StarkBiblion: La Biblioteca d'un Lletraferit

Feia molts mesos que tenia “reservades” les aventures d’en Miles Vorkosigan per quan tingués uns dies de tranquil·litat poder gaudir de les genials aventures d’aquest personatge de la Lois McMaster Bujold. Una tranquil·litat que ha arribat amb les vacances, que m’ha permès devorar en molt poques hores dos dels tres llibres que tenia pendents d’en Vorkosigan: Cetaganda i Fronteras del Infinito.

Com sempre m’ha passat amb la Space Opera i especialment amb la saga de la McMaster Bujold, llegir aquestes novel·les m’ha transportat a un món fantàstic amenitzat amb els tocs d’humor imprescindibles d’en Vorkosigan i tant característics de la saga. Aquest cop, amb Cetaganda, hem deixat una mica de banda les típiques aventures espacials per centrar-nos en una de les societats més estranyes i particulars de l’univers humà que Bujold crea al voltant d’en Miles. La novel·la és més una aproximació, un manual, a la cultura cetagandesa que una història d’intriga política, acció, aventures i desventures d’un protagonista àmpliament conegut. Tot i que no vull ni insinuar que la novel·la es faci pesada en cap moment! Simplement, és més complexa que d’altres.

Amb Cetaganda podrem il·luminar una part de l’univers d’en Miles Vorkosigan que sempre havia aparegut tangencialment en d’altres novel·les de la saga, podem fins i tot tenir un esquema clar de com funciona una civilització imperial extremadament bel·licosa i sempre enfrontada als Vor, basada en la sel·lecció i millora genètica de la població. En Miles, com sempre, es veurà involucrat en una trama que, com una allau de neu que cau per la muntanya, es va fent gran a mida que es van succeint els esdeveniments i que amenaça el nucli de l’existència de l’imperi de Cetaganda: el banc genètic.

Bujold, fidel al seu estil, ens ofereix una novel·la amena, que es llegeix d’una revolada, potser una mica més espessa que anteriors entregues de la saga per la complexitat politico-social de la trama, però sempre interessant, ardent i amb l’humor especial que acompanya en Miles. Sense evitar plantejar temes ètics, morals i científics que més enllà de les aventures, ens permeten reflexionar sobre cap a on va o pot anar la humanitat –vet aquí la màgia de la ciència ficció!-

Conclusió: Un altre bon exemple del bon saber fer d’una autora magistral que troba en aquesta saga una vàlvula d’escapament pel seu talent, capaç de disfressar de Space Opera una novel·la prou complexa, entretinguda i divertida que situada en l’època de la guerra freda podria ser la clàssica novel·la d’espies.

Títol: Cetaganda
Títol Original: Cetaganda
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 7è volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable

La Gente del Margen d’en Orson Scott Card és un llibre que gràcies al seu format m’he anat llegit a trossos. Vaig començar-lo a l’estiu i per varies circumstàncies hi he intercalat els llibres de La Guàrdia i Homefront; però finalment he finalitzat amb tots els relats curts que conformen aquest llibre.

La Gente del Margen és un llibre polèmic, i no per plantejar un escenari post-apocalíptic nuclear, sinó per les referències gens dissimulades a la religió dels Mormons, congregació que com tots sabem en Scott Card en forma part i n’és un ferm defensor. Aquesta polèmica sempre ha acompanyat a l’Orson Scott Card, sempre hi ha qui en les seves novel·les i relats hi troba elements de la religió mormona i evidentment en una novel·la on s’expliquen relats d’una època post-apocalíptica, post-holocaust nuclear on l’únic reducte de civilització i de govern que queda als Estats Units es troba al voltant de Salt Lake City i al voltant de la fe mormona, no podia ser una novel·la que passés desapercebuda als polemistes d’arreu.
Personalment, a l’inici de la novel·la si que em feia una mica de basarda el llegir el que semblava un pamflet mormó, però essent Scott Card qui és li vaig donar una oportunitat i un cop superada la primera reticència al tema religiós la novel·la em va agradar, és una autèntica delícia i simplement és una sèrie de relats que al més pur estil Scott Card expliquen més el que senten les persones que no pas el que passa al seu voltant. Com sempre, en les seves novel·les Scott Card posa l’ésser humà, les seves contradiccions, la seves debilitats i la seva psicologia al centre de la trama fent que l’entorn sigui una simple excusa per explicar com el protagonista de cada relat se sent i interactua amb la seva realitat.

