StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Tormenta de Espadas és el tercer volum (1r i 2n) de la famosa saga d’en George R.R. Martin Cançó de Gel i Foc i en aquesta novel·la torna a recuperar el ritme trepidant de Juego de Tronos, més de 1200 pàgines de plaer adictiu que t’impulsen a llegir-te el llibre d’una revolada.

A aquestes alçades es fa difícil fer una ressenya dels llibres d’aquesta saga sense revelar massa trama i omplir-la d’spoilers, però ho intentarem. Som-hi!

Continuem amb la trama de sempre, però que mica en mica es va complicant més i van apareixent petites dosis de nous elements que preveiem com a decisius. El Mur de Gel es veu assetjat pels salvatges, un salvatges que semblen fugir d’alguna cosa misteriosa; tenim un rei vençut que s’amaga sota les faldilles d’una nova religió que es preveu força destructiva, tenim la família Stark, destrossada, desmantellada i que lluita per sobreviure, una jove reina que ha aconseguit desfer-se del llast del seu germà i busca trobar el seu lloc al món i reclamar les terres dels seus ancestres, una família que mira d’estabilitzar el seu control sobre el territori a la vegada que lluita contra tots els enemics que se li posen per davant i la que sembla la reaparició d’una antiga màgia misteriosa i d’un antic enemic només conegut a les llegendes.

George R.R. Martin és especialista en mantenir la tensió i l’atenció del lector, i en aquest nou volum de la saga res ha canviat, continua sorprenent-nos a cada capítol, a cada pàgina, a cada gir en la trama; ens manté pendents de les traïcions que ja coneixem, de les noves traïcions que apareixeran com una sorpresa, de la mort i la supervivència dels menys esperats i trencant esquemes. Martin és un geni en aquest aspecte, condueix el lector a fer-se un esquema general de les relacions entre personatges i la política de la trama per després, PAM! Introduir un gir inesperat, o no, i desconcertar el lector.
Un autèntic mèrit després de les 3.000 pàgines de trama amb l’actual volum –que com sabeu en són moltes més ja que, de moment, ja hi ha 5 volums publicats-.

En aquest tercer volum, Martin torna a centrar-se en molts dels personatges de Juego de Tronos repartint, això si, els diversos punts de vista de la trama global de manera que el lector tingui difícil etiquetar molts dels personatges com a simplement bons o dolents i presentant-nos les seves motivacions i pensaments, un fet molt poc habitual en la literatura actual. Tot amanit amb una prosa i un ritme magistrals que fan les delícies de milers i milers de lectors.
És, com he dit ja en alguna ocasió anterior, una de les sagues més completes, més ben pensades, més adictives i més recomanables de la història de la literatura fantàstica –sota el meu punt de vista de lector habitual-.

Conclusió: Imprescindible si esteu enganxats a la saga. Una lectura que ens garantitza hores i hores de diversió i misteri.

Títol: Tormenta de Espadas
Títol Original: A Storm of Swords
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 3r
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Notable Alt

Després d’uns quants anys i amb l’avinentesa de l’aparició en català de Dansa amb Dracs, el sisè volum de Cançó de Gel i Foc he recomençat la lectura d’aquesta magnífica saga del genial George R.R. Martin que vaig començar cap allà el 2003, fa tant de temps que només recordava les línies generals de la història però sabia que valia la pena i la relectura no ha fet defallir la meva intenció de polir-me les més de 3.000 pàgines que tinc per davant abans de poder començar Dansa amb Dracs.

Juego de Tronos –a l’època per desgràcia només hi eren en castellà- és una novel·la de fantasia que s’allunya del tòpic Tolkienià on se’ns presenta un món on les estacions no duren mesos, sinó que poden arribar a durar anys o dècades i on la lluita pel poder d’una societat clarament feudal és a l’ordre del dia. És una novel·la que es fa difícil de resumir a causa de la seva longitud (800 pàgines) i de la multitud de línies d’acció, personatges i situacions però podríem dir que se centra en la complexa intriga política i la lluita de poder de les principals cases senyorials del regne mentre al nord, darrera del gran Mur de Gel –un mur de 200 metres d’alçada i 500 km de llarg que protegeix el regne de les tribus salvatges i de llegendes fosques dels hiverns més llargs i crus de la història- comencen a despertar rumors i éssers estranys que han estat gairebé oblidats en aquest estiu de segles que ara sembla tocar el seu final.

