StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Arribem al final d’aquesta tetralogia creada i iniciada per en Christopher Paolini ara ja fa més de deu anys. Finalment esbrinarem com acaba la guerra dels Vardens contra Galbatorix, per fi sabem si Saphira i Eragon -l’única esperança per als revoltats- seran capaços de sortir victoriosos de la trobada amb Galbatorix. També esbrinarem quin és l’esdevenir dels dracs ara que sembla que només manca un ou de drac per néixer i que Saphira és l’última femella de l’espècie i potser podrem esbrinar, també, que passa amb Arya i Eragon -o no-.

El Llegat és la mostra, la prova, que des que Paolini amb 15 anys va començar a escriure Eragon ha passat més d’una dècada, una dècada que l’ha permès evolucionar en la manera d’escriure o potser més aviat en la manera de pensar i estructurar el pensament. Tot i que aquest últim volum continua essent fantasia de la típica i és l’etapa final del clàssic viatge iniciàtic, es nota una certa maduresa en la trama. No són aquelles línies tirant a infantils d’Eragon i tal com ja he esmentat en les altres ressenyes de la saga, els personatges són més complexos i més profunds -tampoc us penseu que massa-.

El que més m’ha agradat/sorprès d’aquest últim llibre és el final, si, el final! I és quan arriba el moment que dius: “bé, ja està, s’ha acabat” encara manquen unes quantes desenes de pàgines per finalitzar el llibre, la trama continua i afronta -d’una manera excessivament superficial, tot s’ha de dir- el després. Dona resposta en certa manera a la pregunta que molts cops et fas quan finalitzes un llibre o una peli d’aventures que normalment acaba amb l’heroi convertit en heroi i el dolent alimentant els cucs: “i després què!?”.
Per desgràcia aquesta mena de final, l’esquema i la manera de relatar-ho recorda massa, excessivament, al gran mestre. Ara no em recorda a Star Wars sinó que em porta a la memòria l’esquema del final de El Senyor dels Anells.

Conclusió: Si has aconseguit arribar fins a El Llegat, si t’has llegit Eragon, Eldest i Brising i has passat una bona estona, evidentment no et pots perdre El Llegat. És un llibre que segueix amb l’esquema dels anteriors: entretingut, divertit i d’aventures. Simplement els llibres de la saga formen part del gran gruix de llibres de fantasia produïts en els últims anys que entretenen però no van més enllà.

Títol: Llegat
Títol Original: Inheritance
Saga/Núm.: El Llegat, 4t volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

Reprenem les aventures d’Eragon, Saphira, Roran i els seus companys i amics en aquest tercer i penúltim llibre del cicle El Llegat. En aquest nou volum, es nota el creixement i maduresa narrativa d’en Paolini que fins i tot deixa de banda l’esquema de Star Wars que fins ara havia seguit gairebé al peu de la lletra per desenvolupar les línies generals de la trama i passar a engruixir la pila de novel·les de fantasia que segueixen l’esquema tradicional del viatge iniciàtic.

En aquest volum Paolini continua amb el desenvolupament en paral·lel de la història d’Eragon i la del seu cosí Roran seguint estrictament aquest esquema ja tant gastat del creixement d’un heroi a partir d’un pobre desgraciat que em esmentat anteriorment. Mentre que un segueix un camí d’aprenentatge i de domini de la màgia, l’altre fa un camí centrat en el poder que li proporciona la seva passió per Katrina i l’astúcia i intel·ligència que sembla potenciar-se a mida que les pàgines passen. Roran, efectivament, s’acaba convertint per mèrits propis en un cabdill dels Vardens i fins i tot aconsegueix fer ombra al seu cosí Eragon sense massa ajuda de la màgia o dels dracs.
En certa manera, la contraposició que fa Paolini de les característiques, capacitats i caràcters d’Eragon i Roran és una contraposició de poders, un esquema de competència de dos poders: la màgia i la intel·ligència, tots dos moguts per passions i una ferma determinació, l’eliminació de Galbatorix pel mal que ha causat al Genets i Dracs i el derrocament de Galbatorix per la seguretat de la seva estimada Katrina. Dos fi diferents, però amb una mateixa conseqüència: la mort de l’usurpador.

Com més anys han anat passat i com més feina d’escriure i polir l’estil ha fet Christopher Paolini, millor ha desenvolupat les novel·les de la saga, es nota un creixement com a autor i l’introducció de temes més psicològics i personatges menys plans, proporciona un valor afegit a una història que esdevé una història d’aventures que comença de forma simple i massa infantil i assoleix un nivell decent -vist des del punt de vista d’un adult fart de llegir fantasia-.
Encara que sembli que la crítica és dura i que els llibres no m’han convençut, de fet són uns bons llibres per passar una bona estona. Compleixem amb el seu objectiu: entretenir i és evident que el temps ha posat a lloc el furor que en el seu dia va despertar Eragon i Paolini -fins i tot van fer-ne una pel·lícula-, és “simplement” una bona saga però incapaç d’assolir un nivell d’excel·lència narrativa o de concepte prou atractiva per esdevenir res més que una història més en l’ampli món de la fantasia.

Conclusió: Una bona novel·la que fa de pont pel final de la saga, amb més qualitat que les precedents, més història i subtrama que augmenten l’interès del conjunt. Si us va agradar Eragon o Eldest, no us podeu perdre Brisingr

Títol: Brisingr
Títol Original: Brisingr
Saga/Núm.: El Llegat, 3r volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

Continuem amb les ressenyes de les novel·les de la saga El Llegat de Christoper Paolini…

En aquest segon volum de la saga reprenem la trama allà on s’havia quedat, al final de la batalla de la capital del regne nan. Seguidament i després d’alguna sorpresa d’última hora, Eragon i Saphira, juntament amb Orik, emprenen el viatge cap a les terra dels elf per continuar amb el seu aprenentatge i així mirar de desenvolupar tot el potencial possible per tal de poder fer front a un enemic que fa segles que es prepara i es va fent fort: Galbatorix. Mentre tant, Roran, el cosí d’Eragon torna al poble per mirar d’iniciar una nova vida i mirar d’aconseguir el permís d’Sloan per casar-se amb Katrina, però… els servidors de l’imperi volen capturar-lo per arribar fins a Eragon.

