa i ens obre la porta a una reflexió filosòfica profunda que inconscientment ja hem anat fent al llarg de les pàgines d’aquest magnífic llibre.

Conclusió: Obra imprescindible per tots aquells que gaudiu de la literatura d’en Card. Imprescindible per aquells que us vàreu sentir identificats amb Ender. Imprescindible per aquells que gaudeixen d’una bona història amb quelcom més que no acció, trets i sexe.

Títol: Maestro Cantor
Títol Original: Songmaster
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B – Zeta
Gènere: Ciència Ficció – Iniciàtica
Nota: Obra Mestra

Aquesta nit passada vaig acabar de llegir-me un llibre sorprenent, un llibre que ja des dels seus orígens se salta el que és habitual.

El Libro Sin Nombre és un llibre sense títol i d’autoria desconeguda que va aparèixer del no res a Internet, a una editorial/impremta virtual anomenada lulu.com. De lulu.com va saltar a les xarxes socials amb un gran rebombori i un boca-orella digital, causat en gran part per la misteriosa història del llibre i els intensos debats de si era una obra sorgida de la ploma d’Stepehn King o Quentin Tarantino, que va provocar que finalment una editorial tradicional s’interessés per la novel·la i decidís publicar-la en paper. Temps després encara no se sap qui és l’autor, i les editorials parlen amb l’escriptor via mail, un escriptor que signa amb el nom d’un des seus personatges: Kid Bourbon.

El Libro Sin Nombre ens situa en un present sense especificar, a la ciutat de mala fama i oblidada de la ma de Déu: Santa Mondega. Una ciutat on hi regna el caos, on la delinqüència i la violència forma part del dia a dia. Una ciutat ignorada pel govern federal que cada cinc anys, puntualment durant el festival Lunar, pateix un eclipsi solar total. Un fenomen estrany que porta a la ciutat personatges obscurs i indesitjables. Durant el festival Lunar de fa cinc anys, un misteriós personatge anomenat Kid Bourbon va arribar a la ciutat i va provocar una de les majors massacres que s’hi han vist mai. Ara, cinc anys després, quan tothom donava per mort aquest malson, el dia de l’eclipsi s’acosta i en Kid Bourbon ha tornat a la ciutat cercant venjança.
L’aparició en escena d’en Kid Bourbon es barreja amb la cacera d’una estranya gemma anomenada Ojo de la Luna protagonitzada per dos monjos karatekes ingenus i pels elements més sinistres i violents de la ciutat. I és que es diu que qui posseeix aquesta gemma aconsegueix sobreviure la mort, aconsegueix el poder de la immortalitat.

La novel·la és un thriller, no és una novel·la negra o policíaca, és un autèntic thriller cinematogràfic, amb un ritme vertiginós, amb una acció trepidant i una violència desbordant. El que més sorprèn de la lectura d’aquestes pàgines és que les escenes d’acció i de violència són escenes que recorden l’estil de Quentin Tarantino o el del Robert Rodríguez d’Abierto Hasta el Amanecer. Les pàgines del llibre aconsegueixen que el lector visqui cada capítol, cada nova subtrama, cada nou descobriment, amb un suspens creixent. Que visqui la història enganxat a les seves planes i s’imagini perfectament l’acció talment com si l’estigués veient a la gran pantalla.

La lectura dels primers capítols fluixeja una mica. Una narració inicial estranya i una edició castellana que necessita d’una revisió urgent, poden fer distreure aquell lector menys disciplinat; però encara que els primers dos o tres capítols no aporten gran cosa i bàsicament es limiten a presentar els personatges i la trama, a mida que s’avança en la lectura l’acció va agafant inèrcia, es va accelerant i va adquirint aquell ritme cinematogràfic addictiu tant característic de la novel·la. A mesura que la trama es desenvolupa i ens anem acostant a les últimes pàgines, el misteri, les sorpreses, les morts, la violència gratuïta, la sang i les vísceres omplen paràgraf rere paràgraf en una orgia de destrucció desenfrenada.

El final de la novel·la és com a mínim estrany. No sé si expressament o no, l’autor desconegut de la trama ens proporciona dos finals clarament cinematogràfics. Un primer final a sis o set capítols d’acabar el llibre amb una gran explosió d’acció al més pur estil Kill Bill, i un altre final sorprenent i un pèl misteriós que acaba per lligar tots els fils argumental oberts.