George R. R. Martin és un mestre de la narrativa com ja havia demostrat en anteriors obres, però amb Juego de Tronos –i amb la resta de novel·les de la saga que aniré ressenyant properament- s’ha convertit en mestre de mestres creant el que possiblement sigui la millor saga fantàstica després de Tolkien –si és que al final no l’acaba superant-.
La multitud de personatges que desplega Martin ens permet obtenir diversos punts de vista d’una mateixa història, una idea global del món i especialment de la política d’aquest món però encara que pugui semblar el contrari, permet que el lector empatitzi amb un o més d’un dels personatges. Això si, ull! En Martin és un mestre i fa que cap personatge sigui intocable i que si cal assassinar un personatge que cau bé, l’assassina! Com dic, Martin és un geni i amb la seva prosa ràpida, addictiva i directa capaç d’abordar qualsevol tema per molt delicat o políticament incorrecte que sigui –assassinats per poder, incest, violacions, violència gratuïta, la bogeria…- i la seva tècnica de centrar cada capítol en un personatge que li permet deixar amb l’ai al cor al lector que desitja saber com acabarà una línia d’acció fa que llegir aquest llibre sigui un autèntic plaer.

Conclusió: Una novel·la imperdible, imprescindible i que ha portat nova sang al gènere de la fantasia per la porta més gran possible. Juntament amb la història de Kvothe d’en Patrick Rothfuss i les diverses novel·les d’en Brandon Sanderson, Cançó de Gel i Foc marca l’inici d’una nova època daurada post-Tolkien. Val molt la pena dedicar les hores que calen per llegir-se i gaudir de les més de 3.000 pàgines de la saga de George R.R. Martin.

Títol: Juego de Tronos
Títol Original: Game of Thrones
Saga/Núm.: A Song of Ice and Fire, volum 1r
Autor: George R.R. Martin
Editorial: Gigamesh
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent

Aquesta és una gran, gran novel·la, una gran novel·la de ciència ficció. Aquesta obra és apta per a tot tipus de lectors, els habituals que llegim ciència ficció i pels que llegeixen narrativa general. Sí que la trama de la història se situa en un futur no massa llunyà (any 2041) però el que explica és d’allò més proper i actual: negocis vs l’ètica, el sistema capitalista dels mercats vs el proteccionisme dels sistemes social-demòcrates i moltes altres dualitats que fan reflexionar prou.

Morgan desenvolupa en aquesta novel·la una continuació en el futur de la nostra societat, una continuació brutal però creïble, on a gran part del món impera la llei de les mega-corporacions, la llei del diner. Som a l’any 2014, el món després de diverses crisis greus que han anat apareixent una darrera l’altra -efecte dominó l’anomena Morgan- es troba governat per grans corporacions amb molt de poder i molta influència, la diferència de classes s’ha accentuat fins al punt que una gran majoria de la població és pobre i viu reclosa en zones molt ben delimitades on impera la llei de la selva i on els governs -titelles de les empreses- no hi actuen. Aquest sistema econòmica ha creat una nova classe social, una elit mundial: els alts executius; capaços de canviar un règim, un govern o d’iniciar una guerra fent una trucada, pitjant un botó o donant una ordre a un subaltern. Chris Faulkner és el nostre protagonista, un alt executiu novell que s’ha guanyat l’ascens per mèrits propis i gràcies a la sang. I és que en aquest món d’alts executius els contractes i els ascensos s’aconsegueixen en duels a la carretera, amb cotxes que s’han convertit en armes brutals.

El futur que ens planteja Morgan en aquesta novel·la és clarament una extrapolació de l’actual societat i de les actuals multinacionals més cruentes i amb menys ètica. Morgan va escriure aquesta història pocs anys abans de l’esclat de l’actual crisi financera que ens ha permès descobrir moltes pràctiques criticables i si alguna vegada heu treballat en una multinacional d’estil diguem-ne “nord-americà”, us trobareu amb un univers que us sonarà i us immergireu encara més en aquestes fantàstiques línies ja de per si addictives.

