StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Després d’una temporadeta centrada en la fantasia, he passat uns fantàstics dies llegint un dels grans autors de la ciència ficció: Robert A. Heinlein i llegint una de les seves obres més conegudes: The Moon is a Harsh Mistress.

Aquesta novel·la és pura ciència ficció dels anys 60-70 del segle passat, és una autèntica delícia que ens relata la incubació, l’inici i la conclusió d’una rebel·lió colonial però d’una colònia diferent de les que s’han vist anteriorment, és la primera rebel·lió interplanetaria. Se’ns relata el procés d’independència de la colònia humana a la Lluna. Una Lluna utilitzada com a penal i com a gran productor d’aliments, aliments que a causa de la superpoblació de la Terra cada dia són més i més necessaris.

La novel·la és una història d’intriga política amb un rerefons de ciència ficció i ens mostra el més pur Heinlein amb les seves teories polítiques, la seva aversió a l’intervencionisme governamental i l’exaltació de la llibertat individual com a fita a assolir. Conté un trama molt ben construïda i acompanyada per uns personatges coherents, carismàtics i amb potència. En especial destaca la IA amb consciencia de si mateix anomenada Mike, que al contrari que en d’altres històries no és un ésser amb voluntat de dominar l’espècie humana.

Un dels altres aspectes a ressaltar de la novel·la és la societat lunar que ens planteja Heinlein, una societat d’allò més civilitzada, on no calen lleis escrites, on no hi ha delinqüència –tot i que la majoria de la població són reclusos o descendents de reclusos- i on impera l’honor, la paraula donada i el prestigi personal. Una societat que, a més, es polígama i que té uns conceptes de família nous i arriscats, impossibles de en les societats tradicionals i que molta gent segur que trobaria moralment inacceptable.

Per altra banda, les prediccions que va fer Heinlein en aquesta novel·la, s’han quedat una mica curtes, especialment pel que fa al potencial informàtic i a l’avenç d’aquesta disciplina, però clar, hem de recordar que la novel·la està escrita a mitjans del segle XX en plena Guerra Freda i poca gent s’imaginava llavors que la informàtica, Internet i les tecnologies de la comunicació evolucionessin tant i tant ràpid.

Conclusió: Una genial novel·la de ciència ficció especulativa que, tot i que no ha envellit excessivament bé, és capaç de fer-nos passar una gran estona presentant-nos la revolució i independència lunar.

Títol: La Luna es una Cruel Amante
Títol Original: The Moon is a Harsh Misstress
Autor: Robert A. Heinlein
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Especulativa
Nota: Notable Alt

Área 7 és un d’aquells llibres comprats per pur impuls, d’aquells que veus exposats a la llibreria i que no saps com o perquè et crida l’atenció -dubto que sigui per la portada, que més aviat em tira endarrera-, un llibre comprat per impuls però amb totes les reserves -personals- del món cap aquest “gènere” de thirller-best seller que semblen més un producte de màrqueting que una novel·la.

Però, tots els dubtes expressats s’esvaeixen amb la lectura de les primeres planes. Estem davant d’una novel·la amb una prosa molt de l’estil Hollywood, molt de guió de pel·lícula d’acció plena d’efectes especials, és una història trepidant, plena d’acció, suspens i escenes amb un nivell de detall brutal, tant detallat que és fàcil imaginar-se un mateix en una sala de cinema veient com en Shane Schofield salta d’un helicòpter però sense una BSO això si, és una sensació que el llibre si que no transmet.

La història que ens relata l’australià Matthew Reilly a Área 7 està protagonitzada per un marine dels estats units que respon al nom de Shane Schofield -personatge protagonista de dues novel·les més de l’autor, molt a l’estil Jack Ryan d’en Tom Clancy-, un marine que a conseqüència de les diverses aventures anteriors -els llibres anteriors escrits per Reilly- és assignat al Marine One, l’helicopter del President dels Estats Units d’Amèrica. Mentre el recentment escollit President fa una inspecció de diverses bases ultra secretes al desert de Utah, una facció descontenta de l’exèrcit està planejant un assassinat presidencial, un assassinat que, evidentment, Schofield mirarà d’evitar…

L’estil de la narrativa, de les escenes, de l’acció i el context polític em recorda -positivament- a la sèrie de TV 24 d’en Kiefer Sutherland i a la novel·la del gran Orson Scott Card, Empire. Com a 24, la trama de la novel·la passa en un lapse de temps molt curt i durant aquest lapse de temps passen moltes, moltíssimes, coses a una velocitat vertiginosa. El punt en comú amb Empire és l’ambient guerra civilista, l’ambient de descontent de les forces armades dels EUA amb la classe política i l’ambient de confrontació i crispació general del país que porta a uns extremistes a iniciar un intent de cop d’estat.

