StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Tormenta de Espadas és el tercer volum (1r i 2n) de la famosa saga d’en George R.R. Martin Cançó de Gel i Foc i en aquesta novel·la torna a recuperar el ritme trepidant de Juego de Tronos, més de 1200 pàgines de plaer adictiu que t’impulsen a llegir-te el llibre d’una revolada.

A aquestes alçades es fa difícil fer una ressenya dels llibres d’aquesta saga sense revelar massa trama i omplir-la d’spoilers, però ho intentarem. Som-hi!

Continuem amb la trama de sempre, però que mica en mica es va complicant més i van apareixent petites dosis de nous elements que preveiem com a decisius. El Mur de Gel es veu assetjat pels salvatges, un salvatges que semblen fugir d’alguna cosa misteriosa; tenim un rei vençut que s’amaga sota les faldilles d’una nova religió que es preveu força destructiva, tenim la família Stark, destrossada, desmantellada i que lluita per sobreviure, una jove reina que ha aconseguit desfer-se del llast del seu germà i busca trobar el seu lloc al món i reclamar les terres dels seus ancestres, una família que mira d’estabilitzar el seu control sobre el territori a la vegada que lluita contra tots els enemics que se li posen per davant i la que sembla la reaparició d’una antiga màgia misteriosa i d’un antic enemic només conegut a les llegendes.

George R.R. Martin és especialista en mantenir la tensió i l’atenció del lector, i en aquest nou volum de la saga res ha canviat, continua sorprenent-nos a cada capítol, a cada pàgina, a cada gir en la trama; ens manté pendents de les traïcions que ja coneixem, de les noves traïcions que apareixeran com una sorpresa, de la mort i la supervivència dels menys esperats i trencant esquemes. Martin és un geni en aquest aspecte, condueix el lector a fer-se un esquema general de les relacions entre personatges i la política de la trama per després, PAM! Introduir un gir inesperat, o no, i desconcertar el lector.
Un autèntic mèrit després de les 3.000 pàgines de trama amb l’actual volum –que com sabeu en són moltes més ja que, de moment, ja hi ha 5 volums publicats-.

En aquest tercer volum, Martin torna a centrar-se en molts dels personatges de Juego de Tronos repartint, això si, els diversos punts de vista de la trama global de manera que el lector tingui difícil etiquetar molts dels personatges com a simplement bons o dolents i presentant-nos les seves motivacions i pensaments, un fet molt poc habitual en la literatura actual. Tot amanit amb una prosa i un ritme magistrals que fan les delícies de milers i milers de lectors.
És, com he dit ja en alguna ocasió anterior, una de les sagues més completes, més ben pensades, més adictives i més recomanables de la història de la literatura fantàstica –sota el meu punt de vista de lector habitual-.

Conclusió: Imprescindible si esteu enganxats a la saga. Una lectura que ens garantitza hores i hores de diversió i misteri.

Títol: Tormenta de Espadas
Títol Original: A Storm of Swords
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 3r
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt

Continuem amb les lectures i ressenyes dels llibres de la saga Cançó de Gel i Foc d’en George R.R. Martin, una revolució en el món de la fantasia dels últims anys, magnificada ara per la sèrie de televisió de la HBO.

Amb Choque de Reyes continuem la història de la família Stark –els que sobreviuen-, dels Lannister, de la Daenerys i companyia a l’hora que ens presenta una munió de nous personatges; personatges que potser a Juego de Tronos van sortir esmentats però que en aquest volum adquireixen protagonisme, entitat i esdevenen cabdals per a l’evolució de la trama. Una trama que es complica i que portarà els Set Regnes a lluites intestines, traïcions, venjances, guerra i enfrontaments entre cinc senyors que es proclamen reis i reclamen el territori o una part d’ell.

Una diferència argumental amb Juego de Tronos, és que tot i que segueix essent una fantasia molt realista i que evita la màgia i els éssers mitològics, Martin va insinuant poc a poc que la màgia estaria retornant als Set Regnes. Tal com diu el lema de la família Stark: “The Winter is Coming” i a mida que l’hivern s’acosta comencen a succeir fets sobrenaturals i a aparèixer criatures de llegenda; encara que la majoria d’habitants dels Set Regnes ho obviïn i ho qualifiquin de contes de velles.