La novel·la, tal com he comentat anteriorment, es composa d’una sèrie de relats independents entre si, tot i que amb un context i una història general comuna que fa de fil conductor. Se’ns presenten una sèrie de personatges, alguns errants, d’altres que són pagesos amb infinitat de problemes, d’altres que són comediants nòmades i que viuen del que la gent els ofereix a canvi dels seus espectacles; però al final, tots són membres d’una mateixa societat, d’una mateixa comunitat, una comunitat que està i ha d’estar per sobre de tot ja que la fallada d’un sol dels membres pot fer perillar la llarga i dura batalla contra el clima i a favor de la recuperació dels Estats Units.
Com que la societat perfecta no existeix, ens trobarem amb pagesos i bisbes corruptes, gent que roba el gra dels seus veïns per vendre’l al mercat negre, gent que no accepta la religió oficial i malviu a les terres ermes del voltant del Mar Mormó, gent amb somnis de millora i gent melancòlica que encara recorda com eren els EUA abans de la gran destrucció.

Menció a banda mereix l’últim relat. Tot i estar situat en el mateix espai temporal que la resta de relats, aquest en difereix completament. No tracta de la comunitat mormona, no tracta sobre el dia a dia de la gent que viu als EUA post-holocaust sinó que tracta sobre el renaixement de l’Amèrica dels nadius, de l’Amèrica que definitivament han perdut els mormons i els europeus a causa dels seus actes, de l’Amèrica que ha de tornar a mans dels seus habitants originals, de l’aparició d’una nova raça que supera l’autoodi dels nadius i que lenta però inevitablement van recuperant les seves terres i expulsant els “colons”.

Conclusió: La Gente del Margen és una bona novel·la, amb una literatura bonica, fins i tot poètica. Ens presenta un món devastat però on l’esperança i el futur hi tenen cabuda. Podria resumir-ho en poques paraules: és una mena de quadre, de pintura, una imatge que presenta un desert a l’estil Mad Max amb una mena de cowboy futurista protegint quatre plantes mal contades d’una granja.

Títol: La Gente del Margen
Títol Original: The Folk of the Fringe
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Post-Apocalíptic
Nota: Bé Alt

Aquesta és l’última novel·la de la saga de Miles Vorkosigan que tenia al prestatge de llibres pendents de ciència ficció. Ara toca esperar a veure si els astres s’alinien per aconseguir la resta de títols publicats de la sèrie i que a dia d’avui estan descatalogats, retirats del mercat i són difícils de localitzar -serà una aventura interessant-.

A “El Juego de los Vor” ens trobem amb un Miles Vorkosigan de 20 anys que tot just ha finalitzat l’instrucció a l’acadèmia militar i que rep la seva primera destinació per, segons paraules dels seus superiors, aprendre a seguir ordres, aprendre a seguir homes i no només a liderar-los. I és que tot i les seves limitacions físiques, en Miles ha sabut explotar al màxim la seva intel·ligència, la seva capacitat mental i el seu carisma per sortir indemne de totes les trampes i proves que els seus iguals i els seus superiors li han fet durant els anys d’instrucció. Evidentment, les coses a la seva primera destinació no són el que Miles voldria i no surten tant bé com desitjaria i l’hereu de la família Vorkosigan es troba, a les ordres del Servei d’Intel·ligència Militar de Barrayar, enredat en mig d’una escalada bèl·lica de proporcions galàctiques, diverses conspiracions polítiques de la seva mare pàtria i en mig del suposat segrest de l’emperador de Barrayar.

Amb aquesta novel·la, McMaster Bujold ens torna a fer gaudir d’una història ben tramada, amb personatges carismàtics, amb un transfons profund i complet que proporciona totes les oportunitats per aconseguir que el lector s’identifiqui amb el protagonista i visqui amb ell, pàgina a pàgina, el que li passa. A més i gràcies a la trama d’aquesta novel·la, Bujold ens dona una mica més d’informació sobre l’arquitectura, l’equilibri de forces i la història que forma aquest univers bast i complex que ha anat creant novel·la rera novel·la.