Com tota aquesta mena de best-sellers, Área 7 és un llibre de lectura fàcil, ràpida, entretinguda i addictiva; he de confessar que he passat unes poques hores genials totalment enganxat a les seves planes encara que tingui uns personatges plans on els bons sempre son bons i els dolents sempre són dolents, però clar! és Hollywood! i tot això ja ho sabem i no esperem pas una història amb clars obscurs o personatges amb una psicologia gaire evolucionada, oi?

Conclusió: Perfecta novel·la d’entreteniment, un thriller prou interessant i amb un component cinematogràfic magnífic que farà les delícies dels que gaudeixin de les escenes d’acció a la sala de cinema.

Títol: Área 7
Títol Original: Area 7
Autor: Matthew Reilly
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Thriller – Ciència Ficció
Nota: Notable

Feia temps, molt de temps, que tenia aquest llibre a la pila gegant de novel·les de ciència ficció pendents per llegir i… va ser agafar-lo, començar-lo i polir-me’l en dos dies! Genial! I és que, evidentment, estem parlant d’una història sorgida de la ment del gran mestre del gènere: Isaac Asimov!

El Fin de la Eternidad és una novel·la de ciència ficció especulativa, de viatges en el temps, però amb un punt de vista una mica diferent del que trobem al clàssic del subgènere: La Màquina del Temps d’en H.G Wells o a La Mujer del Viajero en el Tiempo de l’Audrey Niffenegger (ja ressenyada). Asimov no se centra en un personatge que visita el passat o el futur en una visió lineal del temps, Asimov com el gran mestre que és, ens presenta una societat complexa i creada arran del descobriment dels viatges en el temps al segle XXVII, una societat que actua com a guardiana de la humanitat al llarg de milers de segles, una societat capaç de fer desaparèixer invents, persones o provocar situacions a la cerca del bé suprem de la humanitat… o no.
Aquesta societat, que viu al marge del temps, al marge de les societats i modes culturals de les diverses èpoques, es nodreix de la mateixa humanitat: recluta nois -gairebé sempre nois- de 15 anys que són aïllats del seu temps i entrenats per a ser Eterns i formar part d’aquesta elit de científics, antropòlegs, sociòlegs i tècnics que viuen fora del món i que tenen com a única finalitat realitzar tots els canvis que facin falta en qualsevol època del temps per assolir els seus ideals d’estabilitat i conservació de la humanitat. L’Eternitat, com a societat, també necessita de recursos materials i s’estableix, també, com una empresa de comerç intertemporal: es dedica a vendre excedents de producció d’un segle a l’altre com qui transporta mercaderies d’un continent a un altre.

La novel·la està molt ben construïda, té uns personatges profunds, plens de contradiccions, amb inquietuds i es nota que Asimov ha treballat dur en construir un fonament científic pels viatges en el temps. Al llarg de la trama, Asimov, ens va deixant anar píndoles d’informació que aporten un caràcter de versemblança científica -no sóc pas físic, que consti!- que ajuden a creure’s la història. Això si, no és una novel·la fàcil, hi ha estones en les la sensació d’excés d’informació o de complexitat et supera tant que has de parar i rellegir la pàgina sencera, però aquestes estones estan acompanyades d’altres en les que l’excitació de descobriment i el gaudi d’una bona lectura t’embriaguen profundament.
A banda del concepte de l’Eternitat, hi ha dos altres aspectes a destacar que basteixen aquesta novel·la: un és la figura de l’Etern que ha estat utilitzada abastament per la ciència ficció en els últims anys -un clar exemple i que me’l recorda molt és la figura del “observer” de Fringe- i un altre és el concepte del temps en si, el debat filosòfic existent des dels temps dels presocràtics, la contraposició de la concepció del temps lineal i la del temps circular.

