StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Continuem amb les ressenyes de les novel·les de la saga El Llegat de Christoper Paolini…

En aquest segon volum de la saga reprenem la trama allà on s’havia quedat, al final de la batalla de la capital del regne nan. Seguidament i després d’alguna sorpresa d’última hora, Eragon i Saphira, juntament amb Orik, emprenen el viatge cap a les terra dels elf per continuar amb el seu aprenentatge i així mirar de desenvolupar tot el potencial possible per tal de poder fer front a un enemic que fa segles que es prepara i es va fent fort: Galbatorix. Mentre tant, Roran, el cosí d’Eragon torna al poble per mirar d’iniciar una nova vida i mirar d’aconseguir el permís d’Sloan per casar-se amb Katrina, però… els servidors de l’imperi volen capturar-lo per arribar fins a Eragon.

En aquesta novel·la es comença a notar una certa maduresa d’en Paolini, la trama i sobretot els personatges, tot i que encara resulten bastant plans, ja no ho són tant com a Eragon; mica en mica l’autor va desenvolupant els personatges principals i fa que la saga comenci a adquirir un cert atractiu més enllà del simple entreteniment. No estic dient que es faci masses preguntes filosòfiques o que miri de ser transcendental, però com a mínim Paolini comença a aportar un rerefons, una moral i una ètica als dos personatges que duen el fil conductor d’aquest llibre: Eragon i Roran que donen un petit valor afegit a la trama.

Si a la primera novel·la vèiem com les línies generals de l’historia eren molt semblants a Star Wars: A New Hope, en aquest segon llibre seguim igual i la trama torna a assemblar-se sospitosament massa a Star Wars: Empire Strikes Back. Eragon un aprenent de Genet va a un món estrany a aprendre d’un mestre, l’últim genet viu, que es troba a les últimes i que s’oculta de l’imperi i de Galbatorix -canvieu Eragon per Luke, Oromir per Yoda i Galbatorix per Palpatine- i per una sèrie de circumstàncies, resulta que ha de deixar el seu entrenament a mitges…
Encara que sembli que les línies anteriors són una crítica ferotge a l’originalitat d’en Paolini… no ho són del tot, és un esquema que funciona i Eldest és una bona història que gràcies a explicar paral·lelament l’entrenament d’Eragon i les aventures d’en Roran es fa fàcil de digerir, passa volant i fa gaudir d’una bona estona

Conclusió: Si us va agradar mínimament Eragon, continueu amb Eldest, no us decebrà ja que és millor que el seu precedent i també ens assegura una molt bona estona de lectura.

Títol: Eldest
Títol Original: Eldest
Saga/Núm.: El Llegat, 2n volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial – La Galera
Gènere: Fantasia
Nota: Bé Alt

Aquests dies estic fent l’exercici de rellegir els llibres de la saga El Llegat de Christopher Paolini ja que tinc ganes de llegir l’última novel·la de la saga que s’ha publicat fa poc temps. De fet amb prou feines recordava els grans trets de la trama -ja fa uns anys que me’ls vaig llegir- i se’m barrejaven conceptes amb d’altres sages de fantasia que en comparteixen certs aspectes.
De pas engruixiré aquest bloc amb les ressenyes corresponents. Així doncs… comencem!

Fa un temps, quan em vaig llegir Eragon per primer cop recordo que em va semblar una gran aventura i un bon llibre que, tot i no aportar res nou, em va proporcionar unes quantes hores de diversió i un aire de renovació al gastat gènere de la fantasia del que he llegit, potser, masses exemples que semblen haver sortit del mateix motlle. Segueixo pensant que Eragon és una novel·la prou bona -especialment per passar una bona estona o per iniciar a algú en la fantasia- tot i que la trama és simple, predictible i es troba a faltar els clarobscurs que fan els personatges i les històries més interessants.

Aquesta primera novel·la ens explica la història d’Eragon un jove granger, orfe, que un dia mentre era de caça troba una misteriosa pedra blava. Una pedra que resultarà ser un ou de drac, un drac que l’ha escollit a ell per ser el seu genet i així ressuscitar l’antiga ordre dels Genets de Dracs i lluitar contra el malvat Galbatorix. Després que els agents de Galbatorix assassinessin el seu tiet i pare, Eragon amb Saphira i Brom iniciaran una perillosa persecució per encalçar aquests assassins i així satisfer el sentiment de venjança, mentre Brom, explicarà a Eragon els secrets de la màgia i la història dels Genets.

