StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Després de diverses lectures de ciència ficció i fantasia, he tornat a un dels gèneres que més impuls han tingut al nostre país en els últims anys: la novel·la històrica catalana.

Mar de Foc és la continuació de la reconeguda “Et Donaré la Terra” d’en Chufo Llórens i tot i ser una continuació de la història engegada en aquesta novel·la, crec que Mar de Foc es pot llegir de forma independent sense perdre massa el fil de la trama.

Ens situem als voltants de l’any 1000, en època del compte Ramon Berenguer I el Vell i Almondis de la Marca, pares dels bessons Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Martí Barbany, reconegut navilier i ciutadà il·lustre de Barcelona, s’enfronta a una vida de vidu, als amors prohibits de la seva filla i a una venjança que ve d’antic que posa en perill la seva vida i la dels seus íntims.

Chufo Llórens recupera la figura de Martí de “Et Donaré la Terra” per continuar explicant-nos una gran història en la Barcelona medieval, en un temps marcat per les guerres, les enveges entre nobles i per la tràgica successió de Ramon Berenguer el Vell. En aquest llibre, però, el protagonisme és compartit entre Martí i el seu imperi navilier, i Marta, la seva filla, que mira de sobreviure a la cort d’Almondis comtessa de Barcelona.Uuna estada que hauria de semblar un mer tràmit, però que es converteix en un temps de patiment i, també, d’amors impossibles.

Al tenir un doble protagonisme en el que va pivotant la història, aquesta veu el seu caràcter i la seva força disminuïda en gran mesura. Al contrari que a “Et Donaré la Terra” on vivíem una trama d’intriga, superació i de creixement del personatge principal, a “Mar de Foc” vivim dues històries entrellaçades però sense la força de l’anterior llibre. Es llegeix bé, força ràpid, però la història no enganxa com l’anterior volum, aquest sembla més fet per encàrrec, per aprofitar el boom de la novel·la històrica catalana i el gran èxit de “Et Donaré la Terra” que no pas una altra cosa. Només cal comparar l’edició de “Et Donaré la Terra”, molt cuidada i la de “Mar de Foc” molt menys cuidada i dins dels estàndards editorials.

Conclusió: Llibre entretingut, amb una trama prou interessant, però infinitament pitjor que “Et Donaré la Terra”.

Títol: Mar de Foc
Títol Original: Mar de Fuego
Autor: Chufo Llorens
Editorial: Plaza & Janés
Gènere: Històrica
Nota: Bé

Fa uns mesos em va caure a les mans un llibre del que només havia rebut un sol input: “te l’has de llegir”. Sense més ni més i fent cas a aquella mena d’instint que el lector habitual té i fent cas de recomanacions de gent amb qui saps que comparteixes gustos, vaig acostar-me a La Llar del Llibre (Sabadell) a recollir “El Nombre del Viento” de Patrick Rothfuss juntament amb una pila d’altre títols que tenia encarregats. Un cop vaig arribar a casa van anar a parar a la pila de pendents, però fa un parell de setmanes per un impuls i després d’acabar amb la trilogia de Millenium vaig decidir-me per començar aquell llibre misteriós que a la contraportada duia un text sinuós i intrigant:

«He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

«Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.»

Tot i que el relat té un inici prou atractiu, sempre que començo un llibre del gènere de la fantasia el començo amb aquella por de si serà un altre llibre imitador de gènere que es limita a fer una nova història al més pur estil Tolkien, Martin, Le Guin i companyia sense aportar res massa nou o si per contra, serà un llibre dels que et transportarà, dels que t’enganxarà i dels que aportaran quelcom nou i fresc a aquest gènere.

Amb aquest ànim vaig començar a llegir-lo, però….. quan duia escassament una dotzena de pàgines em vaig adonar que el llibre tenia quelcom, era diferent.

Quan duia tres centenars gaudia com un nen amb sabates noves i vaig enrecordar-me del perquè m’agrada tant llegir: per distreure’m, divertir-me i per trobar llibres com aquest.
Quan duia les 500 pàgines no volia que el llibre s’acabés, intentava contrarestar l’impuls de llegir a totes hores per allargar aquest gaudi el màxim possible.

Quan vaig arribar a la plana 872 em vaig entristir perquè, per ara, aquesta gran història s’ha acabat. Vaig sentir un gran buit.
La forma de narrar d’en Rothfuss no sembla especial, a primera vista, però té quelcom d’indefinible que aconsegueix atrapar-te i fer que visquis intensament el que llegeixes.

La crítica compara Rothfuss amb J.R.R Tolkien, amb George R.R. Martin i amb Ursula K. Le Guin, en part hi estic d’acord, és comparable perquè és un gran autor, ha aconseguit el que només aquests juntament amb Sapkowski i Audley han aconseguit: donar-li aire fresc a un gènere ple de franquícies amb una qualitat dubtosa, però Patrick Rothfuss és millor que els esmentats i és millor perquè és diferent. A diferència de la majoria d’obres del gènere, el mon que es planteja a “El Nombre del Viento” és tant real, tant detallat, tant coherent i proper que no sembla que hom llegeixi fantasia sinó que sembla que hom estigui llegint una crònica històrica sobre un període del temps desconegut. És un aiguabarreig de novel·la d’aventures i d’intriga amb alguns tocs fantàstics, però sense utilitzar cap dels tòpics del gènere, no hi ha elfs, ni dracs, ni excessius poders màgic; el protagonista no acompleix amb l’arquetipus bàsic de Montaraz de Tolkien sinó que és un personatge tocat per la desgràcia i la tragèdia que recorda a Ged d’Ursula K. Le Guin o la Morgana desenvolupada per Marion Zimmer Bradley a “Las Nieblas de Avalon”.

“El Nombre del Viento” és el primer llibre d’una trilogia encara en procés d’escriptura que s’anomena “Crònica de l’Assassí de Reis” on el nostre protagonista Kvothe ens narrarà durant tres dies la seva vida a través de grans flashbacks. En aquest primer volum només se’ns relatarà la vida de Kvothe des de la seva tendra infantesa viscuda amb un grup d’artistes errants fins a la seva tràgica mitja adolescència a la Universitat. El llibre no té cap pressa per presentar-nos l’estructura política, territorial o social del món on transcorre la història, de fet amb prou feines hom sap com és aquest suposat món perquè el que és important és saber què li passa a un noi de dotze anys que sobreviu pidolant en un barri marginal d’una gran ciutat. El que importa és saber com uns éssers desmitificats per les cançons infantils, el folklore i la ciència canvien radicalment la vida d’aquest noi.

Conclusió: Sincerament, des del més profund jo, no us en penedireu de llegir-vos “El Nombre del Viento”.

Títol: El Nombre del Viento
Títol Original: The Name of the Wind. The Kingkiller Chronicle: Day One
Saga/Núm.: Crònica de l’Assassí de Reis, 1r volum
Autor: Patrick Rothfuss
Editorial: Plaza Janes
Gènere: Fantasia
Nota: Obra Mestra