Conclusió: Una novel·la genial, fantàstica! Un boníssim exemple de la bona ciència ficció i una gran obra d’un gran mestre. Molt recomanable.

Títol: El Fin de la Eternidad
Títol Original: The End of Eternity
Autor: Isaac Asimov
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Excel·lent

La nit passada vaig acabar-me una novel·la “diferent” d’un gènere al que no hi estic acostumat i que va caure a les meves mans de manera bastant casual un dia fent el tafaner per l’FNAC de La Maquinista -ja se sap… sóc d’aquells que no pot entrar a una llibreria i sortir amb les mans buides-. El cas és que en aquest cas si, la portada i la sinopsi del darrera van ser crucials per a que em decantés per comprar-lo -i el preu! és clar- sense tenir ni la més mínima idea de qui era l’autor ni el tipus de literatura que gastava.

La història comença presentant-nos en Charlie Asher, un home que regenta una botiga d’objectes de segona ma, al que l’autor qualifica com a mascle beta: una persona hipocondríaca, plena de temors, maniàtica, psicòtica, satírica, emocionalment dependent, amb una moral per sota zero però amb un excepcional sentit de supervivència. Vaja el típic home que passa per la vida sense deixar ni rastre però que, inexplicablement, aconsegueix traspassar els seus gens a la següent generació. Però al contrari del que podria semblar, l’Asher viu feliçment casat amb una dona preciosa, excepcional, una dona que segons la psique de mascle beta, no es mereix. Però arriba el dia en que neix la seva filla, i aquell moment de felicitat es transforma en un punt decisiu que el marcarà per la resta dels seus dies. Després del part la seva dona mor i en Charlie veu com un home de dos metres vestit de cap a peus de verd menta que ningú més veu, se’n duu de l’habitació un compact disc amb una estranya aura vermellosa.

Mentre l’Asher mira de superar la mort de la seva dona -un fet nefast per a la psique d’un home beta-, cuida com pot de la seva filla, sobreviu als seus estranys treballadors i batalla amb una germana lèsbica que li roba els vestits d’home de l’armari descobreix que s’ha convertit en Mercader de la Mort, professió que comparteix amb l’home vestit de verd. La seva nova feina consisteix a recollir les ànimes dels morts -que queden sempre dipositades en un objecte físic- per després vendre-les a la persona correcta, a una persona que fins llavors viva però no tenia ànima. Per fer encara més entretingut aquesta estranya feina, l’Asher ha de complir amb uns límits si no vol veure com Les Morrigan i demés deus de la mort s’apoderen del món.

L’estil que imprimeix en Moore a la redacció d’aquesta estranya història és clarament orientat a l’humor. Un humor tirant a negre que molts cops ratlla l’absurd i que provoca que a mida que avances pàgines se t’escapi un somriure, alguna exclamació de sorpresa i alguna que altre rialla sorollosa gràcies a escenes memorables com la de la filla, la germana i les salsitxes a la cuina de l’Asher -ja em direu si us impacta o no!-.

La trama en si no és massa complicada, no hi ha masses personatges principals i els secundaris són clarament això, personatges que ajuden a evolucionar la història i li donen cos i versemblança. El final potser és una mica previsible però no importa, tot el desenllaç transcorre en unes poques pàgines que no deixen cap mal regust de boca i tanquen una novel·la fantàstica i ideal per aquells moments de moral baixa.

Conclusió: Moore m’ha sorprès molt gratament. És una història ben formada, original, amb un humor satíric que li dona un toc especial i una sèrie d’escenes i situacions brutals. Podríem dir que és una comèdia, però segurament un lector poc previsor i amb una pell fina en fotria el llibre pel cap. En definitiva, un llibre perfecte per passar una bona estona o per regalar a la tieta beata i veure com s’escandalitza.