Un dels gran defectes, però a la vegada crec que és una bona aposta, és que la trama s’assembla sospitosament massa a una de les sages més grans de la història de les últimes dècades: Star Wars. Penseu-hi un moment els que hàgiu llegit la novel·la: canvieu els països per planetes, Brom per Obi-Wan, Eragon per Luke, Galbatorix per l’Emperador, els Vardens per l’Aliança Rebel, els Genets pels Jedi i fins i tot Saphira per R2D2. Us sona de res?
Com deia, la trama és perfectament predictible -sobretot si sou fans de Star Wars (la trilogia original)- però això no impedeix que -si com jo- sou capaços de llegir les pàgines sense pensar en res mes, endinsant-vos en el que Paolini ens vol explicar, gaudiu d’una bona història per molt calcada que sigui a una que ja coneixem. Això si, si no us agrada Star Wars o, mínimament, la fantasia millor passeu de llarg d’aquesta saga.

Conclusió: Un llibre decent, amb una aventura entretinguda, recomanable però sense més pretensions. Entreteniment pur i dur que repeteix esquemes de la vella escola de la fantasia que asseguren l’èxit que, en el seu dia, va tenir la novel·la, tot i que els anys transcorreguts -potser també la meva edat- i l’aparició de figures com Patrick Rothfuss o Brandon Sanderson hagin relegat Eragon i Paolini a segona divisió.

Títol: Eragon
Títol Original: Eragon
Saga/Núm.: El Llegat, 1r volum
Autor: Christopher Paolini
Editorial: Roca Editorial – La Galera
Gènere: Fantasia
Nota: Bé

Ja està, ja he acabat la trilogia més impressionant que he llegit en els últims anys, ja he finalitzat una lectura apassionant i absorbent com poques: Mistborn d’en Brandon Sanderson. I és que, sense cap mena de dubte, Sanderson s’ha convertit en un autor referent del gènere de la fantasia i un autor referent de la meva biblioteca personal. Pocs com ell poden inventar-se i desenvolupar un món com el de “Imperio Final” amb una màgia basada en la física newtoniana i l’ús de la religió i el misticisme d’una manera tant brillant per construir una trama, una història, de més de 2200 pàgines que t’absorbeix i et fa participar. Especialment en el primer i l’últim volum.

A El Héroe de las Eras reprenem la història iniciada a El Imperio Final i deixada clarament a mitges a El Pozo de la Ascensión. Ha passat un any des que Elend Venture va perdre el tron i Vin va alliberar “Ruina”, ara miren de construir un futur per a la població d’arreu de l’imperi mentre veuen com la boira cada dia triga més i més a desaparèixer sota la influencia del sol, com la pluja de cendra s’ha accentuat de tal manera que a moltes zones comença a cobrir la terra i a destruir cultius, com els Kolos -bèsties infernals i aparentment incontrolables- antigament sota control del Lord Legislador es passegen, ara, per arreu de l’imperi sembrant el caos i segant vides a tort i a dret, com els habitants de Terris han estat desterrats i la majoria de guardadors han caigut a mans dels Inquisidors, en definitiva, com sembla que s’aproxima a ritme accelerat el dia de la fi del món.

En aquest volum trobarem la resposta a moltes preguntes plantejades en els altres dos llibres, respostes a noves preguntes, descobrirem les motivacions del Lord Legislador, com és que va esdevenir un emperador gairebé immortal que va regir l’imperi durant mil anys i com es va crear aquest estrany món a mans de Ruina i Conservación. Aprofundirem en la psicologia i la relació de Vin i Elend però també guanyaran protagonisme personatges con Sazed, Fantasma i Brisa; tot plegat amb una narració que gaudeix d’un bon ritme que es torna trepidant en els últims capítols ajudant a assolir un clímax capaç d’arrancar una emoció al lector.

Sanderson és un mestre en fer veure al lector les coses tal qual les està vivint el personatge sense deixar masses pistes de cap a on conduirà la trama, hi ha parts que resulten evidents, però d’altres resulten esdevenir autèntiques sorpreses que faran augmentar l’estima del lector per la història. Jugarà amb la religió, la mitologia, les profecies i els diferents punts de vista i motivacions dels personatges per moure la trama general a la vegada que condueix al lector per tot aquest bast món.