George R.R. Martin segueix amb l’estil que ha marcat i definit totes les entregues de la saga amb un ús d’un llenguatge viu, ple de diàlegs, intriga, suspens i centenars de pistes que sembla que ajudin a entendre la trama general, sense menystenir en cap moment la possibilitat d’un gir argumental -més gran o més petit- que et desmunti les teories que com a lector t’has creat gràcies a aquestes mateixes pistes. Com ja vaig dir a la ressenya de Juego de Tronos, en Martin és un autor despietat a qui no li tremola el pols en el moment de esquarterar, matar o posar en greus dificultats qualsevol personatge a la vegada que, posa de manifest la seva humanitat fent gairebé impossible la clàssica divisió de bons i dolents.

Una altra de les característiques d’en Martin i d’aquesta saga, és la capacitat de fer creïble els esdeveniments i el món de els Set Regnes amb descripcions detallades dels paisatges, de les màquines de guerra, de la logística necessària per moure i mantenir un exèrcit en plena guerra i fins i tot els recursos necessaris per administrar un feu. Un fet que juntament amb la trama argumental i la prosa d’en Martin fa que ens trobem davant d’una saga que pinta que passarà a la història competint directament amb Tolkien.

Conclusió: Una molt bona continuació de Juego de Tronos, que obre mires, que ens proporciona unes fantàstiques estones de lectura i que ens deixa amb ganes de més, de molt més. Unes ganes que continuaran a l’alça amb el següent volum de la saga: Tormenta de Espadas.

Títol: Choque de Reyes
Títol Original: A Clash of Kings
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 2n
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt

Després d’uns quants anys i amb l’avinentesa de l’aparició en català de Dansa amb Dracs, el sisè volum de Cançó de Gel i Foc he recomençat la lectura d’aquesta magnífica saga del genial George R.R. Martin que vaig començar cap allà el 2003, fa tant de temps que només recordava les línies generals de la història però sabia que valia la pena i la relectura no ha fet defallir la meva intenció de polir-me les més de 3.000 pàgines que tinc per davant abans de poder començar Dansa amb Dracs.

Juego de Tronos –a l’època per desgràcia només hi eren en castellà- és una novel·la de fantasia que s’allunya del tòpic Tolkienià on se’ns presenta un món on les estacions no duren mesos, sinó que poden arribar a durar anys o dècades i on la lluita pel poder d’una societat clarament feudal és a l’ordre del dia. És una novel·la que es fa difícil de resumir a causa de la seva longitud (800 pàgines) i de la multitud de línies d’acció, personatges i situacions però podríem dir que se centra en la complexa intriga política i la lluita de poder de les principals cases senyorials del regne mentre al nord, darrera del gran Mur de Gel –un mur de 200 metres d’alçada i 500 km de llarg que protegeix el regne de les tribus salvatges i de llegendes fosques dels hiverns més llargs i crus de la història- comencen a despertar rumors i éssers estranys que han estat gairebé oblidats en aquest estiu de segles que ara sembla tocar el seu final.

George R. R. Martin és un mestre de la narrativa com ja havia demostrat en anteriors obres, però amb Juego de Tronos –i amb la resta de novel·les de la saga que aniré ressenyant properament- s’ha convertit en mestre de mestres creant el que possiblement sigui la millor saga fantàstica després de Tolkien –si és que al final no l’acaba superant-.
La multitud de personatges que desplega Martin ens permet obtenir diversos punts de vista d’una mateixa història, una idea global del món i especialment de la política d’aquest món però encara que pugui semblar el contrari, permet que el lector empatitzi amb un o més d’un dels personatges. Això si, ull! En Martin és un mestre i fa que cap personatge sigui intocable i que si cal assassinar un personatge que cau bé, l’assassina! Com dic, Martin és un geni i amb la seva prosa ràpida, addictiva i directa capaç d’abordar qualsevol tema per molt delicat o políticament incorrecte que sigui –assassinats per poder, incest, violacions, violència gratuïta, la bogeria…- i la seva tècnica de centrar cada capítol en un personatge que li permet deixar amb l’ai al cor al lector que desitja saber com acabarà una línia d’acció fa que llegir aquest llibre sigui un autèntic plaer.

Conclusió: Una novel·la imperdible, imprescindible i que ha portat nova sang al gènere de la fantasia per la porta més gran possible. Juntament amb la història de Kvothe d’en Patrick Rothfuss i les diverses novel·les d’en Brandon Sanderson, Cançó de Gel i Foc marca l’inici d’una nova època daurada post-Tolkien. Val molt la pena dedicar les hores que calen per llegir-se i gaudir de les més de 3.000 pàgines de la saga de George R.R. Martin.