Si amb Aprendiz de Guerrero ja m’ho vaig passar bé i vaig gaudir de la bona Space Opera, amb aquest nou volum -quart segons la cronologia interna de la saga- he magnificat aquesta sensació. És una història pensada i feta per divertir, per entretenir, plena d’intriga, subterfugis, diplomàcia i intel·ligència i que deixa una mica de banda les “simples” batalles galàctiques massa típiques d’aquest subgènere. Si t’agrada Star Wars, Star Trek, Joe Haldeman, John Scalzi o les aventures d’Ender Wiggin del genial Orson Scott Card, no deixis escapar la possibilitat de llegir els llibres de Lois McMaster Bujold. Gaudeix amb la saga Miles Vorkosigan. No t’en penediràs i t’ho passaràs d’allò més bé.

Conclusió: Història 100% recomanable, tant si t’agrada la ciència ficció com si no. Perfecta per “iniciar” un novell en aquest bast món literari que és la ciència ficció. Correràs aventures amb un protagonista atípic i allunyat dels clixés de perfecció típics dels herois, et divertiràs amb els girs, diàlegs i tocs d’humor d’en Bujold i voldràs devorar més i més llibres que t’expliquin les aventures d’en Miles Vorkosigan. Per alguna cosa Lois McMaster Bujold ha guanyat diversos premis Hugo, Nebula i Locus amb aquesta sèrie.

Títol: El Juego de los Vor
Títol Original: The Vor Game
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 5è volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent

Aquests dies de setmana santa he finalitzat amb tots els llibres que tenia a la biblioteca de la saga de Miles Vorkosigan (Aprendiz de Guerrero i El Juego de los Vor) i m’he quedat amb ganes de més. Ara estic a l’espera a veure si puc aconseguir els llibres descatalogats -els de Byblos han estat retirats definitivament per Ediciones B- o començo a buscar e-books que saciïn la meva set de bona Space Opera.

Si amb els anteriors dos llibres (Fragmentos de Honor i Barrayar) vaig gaudir amb el primer tast de l’univers Vorkosigan centrat en les aventures dels pares d’en Miles; en aquest primer volum centrat exclusivament en el protagonista indiscutible de la saga que duu el seu nom he gaudit com mai. La seva lectura ràpida, els seus diàlegs curts, fluids, enginyosos i amb punts d’humor deixats anar en punts estratègics, ha provocat una gana de devorar pàgines com feia mesos que no em passava i prova d’això és que en molt poc temps m’he polit les més de 400 pàgines de la novel·la.

Lois McMaster Bujold ens presenta amb aquest Aprendiz de Guerrero un clàssic de la Space Opera, i dic un clàssic perquè la novel·la és un excel·lent exemple del que significa aquest subgènere de la ciència ficció: aventures espacials, batalles i guerres interplanetàries, intrigues per la destrucció o creació d’imperis i sobretot, sobretot, diversió per damunt de l’especulació científica -sense abandonar-la del tot- més habitual en d’altres subgèneres.
Miles Vorkosigan és un jove marcat per una societat i cultura molt rígida i gairebé feudal, on les deformitats físiques o genètiques han tingut com a recompensa, tradicionalment, la mort. Miles, però, n’és una excepció. Quan encara era un fetus va ser víctima d’un atemptat -veure la novel·la Barrayar- que li va causar certes limitacions físiques i un creixement anormal dels ossos que fa que en Miles tot just superi el 1,5m d’alçada i sigui jutjat per tothom, a primera vista, com a mutant. Però Miles és també una ment brillant i hereu d’una poderosa i aristocràtica família i no es conforma en ser un rebuig de la societat, vol seguir els passos del seu pare – l’almirall i ex-regent de Barrayar, Aral Vorkosigan- i entrar a l’acadèmia espacial, embarcar-se i servir el seu poble, el seu planeta i el seu emperador.
Miles, en una visita a la seva àvia materna a Betana, es trobarà immers en una voràgine d’esdeveniments i fets provocats per la seva llengua manipuladora, la seva inconsciència juvenil i la seva personalitat que l’arrossegaran a participar en una guerra aliena mentre intenta batallar amb les subtileses de la política de Barrayar i les intrigues de palau.