I sense ànims de desvetllar-vos massa més -sempre és agradable anar descobrint les coses mentre gaudeixes de la lectura-, us animo a adquirir aquesta magnífica trilogia que trenca d’una vegada per totes els tòpics tolkienians i obre la porta a una revolució en el gènere de la fantasia. Per fi! aire fresc! sang nova! Visca!

Conclusió: Imprescindible, Imperdible, d’obligada lectura. Marca un abans i un després al gènere. Oblideu-vos de les històries repetitives, oblideu-vos de personatges plans únicament motivats pel bé o el mal pur, oblideu-vos dels herois i antiherois clàssics, ha arribat Brandon Sanderson!

Títol: El Héroe de las Eras
Títol Original: The Hero of Ages
Saga/Núm.: Nacidos de la Bruma (Mistborn) / 3r volum
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Obra Mestra

Brandon Sanderson s’està convertint en un dels meus autors predilectes -amb permís d’en Scott Card i altres autors mítics i consagrats-. I és que encara no he llegit res seu que no m’hagi deixat impressionat, que no m’hagi deixat amb “ganes de més”. Aquest segon volum de la trilogia Nacidos de la Bruma o Mistborn és altre cop genial, si que potser ja no té l’element de sorpresa del primer llibre on la nova manera de veure la màgia, l’estructura de la societat i l’entorn on es desenvolupa l’acció era pur aire fresc en un gènere gris i apagat – a excepció d’en George R.R Martin o en Patrick Rothfuss- però continua desenvolupant una història super interessant amb un ritme clar, fàcil i addictiu.

Tal com diu la nota de Publisher Weekly: Voleu saber què va passar després de que guanyessin els bons? Sanderson respon a aquesta pregunta amb els dos següents llibres de la trilogia, continua la història però en comptes de seguir el clàssic viatge d’iniciació de l’heroi, aquest comença i finalitza al primer volum. Mentre que El Imperio Final era auto-conclusiu, aquest segon volum ja segueix l’estàndard de les trilogies i deixa un porta oberta que duu directament a El Héroe de las Eras plantejant una nova trama basada en la llegenda i la profecia de Terris sobre Alendi que apareix recurrentment al primer volum.

Què va passar el dia després de la mort del Lord Legislador? Què va passar amb la rebel·lió skaa? I, ara que Kelsier és mort, què passarà amb l’estranya banda de lladregots que van lluitar contra l’establishment? Elend Venture s’ha convertit en rei de Luthandel i amb l’ajuda de Vin i la Banda de Kelsier, mira de dur a la pràctica les seves idees polítiques mentre mira d’evitar una guerra oberta amb altres nobles que volen conquerir la ciutat a la cerca dels famosos dipòsits d’atium del Lord Legislador. Mentre tant, Sazed que ha anat pel món a predicar les seves religions fa un descobriment pertorbador: les bromes no marxen ja amb la sortida del sol i sembla que comencen a matar gent.
Amb aquest punt de partida, aquest segon llibre respon aquelles preguntes que tothom es fa davant del típic happy end del gènere a la vegada que profunditza més i més en el sistema de màgia “newtonià” que s’ha tret de la màniga en Sanderson i, després de la desaparició de l’omnipresent Kelsier, la novel·la ajuda a situar en primer pla altres personatges de la trama aconseguint dotar-los d’una profunditat genial.

Conclusió: Un altre genial novel·la d’en Brandon Sanderson, un excel·lent narrador que aconsegueix enganxar des de la primera plana fet que dona ales a les 700 i escaig pàgines del llibre. Tot i no ser tant sorprenent com El Imperio Final, és un llibre 100% recomanable, que trenca esquemes del gènere fantàstic i que fa gaudir increïblement d’una molt bona història.