Conclusió: Una novel·la no apta per a cardíacs o gent que no gaudeix amb les pelis d’en Tarantino o d’en Robert Rodríguez. Un bon thriller amb un misteri creixent i amb un final sorprenent. En definitiva, una gran descoberta que obre un nou camp en la literatura contemporània.

Títol: El Libro Sin Nombre
Títol Original: The Book With No Name
Autor: Anònim
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ficció – Thriller
Nota: Excel·lent

Ahir a la nit vaig acabar de llegir Ender en el Exilio després de només tres “estones” -de varies hores- de llegir compulsivament. Un llibre fantàstic d’un dels meus escriptors predilectes: l’Orson Scott Card. Gràcies a la meva llibretera de confiança -moltes gràcies Àngels!-, he pogut tenir a les meves mans i llegir aquesta esperadíssima novel·la de l’Univers Ender abans que oficialment es posés a la venda, de fet surt a la venda demà dimecres 17 de març.

Ender en el Exilio se situa cronològicament entre el final de El Juego de Ender i La Voz de los Muertos i segons el mateix Card se situaria entre el capítol 14 i 15 de El Juego de Ender. Es podria considerar com una obra paral·lela a la saga de l’Ombra (saga Bean) tot i que centrada en Ender. Res a veure, com podreu veure, amb les ressenyes o la informació de contraportada que corren per internet i que situen l’acció 400 anys després de El Juego de Ender centrant l’acció a la colònia Ganges.

Aquesta nova novel·la comença un any després del final de la guerra contra els Insectors i quan els nens, els genis militars de l’Escola de Batalla, comencen a tornar als seus països d’origen, mentre que a l’Andrew Ender Wiggin no se li permet gaudir del mateix privilegi per por de les tensions que aixecaria que l’heroi de la humanitat, el més gran geni militar de tots els temps, acabés dirigint les forces militars dels Estats Units d’Amèrica. Com que Ender no pot tornar a casa, se li ofereix ser el governador del primer món insector colonitzat per la humanitat, càrrec que accepta acompanyat de la seva germana Valentine. És en aquest punt quan comença el nostre viatge, la nostra història.

Durant un viatge relatiu de dos anys, 40 anys per a la resta de la humanitat, Ender i Valentine -que no fan el viatge en èxtasi- viuen a la nau comandada per l’Almirall Quincy Morgan, un investigant i repassant tots els informes dels xenobiòlegs de tots els móns insectors descoberts i colonitzats i l’altra escrivint la Història de l’Escola de Batalla i de les Guerres Fòrmiques. Durant aquest viatge veiem com Ender va formant-se com a futur governador, com arriba a conèixer tots els colons pel seu nom i cognom mentre fa front a diverses intrigues, una d’elles encapçalada per l’Almirall Morgan que tenia planejat usurpar el poder i dirigir la colònia “controlant” a Ender. Enfrontament que se soluciona amb la mestria inigualable i sorprenent d’Andrew Wiggin.

Ender passa uns quants anys a Shakespeare com a governador -primer imposat per la F.I. i després com a governador electe- i ja cap al final del seu govern, viatja pel planeta acompanyat d’Abra per tal de localitzar un nou assentament per una nova nau de colons enviada des de la Terra. Durant aquest viatge d’exploració Ender i Abra localitzen unes estranyes estructures insector, i allí descobreixen una larva de Reina insector fertilitzada i apunt per regenerar l’espècie. Ender i la reina inicien una relació de descobriment mutu i el gran viatge ja conegut i descrit als llibres de la Saga d’Ender, amb una primera parada a la colònia Ganges on es trobarà a Virlomi -clar enllaç amb la saga de l’ombra-, on haurà de fer front a les intrigues d’en Randall Firth que es creu el fill d’Aquilles però que realment és el fill perdut d’en Julian Bean Delphiki i Petra Arkanian.

Aquesta nova novel·la de l’univers Ender és fantàstica, no arriba al nivell de “sorpresa” del Juego de Ender ja que és quelcom extremadament difícil, però és igualment bona, de lectura fàcil, intensa, amb el toc intimista i psicològic característic d’en Card, on es nota la maduresa com a escriptor del mateix Card, que és capaç de transportar-te dins de la nau que duu els germans Wiggin a Shakespeare, capaç d’immersar-te dins el cap d’Ender, capaç d’arrancar-te una llàgrima en algun moment especialment emotiu i capaç, en definitiva, de fer de manera excel·lent la feina de tot bon escriptor: transportar-te a una altra realitat i fer-la creïble.