Títol: Un Trabajo Muy Sucio
Títol Original: A Dirty Job
Autor: Christopher Moore
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ficció – Humor
Nota: Notable

Sota aquest nom -ara famós gràcies a la sèrie de TV d’ABC- s’amaga un llibre que fa uns anys s’havia publicat com a “Recuerdos del Futuro”. Aquesta novel·la d’en Robert J. Sawyer tot i compartir portada i nom -avui al 2010- amb la sèrie de TV, poc hi té a veure. La sèrie agafa la idea general del llibre, però els yankis fan de les seves i canvien doctors en física per agents del FBI i Suïssa per Estats Units; així que si heu vist la sèrie, no descarteu aquest llibre! tenen una base en comú (el flashforward) però la història en si és diferent. I si la sèrie no us va agradar, tampoc descarteu aquest llibre de ciència ficció hard perquè val la pena.

Flashforward és una novel·la de viatges en el temps, però en comptes de ser un viatge on la matèria -normalment el protagonista- va a un passat o a un futur més o menys llunyà, en aquest cas, Sawyer fa viatjar la consciència de la humanitat, no la consciència d’una sola persona, sinó la de tots els habitants de la terra amb conseqüències funestes.

Durant un experiment científic a l’accelerador de partícules subterrani del CERN (Suïssa), un accident -o una casualitat- fa que la consciència mundial viatgi cap al futur, salti, durant gairebé dos minuts, vint-i-un anys endavant. Durant aquests dos minuts de viatge, en el present tot ésser humà perd el sentit, la consciència del present, fent que tothom deixés de fer el que estava fent (dormir, conduir, pilotar, menjar…) cosa que provoca incomptables accidents, amb milers de morts, ferits i multitud de desgràcies arreu del món. Però, el més important, no són els morts, sinó les conseqüències socials, polítiques i econòmiques d’aquesta visió del futur. Hi ha gent que s’ha vist amb altres parelles, s’han vist nous invents i nova tecnologia revolucionaria, hi ha governs que han caigut i totalitarismes que continuen, gent que veu frustrats els seus somnis i hi ha gent que, però, no ha vist res, no recorda res d’aquests dos minuts. Una gent que sap que d’aquí vint-i-un anys haurà mort.

Amb aquest punt de partida i basant-se especialment en la vida i evolució dels dos principals científics responsables de l’experiment -un es veu al llit amb un altra dona quan és apunt de casar-se i un altre que no ha vist res- Sawyer inicia una novel·la especulativa plena de llenguatge i coneixements científics -és una novel·la de les que en diuen hard sci-fi- on juga amb l’argument principal per fer-nos veure dos exemples de les implicacions a nivell mundial del flashforward i fa girar la novel·la al voltant de tota una sèrie de qüestions existencials cabdals. Es pregunta si la visió del futur determina la humanitat, si el futur és mutable i existeix una infinitat de futurs o si per contra el futur ja és escrit i res del que hom faci podrà variar el seu destí. Sawyer es pregunta sobre el lliure albir, sobre si és una il·lusió o si només afecta el present sense modificar el gran curs de la història i especula amb l’existència de móns paral·lels centrant-se més en les conseqüències socials del salt temporal que no pas en l’explicació de què l’ha provocat.

Robert J. Sawyer aconsegueix brodar una novel·la de les que en diríem purament de ciència ficció; potser no apta per a tots els públics a causa d’un ús intens de coneixements i llenguatge científic amb una col·lecció d’aforismes i pensaments filosòfics que li donen un cos i un ambient relativament profund i complex. En tot cas, però, tot i ser una novel·la “hard sci-fi” no es fa gens pesada i un lector habitual no hauria de tenir cap mena de problema per seguir-la i només necessitaria un diccionari físic en alguns moments puntuals per satisfer la seva possible ànsia de coneixements ja que Sawyer escriu d’una manera fluida, amb multitud de diàlegs que fan que les pàgines passin volant i amb notes de premsa d’arreu del món que ens ajuden a situar-nos en les conseqüències del salt i en la col·lectivitat humana que viu el moment.

Conclusió: Una bona novel·la, de consum ràpid -a l’estil best sellers d’en Crichton, Follet i companyia-, entretinguda i que aconsegueix fer-nos pensar sobre el teixit temporal, les paradoxes i el lliure albir.

Títol: Flashforward
Títol Original: Flashforward
Autor: Robert J. Sawyer
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Bé Alt