En aquesta novel·la es comença a notar una certa maduresa d’en Paolini, la trama i sobretot els personatges, tot i que encara resulten bastant plans, ja no ho són tant com a Eragon; mica en mica l’autor va desenvolupant els personatges principals i fa que la saga comenci a adquirir un cert atractiu més enllà del simple entreteniment. No estic dient que es faci masses preguntes filosòfiques o que miri de ser transcendental, però com a mínim Paolini comença a aportar un rerefons, una moral i una ètica als dos personatges que duen el fil conductor d’aquest llibre: Eragon i Roran que donen un petit valor afegit a la trama.

Si a la primera novel·la vèiem com les línies generals de l’historia eren molt semblants a Star Wars: A New Hope, en aquest segon llibre seguim igual i la trama torna a assemblar-se sospitosament massa a Star Wars: Empire Strikes Back. Eragon un aprenent de Genet va a un món estrany a aprendre d’un mestre, l’últim genet viu, que es troba a les últimes i que s’oculta de l’imperi i de Galbatorix -canvieu Eragon per Luke, Oromir per Yoda i Galbatorix per Palpatine- i per una sèrie de circumstàncies, resulta que ha de deixar el seu entrenament a mitges…
Encara que sembli que les línies anteriors són una crítica ferotge a l’originalitat d’en Paolini… no ho són del tot, és un esquema que funciona i Eldest és una bona història que gràcies a explicar paral·lelament l’entrenament d’Eragon i les aventures d’en Roran es fa fàcil de digerir, passa volant i fa gaudir d’una bona estona

Conclusió: Si us va agradar mínimament Eragon, continueu amb Eldest, no us decebrà ja que és millor que el seu precedent i també ens assegura una molt bona estona de lectura.

Títol: Eldest
Títol Original: Eldest
Saga/Núm.: El Llegat, 2n volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial – La Galera
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

Aquests dies estic fent l’exercici de rellegir els llibres de la saga El Llegat de Christopher Paolini ja que tinc ganes de llegir l’última novel·la de la saga que s’ha publicat fa poc temps. De fet amb prou feines recordava els grans trets de la trama -ja fa uns anys que me’ls vaig llegir- i se’m barrejaven conceptes amb d’altres sages de fantasia que en comparteixen certs aspectes.
De pas engruixiré aquest bloc amb les ressenyes corresponents. Així doncs… comencem!

Fa un temps, quan em vaig llegir Eragon per primer cop recordo que em va semblar una gran aventura i un bon llibre que, tot i no aportar res nou, em va proporcionar unes quantes hores de diversió i un aire de renovació al gastat gènere de la fantasia del que he llegit, potser, masses exemples que semblen haver sortit del mateix motlle. Segueixo pensant que Eragon és una novel·la prou bona -especialment per passar una bona estona o per iniciar a algú en la fantasia- tot i que la trama és simple, predictible i es troba a faltar els clarobscurs que fan els personatges i les històries més interessants.

Aquesta primera novel·la ens explica la història d’Eragon un jove granger, orfe, que un dia mentre era de caça troba una misteriosa pedra blava. Una pedra que resultarà ser un ou de drac, un drac que l’ha escollit a ell per ser el seu genet i així ressuscitar l’antiga ordre dels Genets de Dracs i lluitar contra el malvat Galbatorix. Després que els agents de Galbatorix assassinessin el seu tiet i pare, Eragon amb Saphira i Brom iniciaran una perillosa persecució per encalçar aquests assassins i així satisfer el sentiment de venjança, mentre Brom, explicarà a Eragon els secrets de la màgia i la història dels Genets.

Un dels gran defectes, però a la vegada crec que és una bona aposta, és que la trama s’assembla sospitosament massa a una de les sages més grans de la història de les últimes dècades: Star Wars. Penseu-hi un moment els que hàgiu llegit la novel·la: canvieu els països per planetes, Brom per Obi-Wan, Eragon per Luke, Galbatorix per l’Emperador, els Vardens per l’Aliança Rebel, els Genets pels Jedi i fins i tot Saphira per R2D2. Us sona de res?
Com deia, la trama és perfectament predictible -sobretot si sou fans de Star Wars (la trilogia original)- però això no impedeix que -si com jo- sou capaços de llegir les pàgines sense pensar en res mes, endinsant-vos en el que Paolini ens vol explicar, gaudiu d’una bona història per molt calcada que sigui a una que ja coneixem. Això si, si no us agrada Star Wars o, mínimament, la fantasia millor passeu de llarg d’aquesta saga.

Conclusió: Un llibre decent, amb una aventura entretinguda, recomanable però sense més pretensions. Entreteniment pur i dur que repeteix esquemes de la vella escola de la fantasia que asseguren l’èxit que, en el seu dia, va tenir la novel·la, tot i que els anys transcorreguts -potser també la meva edat- i l’aparició de figures com Patrick Rothfuss o Brandon Sanderson hagin relegat Eragon i Paolini a segona divisió.

Títol: Eragon
Títol Original: Eragon
Saga/Núm.: El Llegat, 1r volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial – La Galera
Gènere: Fantasia
Nota: Bé