Conclusió: Un gran llibre que ens aporta més detalls de la vida d’Ender, de l’univers d’Ender i que lliga les dues grans sagues de la ciència ficció actual. Imprescindible si voleu comprendre més aquest món i a Orson Scott Card.

Títol: Ender en el Exilio
Títol Original: Ender in Exile
Saga/Núm.: Ender’s Game. 2on volum
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent Alt

Aquest cap de setmana, com una mena de prèvia a la lectura de Ender en el Exilio, m’he llegit aquest conte curt d’un dels meus autors predilectes: Orson Scott Card.

Aquest llibre, només amb aquesta curta història sobre un Nadal a l’Escola de Batalla, tenia sentit fa un any quan es va publicar perquè incloïa el primer capítol de l’esperadíssim Ender’s Exile que sortirà a la venda -en castellà- aquest dimecres dia 17 de Maig. Si, també té sentit pels fanàtics de la sèrie d’Ender, no ho negarem, però pel meu gust el petit conte era això, massa petit.

Guerra de Regalos ens situa a l’Escola de Batalla just quan Ender encara hi era, per tant ens situem en un temps contingut dins del Ender’s Game però amb un altre protagonista i amb algun “cameo” dels nostres coneguts i estimats genis militars. Zeck Morgan és el protagonista d’aquesta novel·la curta, un nen que com Andrew Wiggin i la resta dels companys que hem conegut al llarg de totes les novel·les d’aquesta sèrie va ésser escollit per les seves capacitats mentals i militars per a lluitar contra els Insectors; però, el que fa que la història d’en Zeck sigui diferent és que la família Morgan i ell mateix son uns devots i fanàtics cristians pacifistes.

Zeck és dut a l’Escola de Batalla i entrenat, però sempre fidel a les seves conviccions es nega a participar en qualsevol acció bèl·lica, fet que provoca que tant professors com alumnes el vaig desplaçant i deixant de banda mica en mica. Amb una intel·ligència extraordinària en Zeck serà capaç d’enfrontar alumnes i crear situacions inestables per tal d’aconseguir que el retornin a casa amb el seu estimat i adorat pare.
Quan un nen d’origen holandès fa un regal a un compatriota seu en motiu d’una festivitat tradicional del seu país emmarcada dins del Nadal, Zeck veurà els seus drets religiosos lesionats i ho denunciarà als professors, que amb la política de prohibir tota expressió religiosa provocarà un enfrontament, una lluita, dins l’escola entre les diferents religions i tradicions existents a causa de la gran varietat de procedències dels alumnes. Un conflicte que serà resolt, altre cop, per el nostre estimat Ender Wiggin que al acostar-se i entendre un Zeck completament aïllat el farà replantejar algunes d’aquestes creences suposadament inamovibles.

La novel·la en si no aporta gran cosa a la saga, de fet podria ser tranquil·lament un capítol secundari de El Juego de Ender, però coneixent a en Card, de ben segur que en el seu moment li van quedar ganes d’explicar el conflicte entre religions i ho ha aprofitat per fer una novel·la curta -menys de 100 pàgines- amb un Ender que amb prou feines apareix per tal de donar-li una mica de cos a tot plegat. La resta del llibre encara aporta menys a l’univers Ender ja que només conté el pròleg d’en Miquel Barceló que serveix per “recordar” les anteriors novel·les i la presentació de la gran novetat llargament esperada: la continuació d’Ender’s Game: Ender’s Exile.

A mi personalment aquesta novel·la curta de fàcil lectura l’únic que m’ha aportat ha estat una re-immersió, anys després, a l’univers Ender i a l’atmosfera de l’Escola de Batalla per poder encarar completament motivat la lectura d’Ender en el Exilio.

Conclusió: Novel·la curta, de fàcil lectura, distreta però prescindible.

Títol: Guerra de Regalos
Títol Original: War of Gifts
Saga/Núm.: Ender’s Game. Història a incloure en el 1er volum
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Aprovat