Títol: Juego de Tronos
Títol Original: Game of Thrones
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 1r
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent

Fa uns mesos em va caure a les mans un llibre del que només havia rebut un sol input: “te l’has de llegir”. Sense més ni més i fent cas a aquella mena d’instint que el lector habitual té i fent cas de recomanacions de gent amb qui saps que comparteixes gustos, vaig acostar-me a La Llar del Llibre (Sabadell) a recollir “El Nombre del Viento” de Patrick Rothfuss juntament amb una pila d’altre títols que tenia encarregats. Un cop vaig arribar a casa van anar a parar a la pila de pendents, però fa un parell de setmanes per un impuls i després d’acabar amb la trilogia de Millenium vaig decidir-me per començar aquell llibre misteriós que a la contraportada duia un text sinuós i intrigant:

«He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

«Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.»

Tot i que el relat té un inici prou atractiu, sempre que començo un llibre del gènere de la fantasia el començo amb aquella por de si serà un altre llibre imitador de gènere que es limita a fer una nova història al més pur estil Tolkien, Martin, Le Guin i companyia sense aportar res massa nou o si per contra, serà un llibre dels que et transportarà, dels que t’enganxarà i dels que aportaran quelcom nou i fresc a aquest gènere.

Amb aquest ànim vaig començar a llegir-lo, però….. quan duia escassament una dotzena de pàgines em vaig adonar que el llibre tenia quelcom, era diferent.

Quan duia tres centenars gaudia com un nen amb sabates noves i vaig enrecordar-me del perquè m’agrada tant llegir: per distreure’m, divertir-me i per trobar llibres com aquest.
Quan duia les 500 pàgines no volia que el llibre s’acabés, intentava contrarestar l’impuls de llegir a totes hores per allargar aquest gaudi el màxim possible.

Quan vaig arribar a la plana 872 em vaig entristir perquè, per ara, aquesta gran història s’ha acabat. Vaig sentir un gran buit.
La forma de narrar d’en Rothfuss no sembla especial, a primera vista, però té quelcom d’indefinible que aconsegueix atrapar-te i fer que visquis intensament el que llegeixes.

La crítica compara Rothfuss amb J.R.R Tolkien, amb George R.R. Martin i amb Ursula K. Le Guin, en part hi estic d’acord, és comparable perquè és un gran autor, ha aconseguit el que només aquests juntament amb Sapkowski i Audley han aconseguit: donar-li aire fresc a un gènere ple de franquícies amb una qualitat dubtosa, però Patrick Rothfuss és millor que els esmentats i és millor perquè és diferent. A diferència de la majoria d’obres del gènere, el mon que es planteja a “El Nombre del Viento” és tant real, tant detallat, tant coherent i proper que no sembla que hom llegeixi fantasia sinó que sembla que hom estigui llegint una crònica històrica sobre un període del temps desconegut. És un aiguabarreig de novel·la d’aventures i d’intriga amb alguns tocs fantàstics, però sense utilitzar cap dels tòpics del gènere, no hi ha elfs, ni dracs, ni excessius poders màgic; el protagonista no acompleix amb l’arquetipus bàsic de Montaraz de Tolkien sinó que és un personatge tocat per la desgràcia i la tragèdia que recorda a Ged d’Ursula K. Le Guin o la Morgana desenvolupada per Marion Zimmer Bradley a “Las Nieblas de Avalon”.

“El Nombre del Viento” és el primer llibre d’una trilogia encara en procés d’escriptura que s’anomena “Crònica de l’Assassí de Reis” on el nostre protagonista Kvothe ens narrarà durant tres dies la seva vida a través de grans flashbacks. En aquest primer volum només se’ns relatarà la vida de Kvothe des de la seva tendra infantesa viscuda amb un grup d’artistes errants fins a la seva tràgica mitja adolescència a la Universitat. El llibre no té cap pressa per presentar-nos l’estructura política, territorial o social del món on transcorre la història, de fet amb prou feines hom sap com és aquest suposat món perquè el que és important és saber què li passa a un noi de dotze anys que sobreviu pidolant en un barri marginal d’una gran ciutat. El que importa és saber com uns éssers desmitificats per les cançons infantils, el folklore i la ciència canvien radicalment la vida d’aquest noi.

Conclusió: Sincerament, des del més profund jo, no us en penedireu de llegir-vos “El Nombre del Viento”.

Títol: El Nombre del Viento
Títol Original: The Name of the Wind. The Kingkiller Chronicle: Day One
Saga/Núm.: Crònica de l’Assassí de Reis, 1r volum
Autor: Patrick Rothfuss
Editorial: Plaza Janes
Gènere: Fantasia
Nota: Obra Mestra