Títol: El Pozo de las Ascensión
Títol Original: The Well of Ascension
Saga/Núm.: Nacidos de la Bruma (Mistborn) / 2n Volum
Autor: Brandon Sanderson
Editorial: Ediciones B
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent

Per recomanació de l’Àngels -la meva llibretera de tota la vida- aquestes passades vacances vaig agafar el primer llibre d’aquesta trilogia sobre vampirs i éssers de la nit escrita per un autor rus de nom Sergei Lukyanenko. La veritat és que no tenia masses ànims per encarar novel·les d’aquest estil -m’esperava alguna cosa com Crepuscle o Retrum- però aprofitant les estones mortes al transport públic vaig començar a llegir les primeres línies de “Guardianes de la Noche” i ja no vaig poder parar fins a finalitzar la trilogia: “Guardianes del Dia” i “Guardianes del Crepusculo”.

Ens situem en la Rússia del canvi de mil·lenni, més concretament a la seva capital: Moscou. Allà descobrim que hi ha els anomenats “Altres”, persones -he dit persones?- amb poders màgics. Criatures fantàstiques que viuen barrejats amb la resta de la humanitat sense ser destorbats i sense que la seva presència i poders siguin coneguts pel comú dels mortals. La societat dels Altres és complexa i n’hi ha molts que viuen de forma més o menys independent, però des de fa un temps i després de dur la humanitat al caire de l’extinció, els Altres van decidir unir-se per afinitats i crear una mena de govern, de “policia” que controlés les diferents faccions en joc: són les anomenades Guàrdies. La Guardia Nocturna, formada per lluminosos, vigila els actes dels tenebrosos, la Guardia Diürna, formada per tenebrosos, vigila els actes dels lluminosos i un tercer grup en discòrdia, la Inquisició, té com a missió mantenir l’equilibri de forces i vigilar les dues Guàrdies.

Lukyanenko ens presenta una lectura amena, senzilla, ràpida i estructurada en tres o quatre grans capítols per llibre que contenen una petita història autoconclusiva però que a la vegada s’interconnecta amb la resta de capítols i llibres. En comptes d’explicar linialment la vida i les aventures o desventures de l’Anton Gorodetsky i la resta de membres protagonistes com un viatge iniciàtic qualsevol típic d’aquests generes literaris; en Lukyanenko fa un exercici literari poc habitual i al final de cada gran capítol trenca el ritme i tanca la història iniciada per, una pagina més tard, iniciar una nova història autoconclusiva que sumarà nova informació. Finalment, l’autor fa desembocar totes aquestes petites històries i trames en un capítol final que fa d’enllaç de la novel·la i talment com si fos un trencaclosques ens acaba revelant la imatge final, la trama completa, de la que l’autor ens ha volgut fer partícips.

La trama i l’execució de la novel·la és impecable, els personatges són coherents, un Altre amb uns quants centenars d’anys de vida no es comporta com un Altre amb unes poques dècades, es nota la diferència generacional i no només en el poder, sinó en les reaccions i pensaments. La moral dels bàndols en conflicte, com és evident s’allunya de la moral “humana” i fins i tot de vegades es fa confusa de manera que, nosaltres pobres humans, no sabríem distingir la diferència entre les Guàrdies. Les reaccions i la mentalitat dels personatges són atípiques i no només perquè siguin d’origen rus, sinó també per la seva condició d’Altres que els allunya dels éssers humans.

He de dir, però, que el segon llibre -Guardianes del Dia- és el pitjor llibre dels tres en diferència. És el que té les històries menys interessants i sembla més un llibre palla que ajuda a crear una trilogia que no un llibre que aporti gran cosa en la trama global que interconnecta els llibres i les petites històries de cada capítol. És una impressió personal, però és el llibre que més m’ha costat llegir: he trigat setmanes a finalitzar-lo mentre que el primer i el tercer llibre me’ls he polit en uns pocs dies.

Conclusió: Una trilogia força interessant, sorprenent i fins a cert punt “exòtica”. Que una novel·la de fantasia passi a Rússia, a la Rússia moderna, és quelcom no habitual i li proporciona uns quants punts extra gràcies al fet de que s’allunya del l’escenografia habitual i del tòpic “romàntic” de moda de les novel·les de vampirs potenciat per la trilogia del Crepuscle. En fi, força recomanable.

Títol: Guardianes de la Noche – Guardianes del Día – Guardianes del Crepúsculo
Títol Original: Ночной дозор – Дневной дозор – Сумеречный Дозор
Saga/Núm.: Trilogía de les Guàrdies 1r, 2n i 3r
Autor: Sergei Lukyanenko
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Fantasia
Nota: Notable