Estem acostumats a veure articles, reportatges i novel·les que critiquen la globalització i la depredació de les grans corporacions que arriben a menysprear estats i governs, però el gran èxit de Morgan no és fer una crítica directa del sistema o d’explicar-nos com un pobre desgraciat de les classes baixes arriba al poder en un viatge iniciàtic i canvia la societat com a gran acte de fe i esperança per a la humanitat, no. Morgan és rotund i ens proporciona el punt de vista de la classe dominant. En Chris Faulkner és un executiu que treballa al departament d’Inversió de Conflictes, que com el nom indica, es dedica a invertir en petites guerres i cops d’estat que puguin proporcionar beneficis a l’empresa. En Faulkner no és un desgraciat que vulgui canviar el món, el món l’ha canviat, s’ha adaptat: en Chris viu en un món d’executius que menyspreen la majoria de lleis, que fan el que volen, que poden matar a qui els molesti quan vulguin sense por a les conseqüències d’unes lleis, d’uns governs -reduïts a simples realitats econòmiques- i d’unes institucions internacionals frívoles i sense poder real. Una classe dominant governada per l’ètica del rendiment, del benefici, dels actius i dels variables salarials capaç d’inciar una guerra a quilòmetres de distància o de fer volar un edifici per eliminar qui els destorbi.

L’autor és capaç de plantejar-nos una idea aparentment complicada de manera senzilla, fàcil, sense que es necessiti cap esforç per entendre aquest món, de manera que la lectura es converteix en una delícia, distreta i addictiva. Anirem descobrint el centre de Londres, la ciutat protegida, però també les zones on la violència i la pobresa és el pa de cada dia mentre el tercer món es dessagna per alimentar aquestes corporacions i encara que la lluita a les carreteres soni a acudit -pelis com Death Race han fet molt de mal- Morgan tracta tots els aspectes d’aquesta societat d’una manera molt seriosa. Les lluites a les autopistes desèrtiques -només els executius es poden permetre mantenir un cotxe- són brutals, primàries, autèntiques baralles de carrer explicades amb pèls i senyals de manera que el lector és capaç de posar-se a la pell del conductor i sentir el mateix que sent en Chris mentre vas devorant pàgines i més pàgines; els diàlegs entre Chris i la seva dona Carla són francs i clars, la vida dels executius fora de la feina està desenvolupada amb mestria i ens mostra la seva humanitat al mateix temps que ens mostra la seva cara més cruel i violenta en altres passatges del llibre. En definitiva, es nota que en Morgan s’ha treballat el relat i que ha consultat moltes obres sobre economia i la globalització -al final del llibre en tenim la llista- per desenvolupar una història de les millors que he llegit en els últims temps.

Conclusió: Una obra molt ben construïda, amb una redacció i una història addictiva capaç d’enganxar els més escèptics i que ens mostra una possible realitat, un possible futur no gaire improbable.

Títol: Leyes de Mercado
Títol Original: Market Forces
Autor: Richard Morgan
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Excelent Alt

Ahir nit vaig acabar de llegir el meu últim llibre. Aquest cop l’escollit va ser un llibre de ciència ficció, del subgènere anomenat cyberpunk, cyberpunk dels anys 90 del segle XX que alguns anomenen post-cyberpunk. El llibre en qüestió és Snow Crash d’en Neal Stephenson, un gran escriptor amb el que ja vaig gaudir amb la trilogia Criptonomicón.

Aquesta novel·la combina d’una manera molt agradable la diversió, la intriga, la informàtica, l’especulació política i la història antiga, té un ritme constant i tot el nombre elevat de pàgines que té no hi ha cap moment en que l’acció s’aturi. Stephenson planteja un futur no massa llunyà en que les estructures d’estat s’han esfondrat i on diverses empreses han assolit el poder i tenen el control dels barris-estat que s’han generat arreu del planeta. Combina, també, la realitat (una mica obscura, trista i plena d’éssers humans amb vides mediocres) amb una realitat virtual on només hi tenen accés els millor informàtics, gent de diners i famosos, és a dir, l’elit de la societat.

La trama es desenvolupa a cavall entre aquestes dues realitats i se centra en la història personal d’en Hiroaki Hiro Protagonist, un repartidor de pizzes de la Mafia a la realitat i un dels millors hackers del món virtual i na T.A, una adolescent patinadora que treballa com a missatgera. La història s’inicia quan en Hiro descobreix l’existència d’un nou virus informàtic que és capaç d’afectar físicament a les persones i bloqueja la seva capacitat de llenguatge i de comunicar-se amb el seu entorn. La investigació al voltant d’aquest virus se centra en una sèrie de mites i llegendes de l’antiga Babilònia, en les religions i el control que aquestes tenen sobre la població tot fent una fotografia molt acurada d’un món de principis del segle XXI (recordem que la novel·la va ser escrita a principis dels anys 90 del segle XX) amb dosis d’humor, lluites i investigació policial.

Conclusió: Interessant i recomanable per aquells que tinguin un ment mínimament oberta

Títol: Snow Crash
Títol Original: Snow Crash
Autor: Neal Stephenson
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Cyberpunk
Nota: Notable