L’autora, que ja ha demostrat el seu talent en els anteriors volums de la saga, fa una feina excel·lent amb aquest primer volum centrat en les aventures d’en Miles Vorkosigan. Juga amb una deficiència física del protagonista compensada amb una ment privilegiada, un carisma indiscutible, una oratòria que aixeca passions i un lideratge innat. Unes armes perilloses i mortíferes en mans de l’hereu de la família Vorkosigan que atrapen el lector. El punt de vista gairebé unipersonal de la novel·la fa que el lector s’identifiqui ràpidament amb en Miles i pateixi, igual que ell, les aventures, les intrigues polítiques, el cansament físic i mental, i com no, les batalles sentimentals amb ell mateix.

Conclusió: Una novel·la imprescindible, clar exemple de la bona Space Opera i un exemplar excel·lent d’una saga mítica i popular que va marcar un abans i un després al gènere.

Títol: El Aprendiz de Guerrero
Títol Original: The Warrior’s Apprentice
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 4art volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Excel·lent

En escassament de tres estones, m’he polit un altre títol de la saga de Miles Vorkosigan: Barrayar. Quina gran sèrie que ha escrit Lois McMaster Bujold! Reafirmo el que tothom deia i ha escrit sobre aquestes novel·les: són genials, un space opera que fa passar una molt bona estona i que es llegeix d’una revolada, i això que Barrayar i Fragmentos de Honor encara no tracten sobre el personatge protagonista de la sèrie que duu el seu nom i que ha fet famosa a la seva autora: Miles Vorkosigan.

A Barrayar, McMaster Bujold continua la història dels pares d’en Miles iniciada a Fragmentos de Honor. Igual que a l’anterior volum, Cordelia porta el pes del protagonisme de la trama. En mig d’una societat ancorada al passat, plena de rituals socials estranys, violència i intrigues polítiques i cortesanes, una estranya, una immigrant, una betanesa -Cordelia- mirarà de torbar la tranquil·litat que li cal per donar a llum al seu fill; però hi ha gent que té altres plans, uns plans que xoquen amb la tranquil·litat que Cordelia busca. Per una banda, Aral ha estat designat regent de l’hereu al tron i per tant s’haurà d’enfrontar a conflictes polítics i armats, intrigues de palau i canvis socials imparables a la vegada que mira de fer vida de parella. Per l’altra banda, Cordelia mira de comprendre la complicadíssima societat Vor de Barrayar, mira d’entendre una societat gairebé feudal molt allunyada de la seva democràcia betanesa mentre mira de tirar endavant el seu embaràs natural i molt allunyat dels estàndards betanesos.

McMaster Bujol torna a situar-nos a la pell de Cordelia, som còmplices de les seves pors, alegries, incomprensió social i tot allò que li passa pel cap aconseguint que el lector s’identifiqui perfectament amb aquesta co-protagonista, empatitzant amb ella d’una manera increïble. Bujol aconsegueix la complicitat del lector amb gairebé tots els personatges de la novel·la, no només amb en Cordelia, fent que hom gaudeixi més i més pàgina a pàgina.
Barrayar situa tota la trama al planeta del mateix nom, feu de la societat Vor, i tota la novel·la gira al voltant de les intrigues de palau per mostrar-nos l’ordre dins del caos que composa la societat Vor, amb totes les diferencies entre faccions i intrigues dinàstiques abocades a una guerra civil; però, en comptes de mostrar-nos les batalles o les vides dels soldats, Bujold se centra en la condició de mare/embarassada de Cordelia i altres dames Vor per donar-nos una visió més humana, angoixant i d’instints protectors d’un conflicte d’aquest estil.

Conclusió: Una magnífica novel·la, entretinguda, absorbent i que mostra les bondats del clàssic Space Opera. Una perfecta continuació de Fragmentos de Honor que tanca el cicle protagonitzat pels pares d’en Miles Vorkosigan.

Títol: Barrayar
Títol Original: Barrayar
Saga/Núm.: Miles Vorkosigan / 3r volum
Autor: Lois McMaster Bujold
Editorial: Zeta Bolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable Alt